El primer mundial de futbol de què sóc conscient va ser el d’Argentina l’any 1978. Quan va acabar vaig tenir la sorpresa que el següent seria a Espanya: “¡Nos vemos en España 82”, van dir. Sí, sóc dels que a en Naranjito el vam conèixer perquè en vam ser cohetanis i no perquè el veiéssim en alguna samarreta vintage anys després. Encara podria cantar els himnes patriòtics que vam aprendre: “¡Aúpa España, aúpa selección…” Eren temps en què ningú parlava d’adoctrinaments ni a les escoles, ni a la televisió.

I no em queixo, m’ho vaig passar molt bé durant aquell mundial, que em va enganxar en plena passió pel futbol. L’any 1982 jo tenia 11 anys i era soci del Barça a general, Gol Nord, tercera graderia. El Club va aprofitar els mundials per ampliar l’estadi i posar marcadors amb pantalles, que al final van ser en blanc i negre (deien que serien en color). I amb l’ampliació van convertir en zona de seients aquella tercera graderia i va enviar la zona de General (és a dir, de peu, sense seient) a dalt de tot. Així que vaig passar una temporada més, encara jovenet i tot sol, anant a veure el futbol a aquella quarta o cinquena graderia on anys més tard també hi posarien seients.

Des d’aleshores pràcticament no he tornat al Nou Camp i tampoc no he seguit gaire els mundials. Però enguany, el mundial de Rússia 2018 ha coincidit amb una ciutat plena de turistes i molt diversa internament i això m’ha fet veure-li una gràcia nova al campionat. Molts partits del mundial de Rússia 2018 m’han agafat anant en bici d’una punta a una altra de Barcelona i sense buscar-ho he anat veient com en disfrutaven les comunitats (de residents i de turistes) d’origens diversos: brasilers, argentins, anglesos, belgues, francesos, suïssos… s’han anat alternant als bars de tot arreu. Jo els he vist a l’Eixample, a la ciutat vella i a la Barceloneta. Sobretot als carrerons de la Barceloneta i als xiringuitos de la platja on, com mostra la imatge, els anglesos gaudien del partit en què van eliminar Colòmbia.

I cantaven: “God save our gratious Queen…”, amb el mateix to, per cert, d’entre conya i solemnitat, amb què vaig sentir cantar el Virolai a la Gran Via el 20 de setembre del 2017, en les protestes contra l’entrada de les forces de l’Estat al departament d’economia. El dia dels fets que posteriorment van motivar la detenció de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, a qui jo vaig sentir demanar a la gent, demanar-nos sisplau que marxéssim abans de la mitja nit. I consti que alguns dels que hi érem, els de la meva generació, som els mateixos que el 1982 vam aprendre l’Aúpa, España, aúpa. Aúpa selección. La gràcia és que més enllà de l’adoctrinament i el sectarisme al final la gent pensa, perquè a l’escola i a la universitat ens van ensenyar a ser crítics i a no caure en mans de sectes religioses ni d’adoctrinaments ideològics. Aquí i diria que en general, tenim la sort de viure en una època de gent molt majoritàriament madura i amb criteri. Per molt que ens vulguin fer pensar el contrari i passar per adoctrinats.