Quan va néixer TV3, els anys 80, em vaig fer addicte a la informació metereològica. Antoni Castejón i Alfred Rodríguez Picó -sobretot aquest últim- van aconseguir trencar amb la grisor oficial de les previsions metereològiques de TVE i aficionar-nos tots plegats a saber el temps que faria i sobretot a entendre els perquès: per què plourà o per què farà sol? Van crear escola i encara ara les previsions metereològiques de Tomàs Molina viuen d’aquella escola, tot i que Picó fos defenestrat.

Però va arribar un moment en què me’n vaig cansar. Aficionat com sóc a seguir els mèdias de tot el món, fa anys que sé millor quin temps farà a París, a Londres o a San Francisco que si plourà a Barcelona, si bufarà tramuntana a l’Empordà o si nevarà al Pirineu. I no per esnobisme, sinó perquè escoltar ràdios i veure televisions de tot el món em permet viatjar mentalment sense moure’m de casa, m’agrada.

I pel que fa al temps que farà, ho deixo tot una mica en mans de la sorpresa: “Oh, avui fa sol!”. “Oh, està plovent!” En un país de bon temps com el nostre, podríeu dir que aquesta és una opció fàcil. Sí, però també em col·loca en situacions inesperades.

Un dijous recent ens va despertar la pluja forta que colpejava els carrers de l’Eixample. Com que no ens ho esperàvem, vam poder gaudir dels últims vint-i-cinc minuts de llit (de 6 a 6:25h) tapats sota l’edredó, escoltant el diluvi de fora i rumiant, sense dir-nos-ho, com ens ho faríem per anar a la feina si la tempesta no amainava.

Però ho va fer. A dos quarts de 7, l’hora d’aixecar-se i anar a la dutxa, ja no plovia.

El dubte era si més tard tornaria a ploure, que en la meva vida laboral es tradueix en si puc anar en bici a la feina sense perill d’arribar xop a l’oficina, o si he d’agafar el metro -amb el que això comporta de no poder fer la càrrega d’energia positiva que suposa començar el dia pedalant un quart d’hora-.

Abans de sortir de casa vaig decidir arriscar una mica i sí, anar-hi en Brompton. Per sort, quan ja estava al replà esperant l’ascensor vaig tenir un moment de lucidesa: “La capelina, agafa la capelina. Per si de cas”.

Que em vingui la capelina al cap és una reminiscència dels meus anys d’esplai i de guitarra. Els amics i les excursions de l’esplai em van ensenyar a valorar la capelina. I ara, en edat adulta i ciclista urbà com sóc. la capelina em treu d’apurs quan de sobte diluvia en el meu trajecte camí de la feina. Com així va passar: en ple 22@, de Glòries a Diagonal mar, va tornar a posar-se a ploure. Però la capelina em va salvar i em va permertre arribar a l’oficina amb la roba totalment seca.

Articles relacionats:

  1. “¿Me la das?”