Francesc Marc Álvaro sobre Gaziel: “Com deia Ibáñez Escofet, era un pensador de l’actualitat”

El vídeo recull la intervenció que el periodista Francesc Marc Álvaro va fer sobre Gaziel durant la presentació del llibre Gaziel: ¿seré yo español?, que va tenir lloc el dos de març del 2018 a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Francesc Marc Álvaro és autor del pròleg del llibre, un volum que recull el centenar d’articles que Agustí Calvet, Gaziel, va publicar al diari El Sol de Madrid entre els anys 1925 i 1930. Transcric a continuació la seva intervenció:

“Gaziel és un gran periodista que les noves generacions han de descobrir perquè ens interpel·la. Esperem que aquest llibre tingui un llarg recorregut també fora de Catalunya, que sigui un motiu per al debat a Madrid, a Sevilla, a València, a Bilbao… Que tal com ell volia hi hagi un debat peninsular, fins i tot tal com ell volia també a Lisboa, tot i que no sé si això no és demanar molt. Que ens permetés oxigenar aquests debats polítics, que tendeixen a enrarir-se, amb una mirada que des d’ahir parla d’avui. Gaziel ha estat definit de moltes maneres, però un altra gran periodista, Manuel Ibáñez Escofet, el va definir molt bé dient que era “un pensador dels fets que ha marcat la història”. Un pensador de l’actualitat.

Gaziel sabia transformar el que passava al seu voltant en un tipus de relat que ens feia pensar. Transcendia l’anècdota i anava més enllà. A Gaziel el movia un imperatiu cívic, que en un temps de Fake News com l’actual cal recordar: el periodisme té un imperatiu cívic que cal practicar: intentar que les coses surtin millor, que la gent visqui millor, que hi hagi més concòrdia i acord que discòrdia. I més justícia, l’equilibri entre el consens i la justícia, que no sempre va junt. Però el seu drama literari, periodístic i cívic és que és una veu solitària, no troba a l’altra banda ningú que li doni la rèplica de nivell, és una veu solitària, un home en terra de ningú, perquè quan s’adreça als il·lustrats, als liberals, a la gent progressista espanyola no té grans respostes. Tot i que cal destacar que l’acullin en un diari de Madrid en aquells anys, els de la dictadura de Primo de Rivera. Però no té al davant ningú que li doni una rèplica.

A la vegada hem de dir que la seva història és molt trista: més endavant advertirà de l’arribada de la guerra civil, de que el sectarisme i la manca de punts de contacte portaran al desastre, però tampoc ningú li fa cas. I després trobem un Gaziel desenganyat de la postguerra, quan escriu les seves memòries, les Meditacions en el desert.

“Seré yo español” ens dóna la foto del Gaziel que encara és positiu i vol canviar les coses, i canvi les memòries de postguerra mostren un home que ha predicat una altra Espanya i no se n’ha sortit. Gaziel creu sempre en la reforma però acaba els seus anys pensant que no se n’ha sortit.

Al pròleg el comparo amb Walter Lippmann, el gran periodista nord-americà de la mateixa generació que Gaziel, i els comparo perquè ens posa dos visions, ens permet estudiar Gaziel comparant-lo amb altres grans de la seva època. Quina és la gran diferència? Són el mateix: grans orientadors de la societat que estan al marge dels partits però que són gans ‘insiders’, guies d’opinió i homes que marquen tendència. Però, on és la gran diferència? Mentre que Walter Lippmann té vida periodística fins al final de la seva vida, perquè la societat nord-americana no és perfecte però és democràtica, la vida periodística de Gaziel s’acaba l’any 1939. Podríem dir que Gaziel és el nostre Lippmann truncat i això dol perquè subratlla el desastre col·lectiu de la nostra història, que amb la guerra va malbaratar moltes coses.

Per acabar, dues coses: des del punt de vista polític la majoria de les preguntes que es fa Gaziel en aquests articles no s’ha contestat. La gran pregunta de si és possible fer una Espanya diferent no s’ha contestat satisfactòriament. En el pitjor dels casos algú contesta que no, però és una pregunta pendent. L’altra és si es pot ser espanyol d’una manera catalana, que també és una gran pregunta que fa ell directament quan s’interroga “¿Seré yo español, amb les meves maneres de fer?”.

En Gaziel, per diluir una mica el debat i fugir de la frontalitat posava a dins els portuguesos, tot i que els portuguesos ja tenien resolta la seva situació i no segurament no volien tornar a dependre de Madrid. Però Gaziel ho deia perquè tenia al retrovisor el poeta Joan Maragall, que va ser un gran campió de la idea de l’iberisme. Però sobretot perquè pensava que en un context europeu la península era una unitat cultural de fet, que tenia tres nacions al seu interior: els castellans, els galaico-portuguesos i els catalans. I que això podia fer una unitat des de la diversitat. En el context en què ens trobem ara ja veiem que la prèdica de Gaziel ha arrelat poc i no hi ha ningú que avui això ho pugui defensar. Tant de bo algú s’hi enganxi!

Gaziel va rebre l’oferta de la propietat d’El Sol, diari dirigit intel·lectualment per Ortega y Gasset, per fer pedagogia de Catalunya a Madrid. Quantes firmes de Catalunya poden fer això, avui, en mitjans de Madrid? Quants mitjans de Madrid acullen firmes de periodistes catalans que els hi diuen allò que no els agrada? Perquè el que deia Gaziel no era còmode: parla d’imperialisme i d’una visió castellana tancada. En diaris impresos de Madrid cap, en algun digital sí que hi ha alguna firma catalana. És un drama que avui en un context de polarització i d’irritabilitat una veu com Gaziel no té plataforma per parlar i fer pedagogia. No hi ha un diari com El Sol ni la possibilitat que una veu com la de Gaziel hi pugui escriure”.

Pepe Ribas a la presentació d’Ajoblanco a Madrid: “Aneu a les hemeroteques i llegiu què deien diaris com el Tele/Exprés, que no estan digitalitzats”

La llibreria Blanquerna de Madrid va acollir el 22 de febrer la presentació de l’Atrapados en la red, el segon número de la tercera època de la revista Ajoblanco. Hi van participar l’impulsor del projecte Pepe Ribas, la periodista i antropòloga Carolina Espinoza, i el periodista Bernardo Gutíérrez.

Per circumstàncies diverses tots hem sentit a parlar del Centre Cultural-Llibreria Blanquerna, però no hi havia estat mai, així que sentia curiositat per veure com era. I també em feia gràcia coincidir amb un acte d’aquestes característiques a Madrid.

Vaig anar en metro fins a la parada d’Alcalá i sortint del metro em vaig desorientar una mica. Això em va permetre veurem immers durant un parell de minuts en una interessant manifestació d’skaters madrilenys, que demanaven ser equiparats amb els ciclistes en la nova ordenança de mobilitat de Madrid.

Finalment vaig trobar la llibreria Blanquerna i la veritat és que entrar-hi produeix bones sensacions, La llibreria és al nivell de carrer i la tristament famosa sala d’actes, al soterrani.

De totes reflexions que es van fer sobre l’evolució del periodisme en època Internet em quedo amb les paraules de Pepe Ribas que podeu sentir al vídeo:

“El que estan ensenyant les facultats de Periodisme avui en dia és a repetir la veu de l’amo, per ser la veu d’una institució en un gabinet d’informació institucional.  Fan com si el periodisme crític no existís. Els que volen ser periodistes per vocació intenten buscar el periodisme crític però no saben com fer-ho, però no els ho han ensenyat. I aquest és un gran problema”.

“D’altra banda, a les xarxes estan penjats els arxius dels mitjans de comunicació que en realitat ens han destruït, perquè ens han adotzenat, ens han explicat una realitat que és virtual. Aquests tenen tots penjada la seva història a Internet. Per exemple, a Catalunya està penjada La Vanguardia. Però no està penjat el Tele/Exprés ni els diaris que explicaven el carrer. Amb la qual cosa, estan penjats els diaris institucionals, els que -com El País- filtraven la informació. El País en realitat ha estat un gran disbarat, perquè ha creat totes unes jerarquies i un canon en tot que no funciona. I per això ara estem desarmats. No sabem anar a les hemeroteques, la gent no investiga, no estudia fonts”.

“La història de Catalunya, per exemple, és una història de llibres. De llibres pagats a començaments del segle XX. Però ningú no ha explicat el segle XIX. Per què? Perquè no hi ha fonts directes. Perquè moltes es van perdre a la guerra civil i les altres estan ocultes en famílies. Jo mateix estic descobrint un gran arxiu familiar del segle XIX i és al·lucinant! Perquè no té res a veure amb tot el que jo sabia de la història del meu petit país. Tenim -també nosaltres- unes grans mancances i no sabem buscar les arrels de les coses”.

“Us aconsello anar a les hemeroteques i començar a llegir diaris de la República. No tenen res a veure amb la història que ens expliquen: llegiu El Sol, El Liberal, etc. Aneu a les hemeroteques, perquè això no està a les xarxes!”

“O per exemple, parlant de la meva generació: de tot el moviment universitari, a La Vanguardia no en va sortir mai res! No existia. En canvi, al Tele/Exprés, que era la crònica ciutadana, urbana, sí, però no està. I si vas a les hemeroteques, de vegades també costa que te’ls deixin, és clar. En fi, que queda molt per fer…”.

Crònica d’un dinar amb Manuel Cuyàs al Senyor Parellada

Crònica d’un dinar amb Manuel Cuyàs al Senyor Parellada

Fixeu-vos en l’anunci de la foto. És dels classificats de La Vanguardia de diumenge passat, 9 de maig i a l’apartat “Sitges” només hi surt una adreça de pàgina web: http://www.fincaslaclau.com/. És un bon exemple del que m’explicava el periodista Manuel Cuyàs quan vam dinar junts fa uns dies al restaurant Senyor Parellada, carrer de l’Argenteria 37.

Ja hi havíem dinat fa un parell de mesos, però amb les ganes que jo tenia d’estar atent al que m’explicava, aquell dia no vaig fer cap foto als plats que ens servien. En Manuel Cuyàs m’ho va “recriminar” amistosament unes setmanes més tard, quan ens vam trobar casualment a l’Ateneu:

–  “Mentre dinàvem pensava: com és que no li fa cap foto per al blog a l’escudella, ell que sempre ho fotografia tot?”

Però no fer cap foto aquell dia m’ha servit de bona excusa per tornar a quedar amb ell unes setmanes més tard:

-“… així podré fer una fotografia i una crítica del restaurant, l’altra vegada ja saps que no vaig poder…” li vaig dir a l’autor de les memòries de Jordi Pujol i de tantíssimes cròniques a El Punt.

Aquest cop però ja no vaig demanar escudella, ara ja feia feia caloreta…

Quan el cambrer em va servir gaspatxo mariner de primer plat vaig córrer a fer la fotografia abans de barrejar el plat. Entre cullerada i cullerada en Manuel Cuyàs m’anava explicant coses i jo l’escoltava. Més o menys deia:

– “Els diaris ho tenen molt difícil. Està clar que la baixada de publicitat no només s’explica per la crisi, s’ajunta la crisi amb tot el canvi tecnològic. Avui en dia, qui vulgui saber detalls d’un cotxe, per exemple d’un Toyota, pot anar directament a la pàgina web de la marca i hi trobarà tota la informació que necessiti, l’anunci ja no és tan necessari i cada cop ho serà menys! Qui és que es vol gastar tants diners com abans en publicitat als diaris? Jo en tot cas hi posaria l’adreça de la pàgina web de Toyota perquè els seus possibles clients vagin a consultar-la…”.

En Manuel Cuyàs havia demanat de primer unes tripes amb api i naps: “Era bo, era bo” li va dir al cambrer quan aquest va retirar el plat. A mi, què voleu que us digui, no és un plat que m’entri per la vista i menys així fotografiat ! Ell seguia explicant:

– “Els diaris de paper tenen els dies comptats. El meu fill, que ara viu lluny, no en llegeix ni un. Ni un. I en canvi quan parlem al matí ell ja ho sap tot, ja se’ls ha llegit tots per Internet, sap fins l’últim detall de coses que passen a Mataró. És qüestió de temps, però està clar que el paper desapareixerà, està desapareixent, no ens farà falta”.

Aquell mateix dia La Vanguardia informava que el New York Times ja ha decidit fer arribar lectors electrònics de diaris a poblacions remotes on els és molt car enviar la versió impresa.


Jo de segon vaig demanar “Canelons de la Fonda Europa de Granollers”.

– “És que els propietaris del Senyor Parellada de Barcelona i el de la Fonda Europa de Granollers són família”, em va explicar.

Mai no he estat a la Fonda Europa, és d’aquelles coses que tinc pendent, tothom diu que val tant la pena. Per això vaig triar els canelons, per tastar com es deu menjar a la mítica fonda. Per això i perquè m’agraden els canelons, és clar: boníssims.

En Manuel Cuyàs em continuava dient coses interessants:

“Mira, per exemple avui he escrit la crònica que sortirà publicada diumenge. Ja està escrita i està esperant en algun lloc a que diumenge la imprimeixin i distribueixin el diari amb tot un llarg procés que ja ha quedat obsolet, és d’una altra època. Quin sentit té això avui en dia? Si ja està escrita no és més lògic que jo la pengi ja en algun lloc d’Internet i que qui la vulgui llegir ho pugui fer de seguida? El plaer de tocar paper? Bé, d’acord, el plaer, però això s’acabarà. A més, potser sortiran productes nous, potser el diari no cal que surti cada dia perquè la informació de cada dia ja la tenim Internet…”

– “Vols postres? Demana taronja a la taronja, veuràs què bo”, em va dir.

Així que vaig demanar “Taronja a la taronja” del Senyor Parellada:

– “Pelen la taronja i la serveixen amb pell bullida i confitada, has de fer la combinació de la taronja i la pell”.

A mi tot el que sigui amarg de taronja no m’agrada gaire, però aquestes postres del Senyor Parellada eren exquisides.

En Manuel Cuyàs encara va afegir més detalls a la crònica de com el paper està desapareixent:

– “Mira, per exemple jo que he escrit les memòries de Jordi Pujol mentre les feia no les he llegit mai en paper! Les he anat escrivint i corregint sempre en pantalla. Només les he imprès una vegada, per donar-li una còpia al president Pujol, perquè ell sí que en volia fer una lectura en paper”.

Ell havia anat bevent vi de la casa i jo sobretot aigua. Un tallat per mi i una copeta per ell, que també havia anat fumant uns petits cigars, a la taula del segon pis del Senyor Parellada on estàvem asseguts:

“Els diaris ho tenen molt difícil però en canvi és important que les empreses periodístiques puguin aguantar, sobreviuran les que s’adaptin ràpid als nous formats. Perquè l’empresa periodística és necessària, vivim enmig de moltíssima informació i fa falta que la gent pugui posar confiança en algú que li sel·leccioni les notícies. I això conviurà amb la gran diversitat d’opinions i informacions que hi ha a la xarxa, com el teu blog. Estem en un moment molt crític pel periodisme tradicional però molt interessant per les noves formes. Per això m’interessa quedar amb gent jove que feu coses, coses diferents, per pensar i entendre cap a on va el periodisme, quines noves formes pren…”.

“Ah Guillem, i algú haurà d’escriure la crònica d’aquesta crisi, no? Jo tinc algunes idees, hi ha una imatge que és molt significativa…”

Ens porten el compte, paguem i aquí ho deixem per avui. Recullo la Brompton de la recepció i sortim del restaurant.

A mig dinar havíem parlat un moment de museus.

– “A qui se li acudís posar el MNAC a Montjuïc s’hi va lluir! Jo l’hagués fet al mig de la ciutat, a l’edifici històric de la UB, hi hauria cua de turistes per entrar a veure una de les millors col·leccions de romànic del món! En canvi costa de pujar a Montjuïc. Mira que ple està per exemple el Museu Picasso, perquè és un bon museu però sobretot perquè està al mig de la ciutat”

I curiosament mentre munto la bici se’ns acosten uns turistes italians, que demanen:

– “Il museo Picasso è qui?”

– “Qui no. Tutto recto e doppo a destra. Carrer Princesa finno Montcada”, els explica ell.

– Grazie, grazie.