200 anys escolapis Sant Antoni

L’església dels escolapis de Sant Anton, a la Ronda Sant Pau, va acollir fa uns dies l’acte de presentació del llibre “L’Escola Pia de Sant Antoni, 200 anys al barri i a la ciutat”. De tot el que es va dir em quedo amb unes quantes idees molt útils per entendre el barri i la ciutat:

Quan els escolapis s’hi van instal·lar, el 1815, com que la ciutat encara estava emmurallada l’escola quedava a una de les portes de la ciutat. En caure les muralles, el centre geogràfic de Barcelona es trasllada i l’escola queda una mica desubicada perquè li apareix ciutat nova per l’altra banda.

I passa a donar, des d’aleshores, servei a tres barris socialment, econòmicament i políticament diferenciats: el Raval, Sant Antoni i Poble Sec. Ha estat i continua sent -potser ara més que mai- una escola cruïlla. Dic ara més que mai perquè tot i ser un centre catòlic, la religió és optativa i sobretot hi conviuen alumnes de religions molt diverses, cosa que en el seu origen hauria estat impensable.

Els escolapis han estat sempre un ordre religiós molt liberal. Jo vaig fer BUP als escolapis de Balmes i COU a Diputació, al Jaume Bofill, una mena de macro-pre-universitaria amb 9 classes de 40 alumnes, experiència vital que queda per sempre. I és la idea que m’ha quedat dels escolapis: hi vaig aprendre compromís amb la llibertat, amb la diversitat, amb el catalanisme, amb la cultura, etcètera. I tots els escolapis que he conegut són així. Doncs bé, segons un dels autors del llibre, Ignasi Fernández Terricabras “quan els escolapis arriben a Sant Antoni ocupen un convent que no era seu i inicialment s’impliquen molt amb el barri. La situació de l’educació a Barcelona era lamentable. L’aportació dels escolapis va ser clau i en especial en un moment de revolució industrial”.

Cauen les muralles, es deplaça el centre geogràfic de Barcelona i l’alumnat dels escolapis passa a provenir fonamentalment de tres barris i tres sectors socials diferents: fills d’obrers del tèxtil que viuen al Raval; fills de menestrals de Sant Antoni; i fills d’anarquistes del Poble Sec, de gent immigrada que havien vingut per exemple de Múrcia a construir la ciutat.

A més, es comencen a obrir les escoles religioses de Sarrià (Escolapis, Jesuites, La Salle…) i els industrials i juristes prefereixen enviar els seus fills, fins aleshores interns a l’Escola Pia de Sant Antoni, a escoles de la zona alta de la ciutat. En part perquè es considera que l’aire que hi trobaran serà més nét i més sà. El col·legi de Sant Antoni perd els interns i reconverteix els dormitoris en noves aules que acullen ja només els fills de la menestralia i de famílies obreres

En paral·lel, a Barcelona apareixen nous models pedagògics laics, nacionalistes i anarquistes que són “deliberadament competidors” del model catòlic, la qual cosa deixa en una posició incòmode els escolapis i la seva tradicio liberal.

S’obre el “Centre Obrer Calasanç”, on alumnes dels escolapis donen classes nocturnes a obrers del Raval.

Però el model d’escola catòlica no acaba d’encaixar a la nova època.

“Durant la segona meitat XIX els escolapis perden el signe distintiu d’implicar-se amb la realitat que els envolta i d’educar les classes populars” i el barri en part els abandona.  Els escolapis s’havien anat dissociant de sectors importants del.seu barri”.

Per això, mentre que durant el segle XIX l’Escola Pia de Sant Antoni és aliena a les cremes i revoltes periòdiques contra les propietats de l’Església i no pateix atacs, sí que en pateix posteriorment, durant la Setmana Tràgica (1909), quan l’escola és cremada per grups anarquistes i queda en runes. Les fotos de la destrucció de l’escola durant la Setmana Tràgica suposen l’inici del fotoreportatge a Barcelona.

Passen 30 anys i es repeteix la història, pels mateixos motius: durant la revolució de 1936, en començar la guerra civil, cinc escolapis de Sant Antoni són assassinats a mans de grups vinculats a la FAI, l’escola torna a patir desperfectes i la comunitat supervivent ha de fugir.

Durant l’acte, l’economista Joan Subirats va donar testimoni com a exalumne del període de la segona postguerra i última etapa del franquisme: “Jo vivia al Raval i els anys 60 venir a aquesta escola significava arribar a un oasi de llibertat”. Subirats també va destacar la importància del paper de l’agrupament escolta de l’escola en aquella època.

Durant el final del franquisme i sobretot la transicio de 1970, l’escola es troba amb la possibilitat de reorientar el seu “paradigma”. Coincideixen diversos canvis: politic, social, eclesiàstic (a partir del Concili Vaticà II) i de model educatiu. I menció també per a la transcició pedagògica a partir de les influències del moviment de Rosa Sensat i, un canvi no menor, l’arribada de les nenes (alumnes) i les dones (mestres) a l’escola.

Durant els primers anys del 2000 la religió esdevé optativa i arriben a l’escola families de diferents fes: “Una cosa que hauria estat impensable fa 40 anys no suposa avui en dia cap problema!” Tota una revolució pedagògica.

Buf! La història d’un barri i d’una ciutat concentrada a la cruïlla del carrer de Sant Antoni Abat i la Ronda Sant Pau de Barcelona.

A l’acte hi van intervenir el director de l’Escola Pia Sant Antoni Ramon Beringues, alguuns dels col·laboradors del llibre com E. Canet (“Aquest és un projecte de ciutat, d’identitat de Barcelona, i per això vam tenir i agraïm el suport) i Ignasi Fernández Terricabras, l’economista i exalumne Joan Subirats; i Eduard Pini, provincial de l’Escola Pia, que va cloure l’acte llegint el text d’una jove exalumna, amb la intenció de posar els alumnes acutals al centre de la commemoració dels 200 anys.

Molt, molt, molt interessant. Gràcies i que per molts anys!

llibre sobre els 200 anys de l'Escola Pia de Sant Antoni