Llorenç GomisL’auditori de la Facultat de Comunicació (i Relacions Internacionals) Blanquerna, va acollir dimarts 1 de desembre (2015) un acte molt especial, la presentació del llibre “La Primavera no es noticia“, un recull que els periodistes Francesc Marc Álvaro i Enric Xicoy han fet dels articles que Llorenç Gomis (Barcelona 1924-2005) escrivia els dilluns a La Vanguardia. A més dels dos responsables de l’edició també van participar en la presentació Lluís Foix -que va ser becari, company, amic i finalment director de Gomis a la redacció de La Vanguardia-, el director actual del diari Màrius Carol i Josep Maria Carbonell, degà de la facultat on es presentava el llibre.

Quan jo vaig arribar començava ja havia parlat Màrius Carol i començava Lluís Foix, que a partir d’un relat íntim -la seva amistat amb Gomis- va fer una classe magistral sobre les redaccions periodístiques, els diaris, la veu d’un diari en una societat, a partir del fet que Gomis va ser autor d’editorials de La Vanguardia durant molts anys.

Gomis va fundar el 1951, junt amb la seva esposa Roser Bofill, la revista El Ciervo i també la revista Foc Nou; va ser director d’El Correo Catalán (1977-1982) i coordinador editorial de La Vanguardia. Transcric a continuació part del que va dir Foix durant la presentació del llibre i que també podeu sentir al vídeo:

                                                                     Sobre aquestes línies vídeo de la segona part de la intervenció de Lluís Foix.

“Llorenç Gomis va ser una peça de luxe en la història de La Vanguardia, i potser un dels periodistes més importants del país en la segona part del segle XX. Era una persona oberta i de tarannà democràtic, socialdemòcrata i cristià, amb un domini magistral de la paraula escrita. Tenia un sentit de l’humor molt subtil i respectuós. En les curtes caminades que fèiem junts al passadís de la seu de La Vanguardia del carrer Pelai, que era una avinguda molt freda però a la vegada molt significativa perquè per allà passaven persones i corrents- parlàvem molt. Alguna vegada em demanava un editorial: “Foix, pots fer un editorial?”. Jo que era becari el feia i ell l’escurçava. Fins i tot una vegada li vaig donar i no el va publicar, però no em va dir res… i jo tampoc! Era una manera de fer pedagogia a un jove que era un becari!”

“Per un d’aquells tombs que dóna la vida, després era ell qui em preguntava a mi de què s’havia d’escriure l’editorial. Era l’any 1982, els temps de l’hegemonia socialista, després de la victòria de Felipe Gonzàlez. Gomis es va convertir aquell temps enla veu oculta però pública del diari. En una institució com La Vanguardia -o en qualsevol altre mitjà d’informació clàssic- hi ha algú que porta l’estandard. El pensament es fa amb la conversa, amb les contradiccions que hi ha en tota redacció. -“Què hem de dir?” em preguntava. -“Llorenç, ja ho saps prou”, li deia. Llavors ell marxava, desapareixia una estona i tornava amb la peça acabada. Res a dir ni a afegir mai. S’acomiadava discretament amb un “fins demà” i així durant més d’un quart de segle”.

“En Llorenç va ser una persona que va fer moltes coses i no va fer massa soroll. Els soroll el feien les coses que deia, les idees que expressava i la manera com les expressava. Mai va renunciar a expressar per escrit el que pensava, aquest era un dels seus actius principals.  Llegir Gomis era una invitació a pensar i a somriure. Amb ell no feies grans rialles però somreies!”

“Als editorials i als articles hi trobaves observacions sobre la naturalesa, la vellesa, la joventut, els nens i els avis, estava especialment content quan podia parlar de la seva família, amb cites de Marc Aureli, de Machado, de qui fos. Parlava de la bellesa de la vida i es quedava tan tranquil afirmant que “les cireres no depenen del Govern”. Una gran ocurrència, avui potser caldria que hi hagués articulistes que diguessin aquestes coses, que les cireres no depenen del govern o bé que “els constipats d’hivern provoquen un gran desinterès per la política”. Són coses que estan escrites en el llibre que avui presentem, “La Primavera no és notícia”.

Llorenç Gomis Sanahuja

Les seves memòries es titulaven “Una temporada en la Tierra”, és molt Gomis això! Estem aquí, una temporada… Ens va deixar les últimes hores del 2005, ara farà 10 anys, doblegant el tovalló silenciosament quan les campanades es preparaven per donar l’entrada del dia de cap d’any. Jo anava en cotxe, ja portava mòbil, i em va trucar la seva dona, la Roser Bofill: “Lluís, s’ha mort el Llorenç”. Vaig canviar l’itinerari, vaig ser el segon en arribar a casa dels Gomis. Era difícil comunicar la notícia la nit de cap d’any i al final vam enviar una nota a les agències. El tercer en arribar va ser el periodista Jaume Arias. Després va venir el president Maragall i els amics més propers”.

“El volum d’articles que avui presentem són dels que ell publicava els dilluns. A les seves memòries Llorenç Gomis explica que li van preguntar: “Quin dia vols?” I va triar el dilluns, “que ningú voldrà”, perquè tothom preferia els diumenges, que hi ha més tirada. amb aquests articles feia periodisme de les coses quotidianes, amb ironia, sense ofensa. Era un europeista, no creia en les fronteres”.

Quan va acabar Foix van intervindre Francesc Marc Álvaro i Enric Xicoy. No els vaig poder escoltar perquè havia de tornar ràpid a casa: vaig sortir de la moderna mediateca de la Blanquerna i em vaig trobar amb els contrastos que sempre ofereix aquell racó del Raval, ja passat el Macba i a tocar de Sant Antoni: nois filipins jugant a bàsquet a la pista més urbana de Barcelona, nois de l’Opus que sortien molt arreglats d’alguna celebració a l’església de Santa Maria de Montalegre i estudiants de la Facultat que ja acabaven la jornada.

I vaig pensar com descriuria aquell ambient en Llorenç Gomis. No sé, provem: “La gent i la vida, que van fent el seu camí, una mica com al marge del que passa al món i al país”. I l’endemà va ser dimecres.

Altres vídeos de l’acte:

Sobre aquestes línies vídeo de la primera part de la intervenció de Lluís Foix.
Sobre aquestes línies vídeo de la tercera part de la intervenció de Lluís Foix.