Ja abans de l’arribada dels mòbils jo tendia a treure’m el rellotge de braçalet del canell. I és clar, els perdia. Perquè me’l treua també a llocs públics, sobretot biblioteques, de tant en tant me’l descuidava i quan tornava ja no hi era. Un dels que vaig perdre era un regal especial i car, però la resta Swatch econòmics que feien menys de mal.

Amb l’arribada dels mòbils em vaig mantenir fidel als rellotges de polsera, tot i seguir amb la tendència del posar i treure constant: m’agradava dur-ne i sobretot ho necessitava, però un cop quiet a la feina, al bar o a la biblioteca de l’Ateneu, tendia a treure-me’l i alliberar aquell espai de pell que demanava aire.

Fa uns dies, mentre baixava en autobús pel Passeig de Gràcia cap al centre de Barcelona, em vaig començar a fixar en els canells dels altres passatgers. L’autobús, un dels últims números històrics de bus de Barcelona que no és ni vertical ni horitzontal, el 24, anava força ple, així que vaig poder repassar uns quants canells. I cap, cap passatger no duia rellotge de polsera.

Que tots tendim a mirar l’hora al mòbil no és cap sorpresa i que els rellotges de polsera tendeixen a desaparèixer tampoc. El que em va sobtar és constatar-ho.

I per un moment vaig pensar en els rellotges de butxaca. La meva generació, i unes quantes anteriors, ja no els han utilitzat, sempre s’ha vist com una cosa antiga. Però alguna altra generació devia viure’n també el procés d’extinció.

L’actual és un procés progressiu i transgeneracional, tot i que les generacions més grans són les encara són més fidels al rellotge de polsera, és clar. Però fins i tot elles hi estan caient.

Com deuen estar patint els fabricants de rellotges! Tots plegats vivim en primera persona la desaparició dels rellotges de polsera. Tot i que, com sol passar en molts d’aquests canvis, no hi prestem gaire atenció.

Aquest matí, quan hi he pensat, he anat al calaix on guardo el meu rellotge, amagat entre els mitjons. I sí, he comprovat que continua allà. De fet, és una bona manera de no perdre’l.