Com en tants moments de la història, l’instint català de supervivència en forma d’un estat propi i de tenir una veu directa al món i el seu homòleg regeneracionista espanyol es tornen a trobar cara a cara, en aquesta ocasió en forma d’eleccions espanyoles. L’independentisme ha trigat molt -i segueix trigant massa- a aprofitar el seu moment i l’espanyolisme de nova cara s’ha posat les piles, a Catalunya però també arreu de l’estat.

Al catalanisme les eleccions espanyoles mai no li van tan bé com les catalanes, així que a Catalunya és de preveure un miratge en forma de vots que impulsi els postulats de Ciutadans, PP i PSOE enfront d’un independentisme al que li serà pràcticament impossible d’obtenir majoria.

Entre tots dos blocs apareixerà la limitada força de Pablo Iglesias, impulsada a Catalunya pel suport d’Ada Colau i per la no presència de la CUP i que en realitat suposarà un reforç del triomf regeneracionista espanyol.

Una probable victòria regeneracionista a Catalunya que en realitat s’hauria de poder combatre democràticament d’una forma que ells no accepten: amb un referèndum on més enllà de partidismes quedi clar la foto del moment: quants dels catalans que van a votar volen la independència i quants no?

Un  cop més, el resultat del 20D no servirà per resoldre aquest dubte sinó que reforçarà els que volen solucionar el “desafiament” català retornant a una Espanya preautonòmica.

No hi ha cap article relacionat.