Al novembre estem en plena època de mandarines i l’olor d’aquesta fruita apareix quan menys t’ho esperes. És una olor potent, que al principi sobta. Després dius: “Ah, mandarines!” i busques dissimuladament, sense cercar complicitats que puguin ser delatores, qui la pot estar menjant.

És el company de feina que tens al costat però que no veus perquè te’n separa una prestatgeria? El conserge de l’edifici? La passatgera que s’asseu al costat al bus? Sovint, quan identifiques la persona i li ho fas saber, qui se la menja te n’ofereix un grill. La mandarina és una fruita fàcil de compartir.

L’olor de mandarina no és pudor, és olor, però és forta i ho impregna tot: les mans, els llavis i en general tota pell del cos no vestida. I la roba, és clar: el jersei, la camisa, els pantalons…

A qui no li agradin les mandarines l’olor sí que li pot semblar pudor i li pot molestar, però no acostumen a queixar-se.

Per a mi la mandarina és un tresor. En època de poca fruita n’intento tenir sempre a casa. Són sanes, ben triades són de gust exquisit i econòmiques, com gairebé tota fruita de proximitat i de temporada. A la Boqueria i al Mercat de Sant Antoni van a euro i mig o dos euros el quilo.

Hi he pensat avui quan sortia per dinar de l’edifici de la feina: a la planta baixa he notat aquella olor tan inconfusible, i només hi havia una persona que en pogués estar menjant: el conserge. El seu cos quedava mig amagat rere la taula de l’entrada, però l’olor ho deixava clar: estava menjant mandarines, i que li aprofitin!

No hi ha cap article relacionat.