Els  dos grans cronistes vius clàssics de la ciutat (de Barcelona), Lluís Permanyer i Joan de Sagarra, acostumen a rememorar el Passeig de Gràcia d’abans. Permanyer ho fa des d’un vessant que combina la visió històrica i l’actualitat, i això li permet ser més optimista amb el que passa ara, perquè en general deixa l’enyor de banda. Sagarra ho fa amb molt més enyor, recordant els locals als que ell anava de jove i que ja no hi són: només en “queden un parell: Vinçon i Bel; de cinemes no n’hi ha cap i el mateix podria dir de les terrasses”, comentava Sagarra aquest diumenge al seu espai La terrassa, de La Vanguardia. “Una vegada desapareguts el Publi i el Fantasio, la Llibreria Francesa, el Dique Flotante i els restaurants La Puñalada, el Terminus, el Saló Rosa, el Forn Sant Jaume -la pastisseria que encara vaig agafar de criatura- no em queda més remei que donar-li la raó al meu amic que sol dir que el dia que tanqui Vinçon el passeig de Gràcia deixarà de ser definitivament el Passeig de Gràcia”. Aquests dies n’han parlat tots dos arran dels canvis, diria que a positiu, que s’estan fent al Passeig de Gràcia. Jo, per cert, penso aprofitar al màxim els nous carrils lents per a bicis i vehicles, a banda i banda de l’Avinguda.

Però llegint-los pensava una vegada més que és un error anar al Passeig de Gràcia i a les Rambles a buscar el punt de trobada ciutadà que tots dos rememoren del passeig de Gràcia d’abans. Qui en vulgui trobar una cosa similar ara ha d’anar a Rambla Catalunya. La combinació del fantàstic passeig central  amb la comunicació amb tota la ciutat via metro fa que Rambla Catalunya s’hagi mantingut com la gran avinguda cívica, barcelonina i en gran part interclassista (tirant a mig-alt, d’acord, perquè molta gent hi arriba de Sarrià, Sant Gervasi, Gràcia i Alt-Eixample) de la ciutat.