Com que a casa ens falta espai, vaig decidir desprendre’m de la bossa de feina Mandarina Duck que em vaig comprar fa més de 15 anys, quan treballava viatjant pel món.

Era una bossa elegant, fosca i que en el seu dia va ser cara. L’he aprofitat, amortitzat i també foradat: la vaig fer foradar per a donar-li una última vida, com a cartera que pogués anar lligada a la part davantera de la Brompton, la meva inseparable bici, la meva manera de moure’m per Barcelona i rodalies.

Però la transformació en bossa per a la bici no em va acabar de convèncer i al final la vaig aparcar sota la taula del meu escriptori, al despatxet de casa.

Fa uns dies, sense dir res a ningú, la vaig sentenciar i la vaig deixar al replà del pis, esperant el moment de baixar-la i llençar-la a un contenidor, o simplement deixar-la al carrer per a qui li pogués ser útil. Però el petit de casa em va enganxar i no va entendre la sentència: “T’has oblidat la bossa a fora”, així que la vaig tornar a entrar.

A mitja nit, amb una certa nocturnitat i com clandestinament, vaig procedir a executar la sentència: vaig baixar la bossa al carrer, en ascensor, en direcció als contenidors. Duia una bossa d’escombreries a una mà i la Mandarina Duck a l’altra.

Sortint de la porteria vaig creuar mirades amb una noia d’estètica okupa. Ella va entendre de seguida el que anava a fer, però vaig fer com si no me n’hagués adonat, tot era encara massa subtil.

I just quan estava apretant amb el peu la palanca del contenidor, se’m va acostar i tímidament em va dir:

-“¿La vas a tirar? ¿Tirarás la bolsa?”

Jo: “Sí”.

-“¿Me la puedo quedar?”

-“Sí, claro, ten”.

La va agafar i ja marxava però abans, es va tornar a girar i em va dir:

-“Es muy bonita. Gracias”.

I jo: “Sí que lo es. ¡Disfrútala!”

I va marxar.

Em vaig quedar pensatiu: tenia raó el meu fill quan em venia a dir que era un error desprendre-me’n? Potser sí, però segur que aquesta noia en farà un bon ús i li donarà la, aquesta vegada sí, última oportunitat que la bossa mereixia. I jo he alliberat un raconet a casa, que bona falta ens fa.