Bòsnia, Ruanda o Tiananmen són sinòmim de grans mantances i repressions recents, posteriors a les de la segona guerra mundial. El final d’estiu del 2013 els militars egipcis s’han volgut afegir a la llista i, fent-ho, estan posant el seu país al llindar de la guerra civil. Ja s’ha dit vegades que les xarxes socials han donat veu i capacitat de mobilització als moviments de protesta, però no garantia de victòria. I el millor exemple són les primaveres àrabs que, malgrat l’eufòria inicial, estan desembocant en règims inestables o, en el cas egipci, en un nou règim dictatorial. L’experiment democràtic egipci va donar la victòria als islamistes i ells són els que haurien d’estar governant el país, tot i els molts dubtes que generava la seva gestió i voluntat de control. En el recent cop d’estat l’oposició hauria d’haver defensat el govern escollit pel poble i no haver-se posat -de forma més o menys explícita- al costat dels militars. I, en tot cas, està clar que ens hem de posar un cop més de la banda dels morts, que ja no hi són per defensar-se. El que està passant a Egipte és horrorós, res no ho justifica, i els responsable són els membres d’un règim militar que hauria de ser expulsat del poder. Malgrat la incomoditat que en molts sentits ens causa defensar un govern islamista.

No hi ha cap article relacionat.