foto-15.JPG

Poc abans de Nadal vaig entrar a la llibreria Documenta a buscar les memòries d’Oriol Regàs. A l’estiu havia llegit les “Memorias de un liberal psicodélico” de Luis Racionero i tenia ganes de seguir descobrint coses per a mi noves dels 60’s i 70’s.

Sense buscar-ho vaig trobar “Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad”, de l’escriptor Pepe Ribas, que va ser fundador de la revista Ajoblanco. És una reedició de Destino (la 1a edició va ser del 2007) que només costa 10 euros, perquè és “de butxaca”. Una crònica detallada, sobretot d’una part de la societat de la Barcelona de l’època.

L’estic llegint i hi estic enganxat, vaig per la meitat del llibre, al meu ritme. M’agrada com descriu l’ambient de la universitat, que el règim tanca les facultats de Dret i Arquitectura, el politiqueig dels sindicats d’estudiants control·lats pels partits polítics de l’època final de la dictadura, les diferents formes de fer de la gent de Bandera Roja, del PSUC o del FOC. Pepe Ribas va ser escollit delegat dels estudiants però com a independent.

Relata l’origen de la revista Ajoblanco i com s’ho van haver de muntar per treure el número u i després seguir. I explica la progressiva incorporació de gent molt diversa al projecte: el nucli inicial eren joves antifranquistes no catalanistes, als que la joventut els havia agafat en plena onada hippie, més aviat anarquistes i amb aquella típica contradicció de ser fills de la Barcelona benestant i de pares acomodats al règim.

Després i gairebé per a la seva sorpresa s’hi van anar afegint redactors i col·laboradors de comarques i de Barcelona procedents d’òrbites marxistes, o d’un catalanisme popular i en algun cas de l’independentisme del PSAN. I de Luis Racionero, que aporta la seva experiència de Berkeley.

És molt divertit i interessant com Ribas va narrant la incorporació d’aquests col·laboradors i les discussions que tenen entre ells a mida que es van coneixent. Fins que la cosa deixa de ser tan divertida i apareixen les tensions.

Ribas també descriu amb gràcia i un cert erotisme intimista com va tantejant la Barcelona gai mig-soterrada d’aquells anys, els seus noviatges que no porten enlloc amb noies i els flirtejos amb diversos nois. I en general, la Barcelona underground dels 70’s.

Com que surten molts noms i per no perdrem he anat anotant i agrupant -en un tovalló de paper que vaig agafar al Montroig de Sitges- els diferents noms que van sortint: Alfonso Carlos Comín, de Bandera Roja. Narcís Serra, Pasqual Maragall i Miquel Roca, de Front Obrer de Catalunya (FOC). Els seus amics Ana Castellar, Toni Miró-Sans, Alfredo Astor, Tomàs Nart i José Solé. La generació de la Gauche Divine, una mica més gran que ell: Oriol Bohigas, Oriol Regàs… I gent que es va incorporant al projecte d’Ajoblanco com Quim Monzó, Albert Abril, Toni Puig, Pep Rigol i Luis Vigil.

Ah, i un dels dos carnets de periodistes necessaris per obtenir el permís de publicació el va deixar Ramon Barnils, després d’una visita de Pepe Ribas a la redacció del Tele-Exprés!

Ja dic que, molt interessant, seguiré llegint i ja us explicaré…