Manifestació a Barcelona Palestina Israel

Foto: @occupybarcelona

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Palestina va ser en un concert de Lluís Llach al Palau dels esports, l’any 1988, organitzat per La Crida. Jo tenia 17 anys, recordo una estelada gegant que passejàvem pel Palau i banderes palestines. Vint-i-sis anys més tard -es diu ràpid- el conflicte d’aquella banda del món, i en concret les esgarrifoses notícies de míssils per aquí i atacs per allà, han fet que milers de persones s’hagin manifestat per segona vegada en pocs dies als carrers de Barcelona. L’eslògan que les convocava era Generalitat. #Prou Complicitat. Aturem el càstic col·lectiu a Palestina”. S’agraeix especialment la participació de l’Associació Catalana de Jueus i Palestins, tot un exemple. Portaven una pancarta d’Stop Genocidi. Això el dia que les tropes israelianes han atacat una escola de l’ONU a Gaza, difícilment un titular podria sonar pitjor. Per cert que fa un parell de dies vaig sentir un debat en a la NPR en què participava ell Deputy Ambassador d’Israel als Estats Units, Reuven Azar. En un determinat moment Azar venia a dir: “Nosaltres avisem casa per casa que anem a atacar. I aquest era el to general de les seves intervencions. Realment, vist des de la distància física amb el conflicte i des d’un intent de neutralitat, posa la pell de gallina la fredor amb que els governants israelians acostumen a tractar la qüestió. Ho pensaria en qualsevol cas, però encara més quan la història del poble jueu és la que és i també la de la història del seu retorn polític a l’Orient Mitjà. Jo, si em permeteu, em quedo amb el discurs i l’esperit de l’ACJP.

Manifestació a Barcelona Palestina Israel

Foto: @podemos_elprat