Pepe Ribas a la presentació d’Ajoblanco a Madrid: “Aneu a les hemeroteques i llegiu què deien diaris com el Tele/Exprés, que no estan digitalitzats”

La llibreria Blanquerna de Madrid va acollir el 22 de febrer la presentació de l’Atrapados en la red, el segon número de la tercera època de la revista Ajoblanco. Hi van participar l’impulsor del projecte Pepe Ribas, la periodista i antropòloga Carolina Espinoza, i el periodista Bernardo Gutíérrez.

Per circumstàncies diverses tots hem sentit a parlar del Centre Cultural-Llibreria Blanquerna, però no hi havia estat mai, així que sentia curiositat per veure com era. I també em feia gràcia coincidir amb un acte d’aquestes característiques a Madrid.

Vaig anar en metro fins a la parada d’Alcalá i sortint del metro em vaig desorientar una mica. Això em va permetre veurem immers durant un parell de minuts en una interessant manifestació d’skaters madrilenys, que demanaven ser equiparats amb els ciclistes en la nova ordenança de mobilitat de Madrid.

Finalment vaig trobar la llibreria Blanquerna i la veritat és que entrar-hi produeix bones sensacions, La llibreria és al nivell de carrer i la tristament famosa sala d’actes, al soterrani.

De totes reflexions que es van fer sobre l’evolució del periodisme en època Internet em quedo amb les paraules de Pepe Ribas que podeu sentir al vídeo:

“El que estan ensenyant les facultats de Periodisme avui en dia és a repetir la veu de l’amo, per ser la veu d’una institució en un gabinet d’informació institucional.  Fan com si el periodisme crític no existís. Els que volen ser periodistes per vocació intenten buscar el periodisme crític però no saben com fer-ho, però no els ho han ensenyat. I aquest és un gran problema”.

“D’altra banda, a les xarxes estan penjats els arxius dels mitjans de comunicació que en realitat ens han destruït, perquè ens han adotzenat, ens han explicat una realitat que és virtual. Aquests tenen tots penjada la seva història a Internet. Per exemple, a Catalunya està penjada La Vanguardia. Però no està penjat el Tele/Exprés ni els diaris que explicaven el carrer. Amb la qual cosa, estan penjats els diaris institucionals, els que -com El País- filtraven la informació. El País en realitat ha estat un gran disbarat, perquè ha creat totes unes jerarquies i un canon en tot que no funciona. I per això ara estem desarmats. No sabem anar a les hemeroteques, la gent no investiga, no estudia fonts”.

“La història de Catalunya, per exemple, és una història de llibres. De llibres pagats a començaments del segle XX. Però ningú no ha explicat el segle XIX. Per què? Perquè no hi ha fonts directes. Perquè moltes es van perdre a la guerra civil i les altres estan ocultes en famílies. Jo mateix estic descobrint un gran arxiu familiar del segle XIX i és al·lucinant! Perquè no té res a veure amb tot el que jo sabia de la història del meu petit país. Tenim -també nosaltres- unes grans mancances i no sabem buscar les arrels de les coses”.

“Us aconsello anar a les hemeroteques i començar a llegir diaris de la República. No tenen res a veure amb la història que ens expliquen: llegiu El Sol, El Liberal, etc. Aneu a les hemeroteques, perquè això no està a les xarxes!”

“O per exemple, parlant de la meva generació: de tot el moviment universitari, a La Vanguardia no en va sortir mai res! No existia. En canvi, al Tele/Exprés, que era la crònica ciutadana, urbana, sí, però no està. I si vas a les hemeroteques, de vegades també costa que te’ls deixin, és clar. En fi, que queda molt per fer…”.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/The-Washington-Post_2-605762_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 “The Post”

“The Post”

Dijous vaig tornar al Renoir Floridablanca, aquesta vegada per veure The Post, o Els arxius del Pentàgon, com l’han traduït aquí.

Dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Meryl Streep (a la pel·lícula Kay Graham propietària accidental de The Washington Post) i Tom Hanks (que representa el director del diari l’any 1971, Tom Hanks).

El film relata l’enfrontament entre periodistes i govern als Estats Units al voltant de la publicació dels ‘Papers del Pentàgon’, un document en què es demostrava que l’opinió pública nord-americana no coneixia la veritat sobre la Guerra del Vietnam.

Però a mi hi ha dues coses que m’han agradat especialment.

Sobretot, conèixer la figura de Kay Graham en aquella història. El seu pare Eugene Meyer va comprar el Washington Post l’any 1933. I el seu marit, Philip Graham, el va heretar però es va suïcidar el 1963. Aquest fet va col·locar Graham inesperadament i contra el seu desig all front del principal diari de la capital dels Estats Units. Un diari local però amb voluntat nacional i necessitat de capital  per créixer.

Propietària en principi insegura i menystinguda pel seu entorn de consellers, Graham es veu en la difícil cruïlla d’haver de decidir entre la publicació o no dels Papers del Pentàgon que la redacció ha aconseguit i que els seus consellers financers volen evitar que publiqui, en plena sortida a Borsa.

Contra tot pronòstic Katherine Graham decideix publicar-los amb la intuïció que el futur del diari no depèn tant del que opinin els poders fàctics com de servir la missió de l’empresa: fer periodisme i informar.

I en segon lloc l’excel·lent ambientació: moltes escenes passen a la redacció del Washington Post i algunes a la del New York Times, d’una banda. La seducció que em causen les redaccions dels diaris no té límit, encara ara. I també els ambients que es recreen dels carrers de principis dels 70’s, on se succeeixen protestes de hippies contra la guerra del Vietnam.

Spielberg diu: “Sempre existirà un estira i arronsa en les relacions entre periodistes i govern. Tothom acaba barallant-se amb la premsa”. D’això en podríem discutir, ara que en gran part la premsa també depèn de les ajudes dels governs de torn. Però ho deixo per un altre dia.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Free-Time-1322555_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 El millor quiosc deixa les rambles i se’n va a Sant Antoni

El millor quiosc deixa les rambles i se’n va a Sant Antoni

-“Saps que ens mudem?”.

Doncs no ho sabia. M’ho explica un dels dependents del Free Time. el meu quiosc-llibreria preferit de Barcelona, fins ara al 114 de la Rambla.

Hi són des del 1992, pujant a mà dreta, poc abans de Portaferrissa. Tenen una gran selecció de llibres i revistes internacionals d’actualitat i de tendències: arquitectura, interiorisme, estils de vida, viatges, música, economia, gastronomia, programació… Qui sigui que fa la tria, la fa molt bé, és molt temptadora.

Comprador compulsiu de publicacions en paper com sóc, vaig localitzar el Free Time fa divuit anys, quan vaig viure un parell d’anys en un petit estudi de Portaferrissa 11, cantonada amb el carrer d’en Bot, que sempre recordaré com el meu primer espai de vida adulta a la ciutat. Quan hi passo no puc deixar de mirar de reüll l’edifici (que en part és un hostal, l’Hostal Fina, antiga seu del Col·legi de Notaris) i somriure.

Quan vaig deixar el barri del Pi i em vaig mudar a Sant Antoni vaig seguir sent client habitual del Free Time, client de cap de setmana: hi passo a comprar, a remenar, a tafanejar i a emprenyar-me amb les portades, just abans d’entrar a l’Ateneu, que és a tocar.

Curiosament ara els tindré molt a prop de casa. Arriben a Sant Antoni pocs mesos abans que reobri el mercat després de vuit anys d’obres (diuen que ara sí, serà a l’abril!). Canvien de barri per necessitat i no per voluntat, segur que no haurien volgut deixar les rambles on la seva oferta tenia ple sentit. I amb regust agre d’haver viscut en primera línia l’atemptat de l’agost, quan van abaixar la persiana i es van refugiar, ells i els clients, dins del local.

La tria de la nova ubicació no és perquè sí, tenen confiança en els aires d’un barri molt viu i que coneixen bé, perquè un dels impulsors del Free Time és exalumne dels Escolapis de Sant Antoni. Aviat estrenaran botiga al carrer Urgell 32, cantonada amb Floridablanca, on ja estan fent obres d’adaptació del que fins ara era una escola de conducció. A prop del cinema Renoir Floridablanca, en zona d’influència de bars de sempre com el vell Esterri i d’estètica “carrer Parlament” com el que serà el seu veí, La Sucursal.

L’entorn ja no seran les rambles, però espero que defensin la seva tria de publicacions: Sant Antoni és un barri de tendències i les revistes que venen són molt atractives. Molta sort i molts encerts en la nova ubicació!

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Joan-Subirà-1391794_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Joan-Subirà-1391794_998x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 El meu record de Joan Subirà, periodista i capellà

El meu record de Joan Subirà, periodista i capellà

Joan Subirà, diari AVUI

Divendres 22 de desembre em va cridar l’atenció veure una pila de llibres que algú havia deixat sobre una fusta al carrer de Sepúlveda cantonada amb Casanova, a Barcelona.

La majoria eren sobre teologia i catolicisme progressista, propis d’algú que havia freqüentat una parròquia postconciliar.  Però el que em va cridar l’atenció va ser que entre el munt de llibres hi havia el de les memòries del periodista i capellà Joan Subirà: Sóc un zero a l’esquerra. El vaig agafar i me’l vaig endur a casar.

Feia molt de temps que no pensava en Joan Subirà! El vaig conèixer com a periodista jove, a la redacció del diari AVUI, els anys 1988, 1989 i 1990. L’aleshores director del diari, Santiago Ramentol, me’n va obrir generosament les portes i un dels primers periodistes adults que vaig tenir la sort de conèixer va ser en Subi, com tothom li deia.

Tenia un sentit de l’humor molt característic, que l’AVUI aprofitava en l’època Ramentol -caracteritzada per donar joc a les portades- per a fer titulars enginyosos. Recordo un que deia: “Ni borsa, ni Barça”, un dia que la borsa s’ensorrava i que el Barça va perdre un partit important!

Aquells tres anys vam coincidir sovint els caps de setmana a la redacció: jo, com a periodista en pràctiques, i ell de cap de guàrdia de la secció de Societat. En aquesta condició, va ser ell qui, per exemple, va repassar el meu primer article signat publicat a l’AVUI, el dia que es va cremar el Pokin’s de Francesc Macià, un ja llunyà 14 d’agost del 1988.

En les seves memòries recorda que va demanar permís als seus superiors eclesiàstics per a entrar a l’AVUI a fer de periodista i el van animar a fer-ho:

“La preparació de l’engegada del diari AVUI va ser el mes de març de 1976, al darrer pis del diari vespertí El Noticiero Universal. Tenia la seu i els tallers a la cantonada dels carrers de Llúria i Diputació. Els redactors hi vam començar a treballar el primer d’abril. I el primer número es va publicar el 23 d’abril de 1976″. Li va tocar signar el primer article de la portada del diari. Com explica Marià Favà a les memòries de l’AVUI, en Subi el volia titular “La policia ja reparteix llenya als vaguistes” però finalment va quedar en un més mesurat “Vint mil obrers del metall en vaga”.

Sorneguer, quan em veia em recordava sovint que el seu pseudònim com a autor de llibres era Guillem del món. Coincidències de la vida, ha mort quatre dies després que jo trobés el seu llibre pels carrers de Barcelona.

I els pares ens preguntem: “Com esquivar els quioscos?”

Un dels pocs llocs on m’he d’autoprotegir del síndrome de compra compulsiva és als quioscos. No a qualsevol quiosc, m’agraden els que són com botigues, que hi pots entrar, tafanejar i aleshores sí, triar i comprar un diaro, una revista o un llibre. En les meves rutes habituals trobo dos d’aquests: el Free Time de la Rambla amb Portaferrissa i el quiosc del carrer Parellades de Sitges. Tots dos estan prou bé però a triar, em quedo amb el de Barcelona.

Vaja, que sempre m’ha agradat comprar diaris i revistes i per tant m’agrada tenir quioscos a prop. Un sector que es redueix any rere any degut al moment disruptiu dels mèdia en què ens trobem.

Alguns van intentar fer front a aquest moment lliurant la seva sort al turisme. Va passar per exemple amb el quiosc de la plaça Sant Josep Oriol, a Barcelona. El van adquirir uns asitàtics i el van transformar en una paradeta d’horterades per a turistes. Va ser dels primers a fer-ho, després molts d’altres l’han imitat, però l’intent va durar poc, potser uns cinc anys, i ara per un motiu o un altre ja no hi ha quiosc davant l’església del Pi.

En canvi, la gran majoria ha trobat una sortida en un públic captiu: els nens. El públic infantil rep un bombardeig de missatges publicitaris de gàdgets a un, dos o tres euros que pràcticament només es troben als quioscos: que si Zoomblings, que si dinosaures, que si aquestes lletres amb braços, potes i cap que ara venen.

Als pares ens és molt complicat ara gestionar el pas a prop d’un quiosc! Perquè estan plens de promocions-imants per a nens i nenes. “Sisplau, sisplau, sisplau!”

Total, que ara intento esquivar tots els quioscos de Barcelona. El drama és que també en tenim un just davant de l’escola. Els pares han demanat vàries vegades que el treguin, però es veu que l’escola és posterior al quiosc -que ja hi era- i per tant ho tenim complicat. Sembla que ni tan sols no el volen desplaçar!

Sort que no hi ha mal que per bé no vingui: una època d’esquivar quioscos em pot ajudar a combatre la compra compulsiva!

El New York Times es fa ressò del hàppening de l’estàtua de Franco al Born

El New York Times es fa ressò del hàppening de l’estàtua de Franco al Born

Quan ja fa uns dies que l’estàtua de Franco ha estat retirada del Born, després de ser tombada per uns ciutadans, la crònica del hàppening ha arribat a The New York Times. En l’edició paper que arriba a Barcelona el titular era: “In city where Franco era stirs strong feelings, statue doesn’t stand long”. El títol de l’edició digital és una mica diferent: Franco took decades to Leave the Stage. His statue? Only Days.

L’article del periodista Raphael Minder fa un repàs del que ha passat a Barcelona arran de l’exposició Franco, victòria i República. Impunitat i espai urbà. És interessant perquè posa en context els fets de l’estàtua amb el present de la ciutat i del país. Més enllà d’explicar els impactes físics que ha rebut l’estàtua, l’article menciona el que significa el franquisme a Catalunya, la retirada de la placa de Joan Antoni Samaranch a l’estàtua cedida pel CIO a l’Ajuntament de Barcelona i el procés independentista que viu Catalunya.

També recull l’opinió de Rosa Maria Muga, una responsable de Cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet que mostra perplexitat per la polèmica i ho contrasta amb el fet que un museu de l’Hospitalet exposi sense polèmica un bust de Franco: “Ens agradi o no, Franco forma part del nostre passat”, explica Muga.