Remei Margarit (Sitges, 1935) va publicar fa uns dies una article a La Vanguardia que es titulava L’escriptori. Deia que als set anys els Reis Mags li van regalar un escriptori blau que no havia posat a la carta. Sí que havia demanat joguines, com un cotxe de pedals que no li van dur mai.

Però els Reis van encertar aquell regal i, tot i el pas dels anys -quan escric aquestes línies en té 82-, recorda l’escriptori com un regal ple de sentit: “Al llarg de la meva vida sempre he fet el possible per tenir un racó on escriure”. Jo també col·loco sempre un escriptori allà on puc. Ara, per exemple, el tinc al despatxet que em vaig treure de la màniga eliminant el petit vestidor del pis i col·locant-hi un taulell, amb vistes a l’Eixample i al Tibidabo.

A partir del sentit i de la importància d’aquell escriptori Margarit parla de la vida i en un moment determinat llença una sentència potser òbvia però que jo he anotat: “la vida és un misteri” .

M’agrada aquesta frase perquè deixa oberta totes les possibilitats i, sense donar cap resposta, les dóna totes. Respon les preguntes més humanes que queden formulades a l’adolescència però que en realitat no desapareixen mai: Què fem aquí? Qui són els altres, els que ens acompanyen? Té algun sentit la nostra existència enmig d’infinit temps pel davant i pel darrere? Quina millor resposta a tot plegat que: “la vida és un misteri”?

Les rutines ens acompanyen al llarg de la vida i es veuen interrompudes per fets inesperats que ens sorprenen. En el temps i el lloc on ens ha tocat viure, donem la benvinguda als neixen i apareixen com per obra de màgia, acomiadem els que ens deixen i plorem el buit que queda.

Margarit, cantant i escriptora, va ser una de les fundadores dels Setze Jutges junt amb Josep Maria Espinàs. La meva tieta Marivin mai es perdia cap dels seus articles dels dissabtes, li agradaven perquè eren amigues d’infantesa i perquè els seus textos són planers, de la vida quotidiana.

No hi ha cap article relacionat.