Des de Catalunya ens mirem el tema monàrquic amb perspectiva pròpia perquè en realitat, i per molt que alguns hagin volgut que no fos així, les capes centrals de la societat no són monàrquiques. En tot cas i durant uns anys van ser joancarlistes. I els que encara defensen la monarquia és més per una por als canvis que per un convenciment ideològic.

I encara ens ho mirem amb més distància ara que el procés sobiranista està tan avançat i omnipresent.  Cert que a Catalunya tenim la nostra pròpia agenda, tot i que s’entestin a involucrar-nos, ara a través del despatx Roca Junyent. Però mentre formem part de l’estat espanyol, i en formem part, no ens podem desvincular del debat perquè és una realitat que ens afecta.

Des d’aquesta perspectiva, sorprèn que el rei Joan Carles no hagi trobat el moment d’abdicar quan els vents li bufaven de cara. La gran majoria de la societat (fins i tot els que en algun moment l’han xiulat) haurien recordat el seu regnat com un període pròsper.

Però no ho va fer i ara l’entorn se li ha complicat molt, per relliscades personals del monarca, per desgast provocat per la crisi, per una  tendència acomodatícia provocada per un excès de proteccionisme a la monarquia, perquè també a Espanya n’hi ha que li tenen ganes, o pel cas Urdangarin.

El cas és que hagués pogut abdicar sense por i passar el relleu al príncep Felip, a qui ningú no li discuteix que està preparat i ben format pel càrrec. I en canvi ara, quan ho faci fa tota la impressió que ja no serà en condicions tan òptimes per la seva memòria.

Tocaria ja un relleu al capdamunt de la Casa Reial espanyola, que els seria beneficiós. Però, s’atreviran a fer-lo enmig de tanta tempesta? No ho fa perquè no vol o perquè no pot?

No hi ha cap article relacionat.