dama de ferro

Cada generació veu morir els seus personatges. Alguns van créixer amb Kennedy i Martin Luther King. D’altres ho estan fent amb Obama, Rajoy i Mas. La meva, amb Reagan, Thatcher, Felipe González i Pujol.

Qui és la meva Margaret Thatcher?

El primer record em porta a Tunísia, el 2 d’abril de l’any 1982. Quan va començar la guerra de les Malvines estàvem de viatge amb la família a Tunísia, diria que era Setmana Santa. M’agradava seguir l’actualitat i va esclatar la guerra. Allò ho tenia tot: vaig aprendre que existien unes illes que tenien dos noms, Facklands i Malvinas; que els anglesos tenien les idees clares i hi enviaven els vaixells; que els argentins s’havien passat de rosca; i que Espanya aprofitava l’ocasió per reivindicar el ‘Peñón’…

El segon em trasllada a un estiu a Lincoln, Anglaterra. El vaig passar amb una família anglesa amb què vaig conviure dos juliols seguits, també a començaments dels 80’s. Ell llegia The Times i ella The Guardian. Cada dia teníem els dos diaris per esmorzar, un luxe. Els dos eren d’esquerres i no suportaven la dama de ferro, que estava en plena batalla amb els miners (1984-1985). Em van donar uns adhesius que transformaven la presidenta britànica en un führer, m’han quedat marcats per sempre, amb un somriure meu. Recordo que m’impactava quan m’explicaven que fins i tot volia privatitzar el sistema ferroviari…

El tercer record, ja d’estudiant de Periodisme i Polítiques a l’Autònoma. Eren finals dels 80’s. Thather portava governant el Regne Unit una eternitat (jo no recordava ningú més), des de 1977 i ho faria fins 1990. Però ja anava de capa caiguda i des de la universitat se la podia mirar i analitzar amb una mica de perspectiva. Els professors de Història Contemporània (Solé i Sabaté) i de Ciència Política (Joan Font) em van explicar en profunditat el que havien comportat políticament els seus governs, la seva revolució conservadora, l’abans i el després de les presidències de Thatcher i Reagan.

Pel camí va aparèixer Gorvatxov i va caure el mur.

Després ja em ve un buit en el record, la veia aparèixer de tant en tant i pensava en ella cada vegada que es parlava dels neocons. També vaig pensar en ella quan van aparèixer Blair i Clinton, com obrint un nou cicle.

Però no va ser fins que vaig veure The Iron Lady que vaig reprendre’n d’adult el record, m’hi vaig sentir contemporani i vaig sentir una certa llàstima per la ja anciana. Em va agradar conèixer els seus orígens humils, de què ningú m’havia parlat.

Tot i que sóc conscient que la seva política va engegar un període que ens ha portat fins a on som ara, sense estat i amb els mercats financers governant el món.