El 27 de gener Juan Antonio Samaranch em va deixar entrar al seu despatx situat darrera el museu de la Ciència, al carrer del Císter, a fer-li una entrevista. No ho sé del cert però suposo que va ser l’última entrevista. Completava unes preguntes que ja li havia fet feia just un any. Els meus recursos per fer-ho eren limitats així que hi vaig entrar amb una sola càmera i uns focus. La secretària em va dir que tenia mal dia: “no està gaire xerrador”. Davant d’aquest avís em vaig esforçar a fer preguntes breus i clares i el resultat, encara inèdit, és una conversa en que parlem en confiança dels seus pares, els seus germans, l’escola on va anar, com va començar a fer esport, els seus fills, la seva vida política durant el franquisme, Franco, Tarradellas, Pujol, Maragall, la Monarquia, la seva etapa a Moscou, els líders mundials que més el van impressionar, la crisi, la seva entrada a La Caixa des de l’Ateneu i els valors de l’olimpisme, entre d’altres coses. Vaja, un repàs ràpid, que vaig intentar que fos professional però que té molt d’amateur, que ja m’agrada. Ja dic que és material inèdit, no sé què en faré, s’accepten idees o canals on emetre-ho. A últimes sempre ho puc penjar al blog, és clar! I en tot cas, la foto és xula, eh?

Per exemple, del seu pare diu: Bueno, jo el recordo com una persona extraordinària. Una persona que va sortir del no res, d’una família modesta. Va tenir uns estudis, jo diria primaris. Va entrar d’aprenent a una fàbrica textil. I mica a mica va anar pujant, pujant, pujant, fins a tenir una de les fàbriques textils, concretament de colxes i tapisseries, més important d’Espanya”.