Lluís Foix i Joan Margarit

El periodista Lluís Foix ha presentat avui ‘La marinada sempre arriba‘, les seves memòries d’infantesa a Rocafort de Vallbona (Urgell). Ho ha fet a la sala d’actes de la Casa del Llibre de Rambla Catalunya i l’ha fet acompanyat el poeta Joan Margarit, que li ha dedicat el poema ‘Murs de pedra en sec’.


Qui va ser director, director adjunt i subdirector de La Vanguardia, ha introduït el seu llibre així:

-“El que he intentat és començar del fons, de la joventut, amb unes vivències que no són necessàriament precises: no és un llibre d’història ni unes memòries sinó mirades impressionistes sobre una infància en un món de postguerra, apartat de la ciutat, on hi havia molta precarietat, on no es menjava tot el que es volia, on l’horitzó era molt magre, on no hi havia llibertat però malgrat tot la gent de la meva generació vam lluitar, vam sortir endavant i hem arribat on hem arribat -bé o malament, tothom ha arribat on ha pogut-“.

“És un record primer del paisatge. D’un paisatge d’una part del país no gaire transitat -i espero que no ho sigui massa, perquè quan hi va massa gent els espais perden el seu encant: espais de sequera, de glaçades, de sols tòrrids a l’estiu, de freds forts a l’hivern. Un país on la pagesia ha tingut un paper molt important. Si alguna vegada tenen oportunitat de donar un tomb per la Vall del Corb veuran que és un territori endreçat, les coses estan bastant endreçades. Amb la cultura del “terme”, que és on els nostres avantpassats van passar més hores per fer les terres conreables”.

“Hi ha un moment del llibre -ha continuat Foix- on explico la impressió que em va causar veure com un oncle meu plorava perquè el fred havia mort la vinya, a tots ens han passat coses així, són les que queden. Està relacionat amb aquest paisatge tan arreglat no perquè s’hagi creat així sinó perquè l’home ha posat les coses al seu lloc: les vinyes ben arrenglarades, els olivers ben plantats…”

“Això és el que intento descriure amb una certa emotivitat. Ho he escrit en quatre mesos i hi he posat molta emoció perquè és la meva visió d’uns temps. En Rafael Nadal va titular el seu llibre ‘Quan érem feliços‘. No sé si ho érem però jo m’ho vaig passar molt bé! I també quan vaig arribar a Barcelona i vaig conèixer alguns companys i amics com en Lluís Permanyer o l’estimat Jaume Arias i d’altres que estan aquí, que em van ensenyar un altre món, els estic molt agraït”.

“Sóc un barceloní d’adopció molt agraït, perquè la ciutat -i Barcelona en concret- és llibertat. El poble és intimitat. A Barcelona i al món he trobat un lloc on es podia viure lliurement”.

“Acabo fent un reconeixement als meus avantpassats (especialment pares, avis i branques familiars que es desprenen de les cases pairals) i als del món rural en general, que ha fet Catalunya, tots venim d’alguna manera d’allà. I també, als os mestres que  em van ensenyar tot el que sé -el meu coneixement neix d’allà, tota la resta va al damunt-. Espero poder continuar altres vivències. Gràcies!”


Just abans el poeta i amic seu Joan Margarit li havia dedicat els versos de ‘Murs de pedra en sec’ que podeu sentir en aquest vídeo…


Margarit, sobre el llibre de Foix, havia dit:

-“Foix suggereix sempre molt més del que diu. Relatant una infantesa amb l’ajut d’una prosa que com la dels seus mestres en resulta una expressió clara i dura d’un temps -la postguerra- i d’un lloc -la Catalunya rural-. I des d’aquí -i aquest és un altre dels seus mèrits- ens desvel·la com són encara de profundes les nostres ferides. Els estic recomanant un llibre que fa el que ha de fer sempre la poesia i només de tant en tant fa la prosa: assolir que el lector o la lectora en llegir-lo es digui: aquest o aquesta sóc jo!”

Lluís Foix dedica el seu primer llibre de memòries “al pare i la mare, i a la gent de Rocafort de Vallbona de tots els temps”. Els capítols són molt suggerents: “Les olors de la casa vella”, “El primer mestre”, “A l’escola en bicicleta”… Ja n’esperem la segona part!