No sé com se’m va ocórrer llegir les memòries d’Agustí Calvet, el periodista Gaziel (1887-1964), que va ser director de La Vanguardia abans de la guerra civil. Crec que en algun llibre vaig veure un apunt que deia “de les memòries de Gaziel” i em vaig quedar amb la curiositat.
Vaig buscar-les a les llibreries de vell de Barcelona i no les trobava. Sí que vaig poder comprar a la llibreria Documenta el segon volum, però jo tossut buscava el primer. Al final el vaig trobar a la biblioteca de l’Ateneu i l’estic llegint de prestat, fantàstic.
No us puc explicar tot d’un cop les sensacions que transmeten les seves memòries. Res a veure amb les d’Eugeni Xammar. Llegint Xammar vaig tenir la sensació de políticament pensar profundament com ell, de ser una persona ideològicament molt propera a mi tot i els anys de distància! Però Xammar parla sobretot dels seus anys “d’anar pel món”.
Gaziel és diferent. Ideològicament m’és proper però crec que no tant, sinó que algú m’ho expliqui. En canvi descriu Barcelona d’una manera que mai havia llegit abans, impressionant, parla de la meva ciutat amb uns detalls, un vocabulari que impressiona. Tot passa als mateixos carrers que ara però del 1893 al 1914.
Exemples? Us els aniré donant a poc a poc, d’acord? De moment un, pàgina 30:
“Barcelona era encara una ciutat petita, a l’abast de la mà. (···) La majoria de les grans famílies barcelonines continuaven habitant els immensos casals i pisos de la ciutat vella i moltes al cor mateix del que avui en diem el Barri Gòtic. El passeig de moda, on desfilava el bo i millor de Barcelona, a peu, en carruatge o a cavall era la Rambla alta i el carrer Ferran VII, fins a la plaça Sant Jaume, amb alguna marrada devers els porxos de la plaça Reial. A llarg i a llarg d’aqueix únic passeig ciutadà hi havia les botigues més luxoses, antigues i sòlides: els grans capellers i camisers, els sabaters, els venedors de robes fines, els argenters, els joiers. La missa elegant era la de 12, a Sant Jaume, en ple carrer de Ferran”.
Guillem,
Tinc a casa els dos volums. Crec que els pots trobar a la Llibreria Gibernau, al carrer Aribau 24 (entre Diputació i Consell de Cent, costat Llobregat). Allà tenen una col·lecció MOLC per vendre. Per 2 euros el tindràs.
Àngel
Guillem,
Tinc a casa els dos volums. Crec que els pots trobar a la Llibreria Gibernau, al carrer Aribau 24 (entre Diputació i Consell de Cent, costat Llobregat). Allà tenen una col·lecció MOLC per vendre. Per 2 euros el tindràs.
Àngel
No és un llibre difícil de trobar a les llibreries de vell… De la llista que surt, hi ha Llibres del Mirall al carrer Bailèn, la Llibreria Litoral al carrer Vilamarí, la Llibreria Studio al carrer d’Ariabu o Zancos, que té parada a Sant Antoni els diumenges.
No és un llibre difícil de trobar a les llibreries de vell… De la llista que surt, hi ha Llibres del Mirall al carrer Bailèn, la Llibreria Litoral al carrer Vilamarí, la Llibreria Studio al carrer d’Ariabu o Zancos, que té parada a Sant Antoni els diumenges.
Quina llàstima. Jo visc al carrer Ferran i és òbvi que respecte aquesta època s’ha degradat notablement. Ara predominen els pubs anglesos, gelateries, locals de shawarmas i botigues de souvenirs … D’altra banda, Guillem, no m’ha quedat clar quina és la ideologia de Xammar i la seva contraposició amb la de Gaziel. Ens en pots fer 5 cèntims?
Quina llàstima. Jo visc al carrer Ferran i és òbvi que respecte aquesta època s’ha degradat notablement. Ara predominen els pubs anglesos, gelateries, locals de shawarmas i botigues de souvenirs … D’altra banda, Guillem, no m’ha quedat clar quina és la ideologia de Xammar i la seva contraposició amb la de Gaziel. Ens en pots fer 5 cèntims?
Ei una prèvia: heu vist quina casualitat? Ahir a la nit escric això que fa dies que vull escriure i va i avui LV a plana sencera informa del llibre que recull les cròniques de Gaziel a la guerra del 14 al 18: “Y Gaziel se fue a la guerra” Què fort! Quina casualitat!
Àngel, moltes gràcies, hi aniré 😀
Xavier, també gràcies a tu.
(he de dir q m’ha agradat llegir un llibre de prestat, feia molts anys q no ho feia i tb està bé!)
Hola Dani, sí quina diferència el que explica del Gòtic, eh?
Això de la ideologia, consti que jo no en sóc expert, simplement explico la sensació com a lector. M’encantaria que algú que en sàpiga corroborés el que dic o em corregís.
En Gaziel és molt català, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1887 i mort a Barcelona el 1964. Però quan parla té uns referents molt espanyols. També parla de Catalunya i defensa la llengua però em sembla que té molt clar que Barcelona és Espanya. És una persona molt inquieta i del seu temps, sembla moderna pel seu temps, en això m’encanta però obvia el tema nacional, jo pensava que per l’època en que havia crescut.
Però Eugeni Xammar és de la mateixa època. Seria massa fàcil i no t’ho explicaria bé si et digués que la diferència és que en Xammar se sent català i punt. Va més enllà d’això, té com el tema superat, súper-desacomplexat, una visió molt moderna del fet nacional, és que ho veu tan clar i superant els “ismes”!
Algú ens ho pot explicar millor?
Ei una prèvia: heu vist quina casualitat? Ahir a la nit escric això que fa dies que vull escriure i va i avui LV a plana sencera informa del llibre que recull les cròniques de Gaziel a la guerra del 14 al 18: “Y Gaziel se fue a la guerra” Què fort! Quina casualitat!
Àngel, moltes gràcies, hi aniré 😀
Xavier, també gràcies a tu.
(he de dir q m’ha agradat llegir un llibre de prestat, feia molts anys q no ho feia i tb està bé!)
Hola Dani, sí quina diferència el que explica del Gòtic, eh?
Això de la ideologia, consti que jo no en sóc expert, simplement explico la sensació com a lector. M’encantaria que algú que en sàpiga corroborés el que dic o em corregís.
En Gaziel és molt català, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1887 i mort a Barcelona el 1964. Però quan parla té uns referents molt espanyols. També parla de Catalunya i defensa la llengua però em sembla que té molt clar que Barcelona és Espanya. És una persona molt inquieta i del seu temps, sembla moderna pel seu temps, en això m’encanta però obvia el tema nacional, jo pensava que per l’època en que havia crescut.
Però Eugeni Xammar és de la mateixa època. Seria massa fàcil i no t’ho explicaria bé si et digués que la diferència és que en Xammar se sent català i punt. Va més enllà d’això, té com el tema superat, súper-desacomplexat, una visió molt moderna del fet nacional, és que ho veu tan clar i superant els “ismes”!
Algú ens ho pot explicar millor?
Però això és una sorpresa? Vull dir, La Vanguardia Española sempre ha sigut igual.
Però això és una sorpresa? Vull dir, La Vanguardia Española sempre ha sigut igual.
sí però ei, que llegir Gaziel és un luxe eh? Però la seva catalanitat no és nacional com la de Xammar.
sí però ei, que llegir Gaziel és un luxe eh? Però la seva catalanitat no és nacional com la de Xammar.