La foto és de Lluís Serrat, d'El Punt - AVUI

La residència de capellans Bisbe Sivilla de Girona va omplir ahir una de les seves sales per homenatjar Modest Prats capellà, filòleg i jo diria que simplement savi català. Hi van intervenir entre d’altres Josep Maria Fonolleras i Xavier Folch, podeu llegir la notícia a El Punt-Avui, on he trobat la foto que utlitzo en aquest post.

Sempre m’ha agradat molt la forma d’explicar les coses de Modest Prats, la seva fina ironia, el seu compromís amb el país, el seu parlar El vaig conèixer gràcies a l’Orquestra de Catalunya Ràdio.

Fa una mica més de dos anys, potser ja tres, vaig pensar que tenia ganes de coneixe’l i em vaig presentar a la sacristia de la parròquia d’El Mercadal, a Girona, de la que el van fer rector després de molts anys d’haver-ho estat a Medinyà. Seguint els horaris de sacristia vaig fer sonar el timbre i poc després  vaig intuir que efectivament algú baixava les escales de la rectoria: “Ja va, ja va” vaig sentir que deia. Va obrir la porta (“un moment, sisplau”), va recollir el correu que hi havien deixat, que hi havien llençat, em va somriure i em va dir: -“Què vol aquest jove?”.

Jo havia arribat de Barcelona en tren i de l’estació fins al Mercadal hi vaig anar a pedal, amb la meva Brompton. A Modest Prats li va fer gràcia allò de la bici tan plegada: “Va molt i molt bé” li vaig dir i se la va quedar mirant amb simpatia.

Vam pujar al despatx de la sacristia i no parava d’entrar gent: “Mossèn, aquí li deixo això” o “mossèn, recordi que demà hem quedat per a…” Sempre m’ha agradat veure la gent in situ, al lloc on viuen o -en aquest cas- on passen unes quantes hores importants al dia. I a un rector, què millor que veure’l en horari d’atenció als seus feligresos?

La conversa no va anar molt més enllà, ell tenia pressa i vam quedar que tornaria un altre dia, avisant-lo abans. Després, sí que hi vaig tornar però ja em van dir que havia deixat de ser rector i que vivia a la residència de capellans. En tot cas, estic content d’haver-li fet aquella visita. La seva veu era efectivament aquella veu fonda, amb deix suau i to intel·ligentment irònic que jo coneixia per la ràdio.

Ahir, el mateix dia que l’homenatjaven a Girona amb l’excusa de presentar el volum “Les homilies de Medinyà” vaig córrer a comprar el llibre, una suma de textos biogràfics, homilies, dietari i conferències.

Per als que no us soni de res (i també als que el conegueu, és clar) us recomano que al menys agafeu el llibre el alguna llibreria i llegiu el primer capítol: “El dia que vaig néixer”, el text que va llegir el dia que al seu poble natal, Castelló d’Empúries, li van concedir el premi Espiga i Timó d’Or, el 2005.

M’ha agradat especialment quan diu que a casa “amb un profund sentit cristià, és on vaig anar aprenent el camí del perdó i de la llibertat”. Quins dos eixos vitals! Crec que no havia sentit mai ningú que els ajuntés: Perdó i llibertat, perdó i llibertat, saber perdona i voler ser lliure.

Es veu que al seu pare no el va conèixer mai, el van assassinar a Barcelona al començament de la guerra civil: “Tres mesos després del meu naixement, van matar el meu pare, afusellat a la paret del cementiri de Montcada, juntament amb el seu oncle Gonçalo”. La seva mare feia de telefonista i cosia. Ell va entrar al seminari… als 10 anys!

Des d’aquí el meu petit i, perquè no dir-ho, modest homenatge!