Fixeu-vos en l’anunci de la foto. És dels classificats de La Vanguardia de diumenge passat, 9 de maig i a l’apartat “Sitges” només hi surt una adreça de pàgina web: http://www.fincaslaclau.com/. És un bon exemple del que m’explicava el periodista Manuel Cuyàs quan vam dinar junts fa uns dies al restaurant Senyor Parellada, carrer de l’Argenteria 37.

Ja hi havíem dinat fa un parell de mesos, però amb les ganes que jo tenia d’estar atent al que m’explicava, aquell dia no vaig fer cap foto als plats que ens servien. En Manuel Cuyàs m’ho va “recriminar” amistosament unes setmanes més tard, quan ens vam trobar casualment a l’Ateneu:

–  “Mentre dinàvem pensava: com és que no li fa cap foto per al blog a l’escudella, ell que sempre ho fotografia tot?”

Però no fer cap foto aquell dia m’ha servit de bona excusa per tornar a quedar amb ell unes setmanes més tard:

-“… així podré fer una fotografia i una crítica del restaurant, l’altra vegada ja saps que no vaig poder…” li vaig dir a l’autor de les memòries de Jordi Pujol i de tantíssimes cròniques a El Punt.

Aquest cop però ja no vaig demanar escudella, ara ja feia feia caloreta…

Quan el cambrer em va servir gaspatxo mariner de primer plat vaig córrer a fer la fotografia abans de barrejar el plat. Entre cullerada i cullerada en Manuel Cuyàs m’anava explicant coses i jo l’escoltava. Més o menys deia:

– “Els diaris ho tenen molt difícil. Està clar que la baixada de publicitat no només s’explica per la crisi, s’ajunta la crisi amb tot el canvi tecnològic. Avui en dia, qui vulgui saber detalls d’un cotxe, per exemple d’un Toyota, pot anar directament a la pàgina web de la marca i hi trobarà tota la informació que necessiti, l’anunci ja no és tan necessari i cada cop ho serà menys! Qui és que es vol gastar tants diners com abans en publicitat als diaris? Jo en tot cas hi posaria l’adreça de la pàgina web de Toyota perquè els seus possibles clients vagin a consultar-la…”.

En Manuel Cuyàs havia demanat de primer unes tripes amb api i naps: “Era bo, era bo” li va dir al cambrer quan aquest va retirar el plat. A mi, què voleu que us digui, no és un plat que m’entri per la vista i menys així fotografiat ! Ell seguia explicant:

– “Els diaris de paper tenen els dies comptats. El meu fill, que ara viu lluny, no en llegeix ni un. Ni un. I en canvi quan parlem al matí ell ja ho sap tot, ja se’ls ha llegit tots per Internet, sap fins l’últim detall de coses que passen a Mataró. És qüestió de temps, però està clar que el paper desapareixerà, està desapareixent, no ens farà falta”.

Aquell mateix dia La Vanguardia informava que el New York Times ja ha decidit fer arribar lectors electrònics de diaris a poblacions remotes on els és molt car enviar la versió impresa.


Jo de segon vaig demanar “Canelons de la Fonda Europa de Granollers”.

– “És que els propietaris del Senyor Parellada de Barcelona i el de la Fonda Europa de Granollers són família”, em va explicar.

Mai no he estat a la Fonda Europa, és d’aquelles coses que tinc pendent, tothom diu que val tant la pena. Per això vaig triar els canelons, per tastar com es deu menjar a la mítica fonda. Per això i perquè m’agraden els canelons, és clar: boníssims.

En Manuel Cuyàs em continuava dient coses interessants:

“Mira, per exemple avui he escrit la crònica que sortirà publicada diumenge. Ja està escrita i està esperant en algun lloc a que diumenge la imprimeixin i distribueixin el diari amb tot un llarg procés que ja ha quedat obsolet, és d’una altra època. Quin sentit té això avui en dia? Si ja està escrita no és més lògic que jo la pengi ja en algun lloc d’Internet i que qui la vulgui llegir ho pugui fer de seguida? El plaer de tocar paper? Bé, d’acord, el plaer, però això s’acabarà. A més, potser sortiran productes nous, potser el diari no cal que surti cada dia perquè la informació de cada dia ja la tenim Internet…”

– “Vols postres? Demana taronja a la taronja, veuràs què bo”, em va dir.

Així que vaig demanar “Taronja a la taronja” del Senyor Parellada:

– “Pelen la taronja i la serveixen amb pell bullida i confitada, has de fer la combinació de la taronja i la pell”.

A mi tot el que sigui amarg de taronja no m’agrada gaire, però aquestes postres del Senyor Parellada eren exquisides.

En Manuel Cuyàs encara va afegir més detalls a la crònica de com el paper està desapareixent:

– “Mira, per exemple jo que he escrit les memòries de Jordi Pujol mentre les feia no les he llegit mai en paper! Les he anat escrivint i corregint sempre en pantalla. Només les he imprès una vegada, per donar-li una còpia al president Pujol, perquè ell sí que en volia fer una lectura en paper”.

Ell havia anat bevent vi de la casa i jo sobretot aigua. Un tallat per mi i una copeta per ell, que també havia anat fumant uns petits cigars, a la taula del segon pis del Senyor Parellada on estàvem asseguts:

“Els diaris ho tenen molt difícil però en canvi és important que les empreses periodístiques puguin aguantar, sobreviuran les que s’adaptin ràpid als nous formats. Perquè l’empresa periodística és necessària, vivim enmig de moltíssima informació i fa falta que la gent pugui posar confiança en algú que li sel·leccioni les notícies. I això conviurà amb la gran diversitat d’opinions i informacions que hi ha a la xarxa, com el teu blog. Estem en un moment molt crític pel periodisme tradicional però molt interessant per les noves formes. Per això m’interessa quedar amb gent jove que feu coses, coses diferents, per pensar i entendre cap a on va el periodisme, quines noves formes pren…”.

“Ah Guillem, i algú haurà d’escriure la crònica d’aquesta crisi, no? Jo tinc algunes idees, hi ha una imatge que és molt significativa…”

Ens porten el compte, paguem i aquí ho deixem per avui. Recullo la Brompton de la recepció i sortim del restaurant.

A mig dinar havíem parlat un moment de museus.

– “A qui se li acudís posar el MNAC a Montjuïc s’hi va lluir! Jo l’hagués fet al mig de la ciutat, a l’edifici històric de la UB, hi hauria cua de turistes per entrar a veure una de les millors col·leccions de romànic del món! En canvi costa de pujar a Montjuïc. Mira que ple està per exemple el Museu Picasso, perquè és un bon museu però sobretot perquè està al mig de la ciutat”

I curiosament mentre munto la bici se’ns acosten uns turistes italians, que demanen:

– “Il museo Picasso è qui?”

– “Qui no. Tutto recto e doppo a destra. Carrer Princesa finno Montcada”, els explica ell.

– Grazie, grazie.