Joan Barril parla de la mort

L’única vegada que vaig escoltar Joan Barril en directe va ser el maig del 2012, durant la celebració dels 5 anys de l’editorial Fragmenta, a les Tres Torres, envoltat d’un públic cristià progressista i moderant un cara a cara entre Vicenç Villatoro i Francesc Torralba. Dels dos vídeos em quedo amb l’anècdota que explica a partir del segon 30 de la primera gravació, parlant de l’edifici de l’església de Sarrià i els nens que en comptes d’església l’anomenen “la casa dels gegants”.


Diu primer: -“Desenganyem-nos, no estem aquí perquè sí. La història de Catalunya i nosaltres mateixos formem part d’un corrent de pensament anomenat cristianisme. La gent que sigui com vulgui, però jo no sóc un multiculturalista d’aquests que diu: ‘tot el món és bo!’.  No sé si algun dia aniré al cel, ho dubto. Però en qualsevol cas formo part d’una gran col·lectivitat”.

I afegeix després: “Vaig veure un dia uns nois que aquí, a la plaça de Sarrià deien: ‘mira, la casa dels gegants’, referint-se a l’església de la plaça de Sarrià. Per què? Perquè hi guardaven els gegants. Home, això no és seriós. Tampoc no es tracta d’agenollar-te cada vegada que passis davant de l’església, però…”


Suposo que no podem viure tota la vida pensant que el del costat es pot morir en qualsevol moment, perquè ens tornaríem bojos. Per això cada vegada que mor algú i no t’ho esperes et descol·loques, més enllà de posar-te més o menys trist en funció de la relació d’amistat o admiració que hi tinguis. És el que ens ha passat a molts en saber de la mort inesperada del periodista Joan Barril, oi? Aquella veu i aquella manera única d’explicar les notícies. El mèrit d’explicar les coses amb un estil propi, inconfusible.

(Crònica de l’acte del 5è aniversari d’Editorial Fragmenta)