Tothom que estimi Barcelona hauria de córrer a comprar a la botiga d’hules de Montserrat Sagué (Barcelona, 1929), a Sarrià. Als seus 89 anys encara regenta la botiga d’estovalles plastificades i altres estris de casa, al número 7 del carrer Jaume Piquet de Sarrià. A un pas dels Ferrocarrils i del carrer Major.


La Montserrat va néixer a Ciutat Vella, on els seus pares tenien una botiga també d’hules però a prop de la catedral:

-“Van venir de Barcelona i van obrir aquesta botiga fa més de 80 anys. Està tal qual”.

Ella tenia tres o quatre anys. Va estudiar al Grup Escolar Dolors Monserdà, que ensenyava amb el renovador mètode Montessori.

De tant en tant busco una excusa per escapar-me a Sarrià, entrar a la botiga i parlar amb ella o amb el seu home. L’excusa acostuma a ser comprar-hi algun pot de plàstic, o un embut. Ahir, per exemple, en vaig sortir amb un plàstic per cobrir estovalles de tela i un pot per omplir de colònia.

-“Doncs posi-me’n dos metres, per cobrir una taula rectangular”, li vaig dir.

-“Passa, passa, anem a dins a tallar el plàstic”, em va dir convidant-me a entrar a la rebotiga.

Mentre tallava els dos metres de plàstic amb un regla de fusta de metre i mig -que té tants anys com l’establiment comercial- m’explicava:

“Durant la guerra, el fotògraf hongarès Robert Capa va venir a l’escola i ens va fer fotos. Tot i que no ho recordo, me les va ensenyar una periodista i m’hi vaig reconèixer. Conservo una foto de la meva classe de l’època i per això vaig poder comprovar que jo i algunes de les meves amigues érem les que Capa havia fotografiat”.

La Montserrat té el retall el retall d’El Periódico penjat a la botiga. Aquell dia la periodista Eva Melús li va ensenyar fotos de Capa provinents de la “maleta mexicana”, que havien estat perduts durant 66 anys (imatges de Capa i també de Gerda Taro i per David Seymour). I quina va ser la sorpresa de tothom quan la Montserrat s’hi va reconèixer.

I així ha estat com, un cop completada la conversa, he sortit de la botiga, he deixat enrera les històries de Montserrat Sagué, he agafat els ferrocarrils i m’he tornat cap a Sant Antoni.