El cafè Ocaña de la plaça Reial es va omplir fa uns dies dels amics de Nazario (Castilleja del Campo, 1944), en la presentació de les seves memòries de la Barecelona underground dels 70’s, Una generació que a mi em queda a prop però que en realitat desconec bastant, només vaig reconèixer en Pau Riba. Representants de cada generació escriuen les seves memòries quan es van veient grans. Als 80’s i 90’s ho feien els republicans que havien tornat als 70’s ja vells a acabar la seva vida al país del que havien estat expulsats. Ara els toca als que als 70’s van trencar motlles, i Nazario n’és un gran exemple.

Al vídeo podeu sentir el que va explicar, que transcric a continuació:

“Fa uns anys vaig escriure La Barcelona de los 70 vista por Nazario y sus amigos, una espècie de retrat de la ciutat: del teatre, de la música, dels hobbies que teníem, del que ensa agradava fer.

En canvi Nazario. La vida cotidiana del dibujante underground és un retrat dels amics, dels meus amics i de la vida que fèiem a la Barcelona dels 70’s. Des que arribo a Barcelona fins els 90’s en què comença la ‘Barcelona posa’t guapa’ i l’especulació, ens obliguen a comprar les cases. Retrato el mòbing immobiliari perquè jo el vaig viure, em van posar entre l’espasa i la paret: “O compres el pis o fots el camp” i vaig haver de comprar-lo. Aquest llibre de memòries acaba en aquest punt.

Li vaig passar a Jorge Herralde més de mil pàgines, tota la meva biografia des de la infantesa fins a l’època actual, poc abans que morís el meu amic. Però Herralde em va trucar i em va dir que era massa: “Això va per capítols, per volums: n’hi ha un de la infantesa; un de la Sevilla de quan surts de l’armari, totes les vivències abans de venir a Barcelona…”. I em va recomanar començar pel de Barcelona, la història underground i dels còmics dels 70’s, que és pel que se’t coneix més. Per això s’ha editat aquesta part de la meva vida, queden pendents les altres parts.

No em censuro gens, explico totes les anècdotes que són de domini públic de tots els amics, Sí que he evitat anècdotes que he considerat que no estava bé explicar-les. Però la majoria d’anècdotes són coses que sap tothom, és una espècie de xafardeig dels amics dels 70’s. Explico una mica de la vida d’Ocaña -hi ha unes 40 pàgines de la vida d’Ocaña- perquè era el meu amic, vivíem molt junts i hi havia molta connexió de la seva vida amb la meva. El mateix passa amb la vida de Camino; i sobretot la vida quotidiana amb l’Alejandro, el meu company: els menjars que fèiem junts, els treballs que ell feia de jardineria a la terrassa -que jo he heretat, com a obligació de mantenir els arbres i les plantes que ell cuidava-.

El més important de la meva vida és que sempre ho he passat bé, o he procurat passar-ho bé, en totes les fases de la vida, les he viscut al màxim: tocant la guitarra des que vaig anar a Morón de la Frontera; a Barcelona vaig dedicar-me a fer còmics fins que vaig considerar que havia arribat a un refinament tal que em semblava inútil seguir. I m’havia semblat malament exposar a les galeries, jo volia publicar i que ho veiés tothom…”