Aquest últim any he vist dues vegades Oriol Regàs parlant en públic, una a l’homenatge que li van fer a l’Ateneu i l’altre quan va presentar les seves memòries a la llibreria Bertrand. Carismàtic líder de la Gauche Divine.

(ah, en aquest cas no us perdeu els vídeos, que són bons…)


A l’homenatge a l’Ateneu hi van assistir amics seus com Àngel Casas, Doli Fontana, Pepe Tell, Miquel Balcells, Muriel Casals, Jorgina i la seva germana Rosa Regàs. Tots ells van coincidir a parlar d’Oriol Regàs com algú de grans projectes, que sempre portava a terme, bromista, amant de la Costa Brava, amic dels seus amics i sobretot molt generós. Em quedo però amb les paraules de Jordi Garcia Soler, mireu:


“Quan algú faci la història de la Barcelona i la Catalunya dels últims 50 anys haurà de parlar per força, li agradi o no, de l’Oriol Regàs. Fill de Xavier Regàs i de Mariona pagès, quins pares! quina parella! El nebot d’en Víctor Pagès, quin tiet en “Víctor Alba”! I per damunt de tot, el germà d’en Xavier, la Jorgina i la Rosa.  Redéu, quins germans! Que és tot un senyor de Barcelona és cert, però és molt més que això: l’Oriol Regàs per mi és i serà sempre un nen, una criatura. Un nen encuriosit i joganer, àvid sempre d’aventures i noves experiències, emocions i sensacions. L’Oriol Regàs campió de motos i pioner del ral·li París-Dakar en aquella insòlita operació Impala i en aquella esbojarrada anada amb el Junc Rubia de Hong Kong a Barcelona. Creador de locals mítics, no només com Boccaccio sinó també Via Veneto, Magos, Revolution,  Pub Tuset, Jardines Arboleda, Tropical i tants d’altres espais de llibertat en plena grisor (o negror) del franquisme. Impulsor de L’Avenç i també de Boccaccio Dessign, de la revista Boccaccio, Boccaccio Records, Boccaccio Films, de tantes altres aventures culturals! Dels concerts de Gay and company, dels concerts de Raimon i Lluís Llach al Palau d’esports, en plena mort de Franco i inici de la Transició. I abans o després, concerts de la música Laietana al Liris, al Price, a tants d’altres llocs…

És l’Oriol Regàs sempre amb l’afany de reinventar-se, de sorprendre’ns, promotor de tantes iniciatives i de qui tots esperem amb il·lusió les seves memòries. Perquè sabem que ens ajudaran a recuperar les nostres pròpies memòries. Perquè per molts de nosaltres és una peça essencial, a més d’un amic,   en la nostra pròpia memòria selectiva. Però l’Oriol Regàs, senyor de Barcelona, és sobretot un nen, amb els seus ulls de mirada tiva i il·lusionada, amb el seu somriure permanent, murri, sorneguer i càlid.  Ha sabut fer de la seva vida adulta aquella infantesa que li van voler arrevassar. Felicitats Oriol, per ser un senyor de Barcelona i per ser sempre un nen: no ho deixis de ser mai!”



El maig del 2010 Oriol Regàs va presentar el seu llibre de memòries a la llibreria Bertrand de Rambla Catalunya, reprodueixo la crònica que vaig escriure:

Societat / “L’Oriol Regàs li va posar pis a una generació benestant, culta, sexi i progre”

Eduardo Mendoza, Maria del Mar Bonet i Joan Manuel Serrat han acompanyat Oriol Regàs, líder espiritual de la Gauche Divine barcelonina, en la presentació de ”Los años divinos”, el seu llibre de memòries. La cantant mallorquina ha interpretat “L’àguila negra”. Impressiona sentir en directe una cançó que arriba tant a la pell i en un entorn tan relaxat com el que s’ha creat avui a la sala d’actes de la Llibreria Bertrand de Rambla Catalunya. Plena de gom a gom.

Després ha parlat Eduardo Mendoza, veí de Regàs, que ha explicat: “ara està de moda dir que Barcelona era una ciutat oberta, on es podien realitzar totes les fantasies. Sí, però potser és una mica al revés: hi va haver una generació que tenia unes fantasies i uns somnis i que els va portar als carrers de Barcelona, va transformar la ciutat. Aquesta és la funció que va fer d’una manera esplèndida l’Oriol. En aquells anys  bastant grisos i tristos d’una Barcelona pobra i molt poc engrescadora. Durant una època hi va haver una Barcelona diferent, una generació benestant, culta, engrescada, sexi, progre i l’Oriol li va posar pis. Ell no volia fer coses transcendents però les coses que feia transcendien. Sempre ha tingut l’estranya intuïció de connectar amb la fantasia de vàries generacions, feia les coses que tothom estava esperant que es fessin.

Joan Manuel Serrat ha explicat que “recordar” ve del llatí i vol dir “tornar a passar pel cor”. “Per això s’escriuen aquests llibres”. I ha cantat “Los recuerdos”.

Jo la veritat és que dels famosos de la generació d’Oriol Regàs en reconec a ben pocs. M’és més fàcil reconèixer els de la meva, per exemple l’Albert Om, que estava present. Sí que puc dir que la gent feia cara de “Gauche Divine”. Al meu costat se m’han posat unes dones fantàstiques i arreglades, que al bolso només duien el bitlleter i un pot d’aquells metàl·lics blaus de crema Nivea.