La mort de l’economista Muriel Casals ha deixat mig país trist, per la mort en sí, pel que ha representat Muriel Casals aquests últims anys i, sobretot, per l’absurditat d’un comiat esdevingut d’aquesta manera, atropellada per una bicicleta. A la Muriel la coneixíem en l’etapa anterior, de professora de la UAB i sobretot a la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent. Però va ser arran de presidir Òmnium Cultural i liderar des d’aquesta entitat el moviment cívic per a la independència que Muriel Casals va esdevenir un referent públic o, com s’està dient aquests dies, la cara amable, familiar i que sempre somriu de l’independentisme català. La seva mort prematura -als 70 anys però en bon estat físic- reforçarà el seu caràcter de referent cívic, guanyat en vida. Precisament en un moment en què el govern Puigdemont insisteix una i una altra vegada que el procés va de debò i que després de 18 mesos aquest país serà un altre. Sembla que va de debò, però haurà de ser sense la Muriel. Ara, quan revisem les imatges de les immenses manistacions independentistes dels últims anys, ens tornem a adonar de la dimensió del que vam fer tots plegats, amb ella al capdavant. Insòlit, grandiós. A reveure, Muriel, i moltes gràcies.

No hi ha cap article relacionat.