Per primera vegada he passat tres dies a Madrid i m’ha encantat. Com que tenia poc temps per gaudir-ne, perquè tenia els dies ocupats, he intentat viure la ciutat com un madrileny. I quina millor manera de fer-ho que agafar el metro i observar.

Tenia l’hotel entre el Ministerio de Agricultura i el Museo de Antropología, davant de la parada d’Atocha. Per anar a la fira agafava el Metro a Atocha i canviava a Tribunal i a Nuevos Ministerios, dos noms que per a mi eren exòtics. També he fet escapades a Serrano, a Chueca i a Sol.

Des de la perspectiva d’un barceloní, del metro madrileny sorprèn la facilitat per canviar d’una línia a una altra. Tot sembla molt més integrat. “Perquè quan foraden no troben aigua com a Barcelona”, m’explica una amiga. En realitat no en sé el motiu, però m’ha fet la sensació que al metro de Madrid és molt més fàcil fluir que al de la capital catalana.

Madrid és ple d’edificis amb noms contundents que des de la distància no acabes d’ubicar si no els visites. Per això vaig fer una escapadeta a Serrano per saber on dimonis està l’Audiència Nacional. Era el divendres que hi declarava el major Trapero i tenia ganes d’oferir-li algun crit de suport si coincidia amb ell, cosa que no va passar: davant l’edifici hi havia moltes càmeres de televisió i periodistes, però el major ja havia sortit.

El tema d’ubicar és important i et porta sorpreses que ajuden a entendre coses. Per exemple, davant l’Audiència Nacional hi ha el Tribunal Suprem. I a molt pocs metres està la seu del PP, al carrer Génova. Noms que des de la distància sonen separats en realitat estan a quatre passes els uns dels altres, conviuen tant que per això deuen acabar sent el mateix.

Chueca em va recordar Gràcia: a la sortida del metro una plaça et dóna la benvinguda, envoltada per carrers estrets que fan una trama que respira a vila. Em va encantar Frida, el bar restaurant del carrer San Gregorio 8, molt agradable i on fan unes pizzes primíssimes de tomàquet sec, ceba caramelitzada i formatge de cabra exquisides. Un equilibri entre zona gai, barri familiar i lloc d’esbarjo nocturn per a tothom.

A Sol hi vaig treure el cap però en vaig fugir ràpid. Volia conèixer l’espai on havia nascut la nova esquerra espanyola, la plaça de l’edifici de la Comunidad Madrileña i dels carrers comercials. Tenia poc temps i un cop vista la plaça vaig tornar cap al transport subterrani.

Del metro em va sorprendre que la gent deixa sortir abans d’entrar. Molt més que a Barcelona. Crec que sé per què passa: a Barcelona el xiulet que anuncia el tancament de portes s’inicia de seguida, la gent comença a sortir i el pip-pip ja sona de manera estressant: sembla que si no entres ràpid el metro se t’escapa.

En canvi a Madrid l’espai de temps és més raonable: l’avís de tancament de portes no comença fins que els usuaris que arriben a l’estació ja han sortit del tren. I clar, mentre que a Barcelona el xiulet causa estrès i que la gent s’impacienti per entrar, a Madrid la gent que vol entrar no té cap excès de pressa. O això o que són molt més educats. Però diria que és això.

Una segona observació per l’estil la vaig fer a les escales mecàniques. Descaradament, la gent a Madrid es col·loca molt més a la dreta de l’escala per deixar passar els que tenen pressa per l’esquerra. Aquest tret sí que apuntaria a més educació cívica a Madrid que a Barcelona.

M’hi he sentit com en una ciutat nova, estrangera -perquè la desconeixia absolutament i perquè hi notes uns punts de referència del tot diferents que els del meu món de Barcelona- i molt atractiva. I diria que no sóc l’únic a qui li passa: vaig sentir, per exemple, com un grup d’estudiants de batxillerat catalans amb estètica CUP comentaven com els estava sorprenent Madrid.

I consti que no podia deixar de pensar en els polítics catalans presos i en com les coses es poden veure tan diferents en un lloc que en un altre. Potser la resposta me la va donar un parell de dies més tard l’ex Goma Espuma Guillermo Fesser, que ara viu a un petit poble al nord de Nova York i que preguntat a la Contra de La Vanguardia sobre la nostra situació política responia:

El català necessita que el reconeguin, i a l’espanyol no li surt reconèixer gens l’altre. Mala cosa! Els catalans sou insistents com els meus amics jueus: treuen de polleguera qualsevol. Voteu. Jo voldria unir-nos tots“.

No sé, però si jo fos l’alcaldessa Manuela Carmena, que a més té bona entrada a Catalunya, correria a fer una campanya que digués: “Catalanes, venid a conocer Madrid”.