No sé com se’m va ocórrer llegir les memòries d’Agustí Calvet, el periodista Gaziel (1887-1964), que va ser director de La Vanguardia abans de la guerra civil. Crec que en algun llibre vaig veure un apunt que deia “de les memòries de Gaziel” i em vaig quedar amb la curiositat.

Vaig buscar-les a les llibreries de vell de Barcelona i no les trobava. Sí que vaig poder comprar a la llibreria Documenta el segon volum, però jo tossut buscava el primer. Al final el vaig trobar a la biblioteca de l’Ateneu i l’estic llegint de prestat, fantàstic.

No us puc explicar tot d’un cop les sensacions que transmeten les seves memòries. Res a veure amb les d’Eugeni Xammar. Llegint Xammar vaig tenir la sensació de políticament pensar profundament com ell, de ser una persona ideològicament molt propera a mi tot i els anys de distància! Però Xammar parla sobretot dels seus anys “d’anar pel món”. 

Gaziel és diferent. Ideològicament m’és proper però crec que no tant, sinó que algú m’ho expliqui. En canvi descriu Barcelona d’una manera que mai havia llegit abans, impressionant, parla de la meva ciutat amb uns detalls, un vocabulari que impressiona. Tot passa als mateixos carrers que ara però del 1893 al 1914.

Exemples? Us els aniré donant a poc a poc, d’acord? De moment un, pàgina 30:

“Barcelona era encara una ciutat petita, a l’abast de la mà. (···) La majoria de les grans famílies barcelonines continuaven habitant els immensos casals i pisos de la ciutat vella i moltes al cor mateix del que avui en diem el Barri Gòtic. El passeig de moda, on desfilava el bo i millor de Barcelona, a peu, en carruatge o a cavall era la Rambla alta i el carrer Ferran VII, fins a la plaça Sant Jaume, amb alguna marrada devers els porxos de la plaça Reial. A llarg i a llarg d’aqueix únic passeig ciutadà hi havia les botigues més luxoses, antigues i sòlides: els grans capellers i camisers, els sabaters, els venedors de robes fines, els argenters, els joiers. La missa elegant era la de 12, a Sant Jaume, en ple carrer de Ferran”.