Aquests dies en què es commemora el 50è aniversari del maig del 68 no puc evitar enganxar-me a tots els articles que s’estan publicant sobre aquell moviment.
A nivell català em construeixo el relat d’aquell maig francès a través de les persones que en van ser cohetanis i que em són relativament properes i que publiquen articles sobre el tema en premsa o escrits a xarxes socials: Luis Racionero, Pepe Ribas, Ramon Alcoberro, Jaume Sisa. O el que va explicar Teresa Pàmies.
Ramon Alcoberro ha explicat a Vilaweb que els fets que hi ha tres coses bàsiques que donen origen al maig del 68: “El baby boom; el moment d’expansió econòmica en què els obrers comencen a deixar de sentir-se classe explotada per entrar en el món de les classes mitjanes i s’aburgesen una mica. I el fet que el cristianisme prova d’acostar-se a la modernitat, després del concili Vaticà II: la societat comença a perdre un seguit de tabús religiosos, polítics i culturals.
Jaume Sisa ha escrit a La Vanguardia: “La festa havia començat anys enrere, primer, amb la generació beat, i després, amb el moviment hippy, que va anar escampant per tot el món els valors contraculturals i una actitud diferent davant l’existència.” (···) “Vam demanar la felicitat, la joia de viure, el paradís: no va poder ser, però m’agrada pensar que aquesta ambició seguirà encesa”. (···) “Allò no va ser el somni d’una nit d’estiu sinó la realitat d’un mes de maig. Els que mai en tenim prou seguirem somiant sempre”.
Luis Racionero, al mateix diari, ha comparat i marcat distàncies entre la revolució contracultural nord-americana (expressada en gran part a través del moviment hippy) i el maig francès: Ell va conèixer de primera mà la primera al campus de Berkeley i amb les seves experiències amb l’LSD. “La contracultura i els hippies van ser una revolució cultural causada per l’excedent de repressió de la societat puritana ianqui”. En canvi “el maig francès va ser causat per les carències de la universitat i la societat francesa mentre perdia les seves colònies.”
I Pepe Ribas ha recuperat l’especial que la revista Ajoblanco va publicar l’any 1998 sobre el maig del 68: “El maig francès sintetitza d’alguna manera tots aquells impulsos i totes aquelles pràctiques que desbordant dretes i esquerres van mostrar de forma patent que la utopia pot sortir al carrer en qualsevol moment, arrossegant amb la seva dinàmica obrers, estudiants i fins i tot botiguers”.
A El País Diego A. Manrique parla de la banda sonoral, musical, del 68: “Ni el pop ni la canción de autor anticiparon los levantamientos de 1968. Solo la contracultura californiana fue capaz de articular “lo imposible. No hay un tema que funcione como himno inconfundible de los sucesos de Paris. Sí hubo cantantes en la batalla, en la Sorbona. Pero en realidad, el principal centro de producción cultural de la época será California. Especialmente, el rock de San Francisco-Berkeley, que difundirá mensajes pacifistas, insurgentes, ecologistas, de liberación sexual, de incitación a los estados alterados de conciencia. Asuntos que, hoy sabemos, serán la principal herencia de las insurrecciones del 68”. Potser com a banda musical ens podem quedar amb A bas l’état policier de Dominique Grange? O directament amb l’anterior Blowing in the Wind de Dilan (1962)…
O Teresa Pàmies, que va deixar escrit: “Maig del 68 viu en allò que a França i a altres països impedeix l’statu quo, o sigui, l’encallament històric. Després del maig res no va quedar igual. Que fou exagerat? “Exagérer, c’est commencer d’inventer” (inscripció del maig). Rebutjà a cops de roc la falsedat de l’abundància de la societat de consum, els sistemes corrumputs a tots els nivells d’estructura i de superestructura”.
Nascut el 1971, jo sóc de la generació post-1968. Vam tenir la sort de créixer en un món en què la generació justament anterior havia enderrocat les barreres ètiques anteriors i havia posat la base als nous moviments dels que he estat partícip: pacifisme i anti-militarisme, alliberament sexual, fins i tot en el meu cas cristianisme post-concili Vaticà II. La meva generació va poder gaudir del canvi de xip que es va produir aquells anys gràcies al trasbals provocat pels joves que a finals dels 60’s i començaments dels 70’s tenien entre 17 i 30 anys. I que a nivell familiar m’agrada identificar en unes cares molt concretes, de tiets i cosins que ho van viure i que ens ho han transmès explícitament (explicant-nos-ho) o implícitament (amb estils de fer i de vida).
Sense aquella revolta jo no hauria pogut ser qui sóc, com no ho va poder ser tanta gent abans del 1968.
Tot i que també és veritat que també soc de la generació post-epidèmia de la SIDA, que d’alguna manera va frenar la part més sexual de l’esperit del 68. És a dir, de la generació que no va viure el terrible moment inicial sinó les seves conseqüències posteriors, en forma de posa-te’l, posa-li i amor lliure però menys, amb compte. Això ja donaria per a un segon escrit.
Durant uns dies he fet de l’habitació 60 de l’Hotel Limmathof de Zuric casa meva. És un hotel modest, però té tot el que ha de tenir quan vens sol a la capital suïssa: està a tocar de la Hauptbanhoff, l’estació central, les habitacions són clàssiques.
Com una cel·la monacal, tenen llit i tauleta de nit; una calaixera amb el Nou Testament en alemany, francès i italià; una altra tauleta -més alta- des d’on escric aquestes ratlles; un espai elevat per deixar la maleta; i una finestra que en el meu cas dóna al funicular que va al Poli, la muntanya de Zúric). Un bon esmorzar i tot plegat, econòmic per als estàndards de Suïssa.
De l’aeroport a la ciutat en tren és un plis plas. Ja no recordava, per cert, allò que tant s’explica de Suïssa i que vaig observar quan tot just vaig arribar a la ciutat: que sempre ha volgut ser neutral però que és un dels països on veus més militars pel carrer! Divendres l’estació central de Zuric era plena de reclutes joves que, metralladora en mà tornaven a casa a passar el cap de setmana. A mi que els exèrcits no m’agraden gens, mai m’han agradat, aquesta imatge de Suïssa sempre m’ha impactat, i l’havia oblidat.
De Zuric Barcelona podria aprendre moltes coses, però em permeto apuntar-ne dues:
D’una banda, la relació amb el tramvia. És una ciutat de tramvies, sempre ho ha estat i mai no hi ha renunciat. A diferència del que passa a Barcelona, observo que la relació dels zuriquesos amb els tramvies és molt propera, gairebé els toquen de manera arriscada quan travessen els carrers del centre. No sé si hi ha gaires accidents o no, però sembla impossible que no n’hi hagin. En tot cas, res a veure amb la barrera física que literalment suposa el tramvia reimplantat a Barcelona. Aquí, a Zuric, els tramvies flueixen pels carrers i veritablement supleixen els autobusos. A Barcelona, els tramvies han vingut per a suplir el metro allà on el pressupost no ha arribat.
D’altra banda, un tema si voleu menor, la il·luminació nadalenca, ja present a finals de novembre. Zuric opta per una il·luminació senzilla i molt efectiva: bombetes de colors penjades en vertical. Jo els copiaria ràpid la idea! Elegant, efectiva, sòbria i nadalenca.
La ciutat vella de Zuric durant l’Advent està repleta de casetes de fusta on venen Lebküchen -la pasta nadalenca per excel·lència dels països germànics; serveixen raklettes i sobretot Gluhwein, vi dolç calent: als joves suïssos se’ls veu molt aficionats a beure’n en grup al carrer per aquestes dates i ho fan al voltant de les casetes de fusta.
Les botigues de la Banhoffstrasse han canviat en aquests 15 anys que feia que no venia. Quan passo per davant de l’Apple Store penso que què bé que vaig abandonar l’iPnone. La botiga és plena i jo en canvi sóc la mar de feliç amb el mòbil Android Low Cost, que em vaig comprar fa uns mesos a la Ronda Sant Antoni i que em va la mar de bé. Deixar el món iPhone ha estat un alliberament!
He après que a Zuric quan vols comprar un llibre has d’anar a una de les llibreries de la cadena Orell Füssli. N’hi ha una de petita a l’estació i una altra més gran a prop de Paradeplatz i de la Banhoffstrasse. Allà, una senyora molt gran tafanejava la recepta de sopa de ceba en un llibre de cuina: -“Senyora, que no li cal, que se la sap de memòria!”. No li he dit, però és el que he pensat, segur que ja cuina molt bé aquella senyora. Que d’altra banda, feia pinta d’encantadora.
El que no he entès és per què a les 6 de la tarda d’un dissabte, quan la llibreria era plena a vessar, l’han hagut de tancar forçant els clients a marxar ràpid. Si jo fos ells, dilluns sí que em permetria tancar a les 18h, però no un dissabte amb l’establiment ple!
Per més que buscava la Franz Carl Weber, la botiga de joguines per excel·lència de Suïssa, no la trobava al carrer de l’estació: -“L’hauran tancat?”. Sempre s’havia dit que lluitava per la supervivència. Però no, simplement l’han traslladat, ara està al davant de l’estació. Li he comprat al petit de casa un Lego mini, dels que permeten fer tres formes diferents a triar; i una avioneta que, penjada del sostre, fa voltes: èxit assegurat!
-“Fa un any que ens vam traslladar aquí”, m’explica amb cara de pena la dependenta que m’atén. La nova botiga és grossa, tres plantes de joguines, però potser sí que no té aquell glamour de la d’abans. -“Els clients se’ns queixen”. L’he mirat d’animar, el nou establiment està molt bé i, a més, qui és que es pensa que una jogueteria és sostenible al carrer més car d’una ciutat, com a Zuric ho és la Banhoffstrasse?
Pel que fa a queviures, a Suïssa Migros i Coop segueixen ser els dos tresors on anar a comprar menjar i similars. A triar, sempre Migros.
Pel carrer se sent bastant de castellà, potser és la llengua forània que més s’hi sent. I no són turistes: sembla gent que hi viu, espanyols i sudamericans que treballen a Suïssa. Això permet tafanejar converses sense que es noti. Per exemple, he sentit un noi que li deia a un altre:
-“Yo caigo bien sin querer, ¡porque soy tan simpático“.
O una noia que, mentre feien un fast food, li explicava al seu nòvio que fa uns dies li van demanar el telèfon pel carrer, per fer una trucada. La noia a qui li va deixar estava molt agraïda: “Ningú me’l deixava, tan desconfiats són els suïssos?”.
A Suïssa el Nadal comença molt abans que a Barcelona: a finals de novembre els carrers ja estan decorats pel Nadal perquè el 6 de desembre ja celebren Sant Nicolau. El diumenge 26 de novembre he coincidit a la Banhoffstrasse amb la processó de Sant Nicolau, una mica com la nostra processó de reis, però més modesta. Comença com de sobte i l’obre Schmuzli, un personatge que fa por perquè diu la llegenda que s’emporta els nens que es porten malament.
El segueix Sant Nicolau, enmig d’un escrupolós silenci, que només trenquen els crits dels nens: “Níkolas!!! Schmuzli!!!”
Només quan aquests dos personatges principals ja han passat arriba la música, acompanyant carrosses de nens disfressats i de pares Noëls que reparteixen l’omnipresent pasta de Nadal, Lebküchen.
A l’hotel servia l’esmorzar un cambrer italià que tenia ganes de xerrar. Explicava que la seva àvia era d’un poblet on parlaven dialecte napolità: “I saps com li deien a la taronges? “Purtuallo“. Es veu que ve ve de quan els portuguesos van portar taronges de la Xina…”
Diumenge al matí he comprat el diari local per excel·lència, el Neu Zürcher Zeitung i l’he anat a llegir-lo al Café Gourmet de l’Hotel Schweizerhof, davant de l’estació. Hi serveixen un bon cafè i un excel·lent pastís de prunes. Una bona manera de tancar l’estada a Zuric, jo que segurament seré l’últim lector de diaris en paper del món.
Un centenar de argentinos se han manifestado en Barcelona para pedir la libertad de Milagro Sala. Lo han hecho en la plaza Sant Jaume, frente al ayuntamiento de la capital catalana. El caso de Milagros Sala no es conocido en Barcelona y la protesta me la he cruzado de casualidad, así que he investigado un poquito:
Es una dirigente política y social indígena argentina que se encuentra detenida en el penal de mujeres de Alto Comedero.
Fue arrestada en enero de 2016 por una acampada que diversas cooperativas realizaroncontra el gobernador Gerardo Morales. En diciembre de 2016 fue condenada a tres años de prisión por considerarla «instigadora» de un escrache contra el governador provincial Gerardo Morales.
Líder de la Organización Barrial Túpac Amaru, integrante de la Central de los Trabajadores Argentinos (CTA), es especialmente conocida por su labor de construcción de miles de viviendas en la provincia de Jujuy.
En el 2015 fue elegida diputada, pero debido a su detención no se le permitió asumir el cargo.
Durante los minutos que he seguido el acto de Barcelona, una portavoz del Comité por la libertad de Milagro Sala explicaba que “en Argentina la justicia es cómplice de racismo estructural, de la persecución a las mujeres y a las personas que luchan. Milagro Sala tiene una resistencia impresionante, sabemos que saldrá adelante. Pero hay muchas presas políticas que en argentina sufren debido al sistema penal existente”.
Dues concentracions de marroquins de signe polític oposat han creat moments de certa tensió aquest cap de setmana a la plaça Sant Jaume.
D’una banda, la primera de les manifestacions -la principal i més nombrosa, amb uns 300 manifestants- responia a la convocatòria del Comitè català de suport al moviment popular rifeny, en solidaritat amb les protestes que des de fa unes setmanes s’estan donant a la ciutat d’Alhucemas, després de la mort de Mouhcine Fikri, venedor ambulant de peix. El jove va morir triturat per un camió d’escombreries quan tractava de recuperar la mercaderia que li havia estat confiscada per la policia. Inicialment, els participants reclamaven justícia per la mort de Fikri, però les reclamancions han passat a ser més àmplies i han derivat a una reclamació de millores socials al Rif, que van des de la construcció d’un hospital fins a una universitat i l’abolició del decret de 1958 pel qual es considera Alhucemas zona militaritzada.
D’altra banda, una petita contramanifestació de ciutadans marroquins que defensaven la posició oficial del govern i del rei, va aplegar unes 15 persones. Tot i que eren poques, es feien sentir molt. La policia catalana va garantir en tot moment que la tensió entre els dos grups de marroquins políticament enfrontats anés a més.
La meva sensació és que els manifestants “rifenys” van ser prou hàbils i intel·ligents de no deixar-se provocar per la cotramanifestació dels progovernamentals.
En una visita fugaç a Londres m’ha sorprès aquest anunci al Time Out London: “Estrella Damm brings La Boqueria Market from Barcelona to London”. És a dir, que del 29 d’abril al 2 de maig (2016) Londres ha pogut gaudir de tapes i producte fresc de La Boqueria a l’Old Spitalfields Mkt, a prop de l’estació de Liverpool Street.
Poques hores després dels atemptats de París d’aquest divendres 13 de novembre del 2015, la porta del Consulat Francès de Barcelona s’ha omplert d’espelmes i de missatges en senyal del dol dels barcelonins per l’assassinat de, de moment, 129 persones. És la segona vegada que això passa durant el 2015, ja que en motiu de l’atemptat de Charlie Hébdo aviat farà un any, el consulat també es va omplir d’espelmes.
La tristesa ha estat general aquest cap de setmana a Barcelona, i s’ha estés la sensació que això pot passar a qualsevol lloc i en qualsevol moment. Per cert que el dimecres abans de l’atemptat vaig entrar a l’Institut Francès de Barcelona, al carrer Moià, entre Tuset i Aribau, i em va cridar l’atenció el control de seguretat que hi han posat a l’entrada. -“Fa molts dies que hi és?” vaig demanar al guarda. -“No, només quatre, em va contestar”. Va ser una observació tristament premonitòria del que estava a punt de passar a França.
Comentaris recents