Maria Aurèlia Capmany, escriptora, intel·lectual i políticaL’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany s’ha presentat en societat a l’Ateneu, i ho ha fet en un d’aquells actes que posen la pell de gallina, recordant i reivindicant la figura i l’obra Maria Aurèlia Capmany (Barcelona 1918-1991), de la mà dels seus amics.

Amics i Amigues de Maria Aurèlia CapmanyL’acte, ‘copresidit’ per Pasqual Maragall i Jordi Casassas, ha estat presentat per les actrius Carme Sansa i Teresa Gimpera, i ha comptat amb la participació, entre altres, de Josep Anton Codina, director escènic i amic a qui la Maria Aurèlia admirava; Lluís Armet, polític; Rosa Maria Dumenjó, vicepresidenta de la FMAC; Marina Rossell; Isabel-Clara Simó. Etcètera…


Quan hi he arribat, Marina Rossell estava acabant la seva actuació, així que tot el que tinc és aquest breu tast del vídeo. Intentant no fer soroll he pujat les escales de la sala Oriol Bohigas i m’he acomodat per escoltar les intervencions.


Preciosa la versió que Carme Sansa ha fet del ‘Viola del violer’, cançó d’estil cabaretesc feminista, amb lletra de la Maria Aurèlia i que la mateixa Carme cantava en l’època de la Cova del Drac.


La filòloga Montserrat Palau ha fet un interessantíssim repàs al feminisme de Maria Aurèlia Capmany: “Lúcida i impertinent com era, va escriure: ‘El meu subsconscient va elaborar l’enveja de penis el dia 1 d’abril de 1939. Amb la victòria de les tropes franquistes podríem veure com s’organitzava una societat on seria absolutament necessari el penis com a tarjeta de presentació: Exèrcit i Església dictaven les normes'”. Més, al vídeo d’aquí sobre, que us recomano escoltar.


De la Maria Aurèlia comunicadora -i concretament autora de guions radiofònics- n’ha parlat la periodista Montserrat Minobis. Una delícia quan ha recordat, en presència de Pasqual Maragall -que no podia deixar de riure: “Va venir a la ciutat de Barcelona la Cicciolina, en aquells moments diputada a Itàlia. L’havia de rebre en Pasqual, que no debia estar per aquestes històries i li va encolomar a la Maria Aurèlia Capmany, que amb aquella seva sorna va explicar (a Ràdio 4): “Com ha anat l’entrevista? Fantàstica. El primer que m’ha dit la Cicciolina és que el que s’ha de fer és ‘fer l’amor i no la guerra’. I jo li he contestat: ‘En això, totalment d’acord!'”.


Per la seva banda, Isabel-Clara Simó ha explicat que la Maria Aurèlia “els anys 70 va publicar un article setmanal (“Grazia et amore”) a la revista Canigó. Els seus articles eren sempre d’actualitat. I tenia aquell català que ens feia tanta ràbia a la Montserrat Roig i a mi, perquè tenia la frescor i en canvi la justesa gramatical. Nosaltres, si volíem ser justes gramaticals, estàvem embobades. I si ens deixàvem anar, allò estava incorrecte. I en canvi la Maria Aurèlia tenia aquell sentir de la llengua. A part d’haver estat educada en català a l’escola, que això no ho teníem ni la Montserrat Roig ni jo. Els seus articles sempre eren sucosos i agradables. Ens va posar una condició per escriure’ls: que els havíem d’anar a buscar a casa seva (al carrer Enric Granados). I que els havíem de recollir en diumenge”.


En el penúltim dels vídeos podeu sentir qui va ser entre molts altres càrrecs tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Maragall, Lluís Armet, amic que va treballar amb la Maria Aurèlia en els temps en què ella va ser regidora de Cultura de Barcelona, cinc minuts també molt interessants: “Ella va entrar a l’ajuntament amb aquella dignitat que la caracteritzava i va sortir amb la mateixa dignitat. Amb una malaltia però amb la mateixa grandesa. I això només ho fan els grans personatges. Hi ha un llibre magnífic de diàlegs amb Pasqual Maragall, de la seva època a l’Ajuntament. Ella es va posar de seguida a fer feina: “En què sóc bona? En els llibres? Doncs em poso a treballar en els llibres”. I va començar a publicacions.

Armet ha recordat una anècdota inèdita: “Ella es va dedicar molt a presentar Barcelona a l’entorn de l’àrea catalana. Anava molt al País Valencià. I una vegada la van convidar a la festa major d’Elx, on hi havia alcalde progre i presència blavera en minoria. Es va produir l’escena següent, ella li va dir a l’alcalde: “Saps què farem? Jo parlaré i tu traduiràs. I es va produir l’escena més divertida que es pot produir mai en una plaça major, d’un surrealisme absolut i que posava en evidència la unitat de la llengua amb aquella mestria, intel·ligència i sensibilitat… I anava per la via directa. Perquè d’una forma o altra tenia aquell caràcter de dir: “d’això me n’encarrego jo. Només hi havia una persona que estimava molt i no criticava mai, l’amic Codina, intocable”.

“Em permetreu una segona consideració sobre el tema de la corrupció”, ha seguit Armet. “És evident que existeix i si hi ha oportunitats existirà. Però hi ha una cosa que és nefasta: la corrupció corre, es multiplica i penetra, quan tohom gira el cap. Quan ningú la mira de cara ni la condemna. Quan no es condemna un fet i una persona específics. Hi ha allò que se’n diu la impunitat col·lectiva. A Catalunya tots coneixem comentaris com: “Això ho sabia tot el país!”. Doncs fatal. Si ho sabia tot el país i no s’ha actuat, és el síndrome d’una malaltia profunda. Per això jo voldria retre un homenatge a la claredat, la contundència, la intel·ligència, la sensibilitat al servei d’algunes idees que tenia l’Aurèlia. Una actitud absolutament necessària en el país. En canvi els plantejaments acomodaticis, de perdonar, són un desastre. En canvi ella, tot el que feia ho feia amb aquella contundència que penetrava i arribava a fons de les coses”.

Lluís Armet també ha recordat que, en un moment en què la Maria Aurèlia tenia necessitat econòmica, es va proposar escriure un llibre en 15 dies: “I el va fer! Es diu ‘Qué diablos es Catalunya!’. Ella tenia aquesta capacitat de posar-hi, concentrar-se i fer materials enormement dignes”.


De nou Carme Sansa, ha interpretat “Si no saps ser feliç…”, també amb aires de Cova del Drac dels 70’s, amb el seu marit.

L’acte ha acabat amb la projecció del vídeo de la intervenció de Maria Aurèlia Capmany el 1976 al Míting de la llibertat, del PSC-Congrés, el primer míting autoritzat després de la guerra civil.

I, en definitiva, sapigueu que l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany fa una crida: busca socis per reunir recursos que permetin aplegar i publicar tots els articles periodístics de l’enyorada Maria Aurèlia Capmany.