Un dels pocs llocs on m’he d’autoprotegir del síndrome de compra compulsiva és als quioscos. No a qualsevol quiosc, m’agraden els que són com botigues, que hi pots entrar, tafanejar i aleshores sí, triar i comprar un diaro, una revista o un llibre. En les meves rutes habituals trobo dos d’aquests: el Free Time de la Rambla amb Portaferrissa i el quiosc del carrer Parellades de Sitges. Tots dos estan prou bé però a triar, em quedo amb el de Barcelona.

Vaja, que sempre m’ha agradat comprar diaris i revistes i per tant m’agrada tenir quioscos a prop. Un sector que es redueix any rere any degut al moment disruptiu dels mèdia en què ens trobem.

Alguns van intentar fer front a aquest moment lliurant la seva sort al turisme. Va passar per exemple amb el quiosc de la plaça Sant Josep Oriol, a Barcelona. El van adquirir uns asitàtics i el van transformar en una paradeta d’horterades per a turistes. Va ser dels primers a fer-ho, després molts d’altres l’han imitat, però l’intent va durar poc, potser uns cinc anys, i ara per un motiu o un altre ja no hi ha quiosc davant l’església del Pi.

En canvi, la gran majoria ha trobat una sortida en un públic captiu: els nens. El públic infantil rep un bombardeig de missatges publicitaris de gàdgets a un, dos o tres euros que pràcticament només es troben als quioscos: que si Zoomblings, que si dinosaures, que si aquestes lletres amb braços, potes i cap que ara venen.

Als pares ens és molt complicat ara gestionar el pas a prop d’un quiosc! Perquè estan plens de promocions-imants per a nens i nenes. “Sisplau, sisplau, sisplau!”

Total, que ara intento esquivar tots els quioscos de Barcelona. El drama és que també en tenim un just davant de l’escola. Els pares han demanat vàries vegades que el treguin, però es veu que l’escola és posterior al quiosc -que ja hi era- i per tant ho tenim complicat. Sembla que ni tan sols no el volen desplaçar!

Sort que no hi ha mal que per bé no vingui: una època d’esquivar quioscos em pot ajudar a combatre la compra compulsiva!