Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Besalu-1024x768-157123_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Besalu-1024x768-157123_1024x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 10 del pont, Besalú

10 del pont, Besalú

Cada diumenge que sóc a Besalú, busco una terrassa amb vistes al pont per llegir el diari i observar.

Els diaris a Besalú ja no es compren al quiosc -l’últim va deixar de vendre’n fa uns mesos, ara ja només ven tabac i unes poques revistes-. Ara es compren a la gasolinera que hi ha sortint del poble, a la carretera d’Olot, on fan allò que mai no he entès de col·locar-los al revés com perquè no en puguis llegir els titulars.

El cas és que últimament he descobert el 10 del pont, amb una terrassa especial on anar a llegir les notícies després de passar per la gasolinera. És un local petit, que només té quatre taules i que està al davant de la Mikweh, els banys jueus.

Té unes grans vistes al pont i diria que tenen prou cura en la tria del que serveixen (i del que no serveixen). Per la banda dolça de la carta destaquen les madalenes banyades en xocolata; i per la part salada, els planxats, una espècie de bikinis.

Jo sempre demano un suc de taronja natural i un tallat i em poso a llegir el diari.

Ahir em va tocar seure davant d’una parella d’uns trenta i tants. Ella era de Madrid i comentava coses interessants de l’actualitat madrilenya, com allò que han fet de fer de circulació única per a vianants la vorera del carrer Preciados, suposo que n’heu sentit a parlar:

-“¿De dirección única una acera?, se sorprenia l’home.

-“Es que por allá pasa muchísima gente”, raonava ella.

Al costat de la seva taula i de la meva van seure dues noies amb els seus fills, d’uns 7 anys un i d’un parell d’anys l’altre:

-“Teniu cafè amb curri?” va demanar el nen gran.

Tot i que el riure va ser general, el nen no havia dit cap barbaritat, més enllà que per edat no li corresponia fer un cafè. Es veu que el curry coffee existeix i se serveix en alguns bar indis. Però al final al nen li van portar una xocolata amb nata.

Els dissabtes i diumenges el centre històric de Besalú sempre és ple, a l’estil turisme de masses, i aquest dia no era una excepció: no paraven de passar-hi guies amb una una bufanda lligada a un pal de selfie, en direcció a la Mikweh: grups de catalans, de gent d’arreu d’Espanya i d’israelians circulaven un rere l’altre.

I jo a la terrasseta, combinant l’escalfor del tallat amb el refresc del suc de taronja i llegint el diari: es veu que amb els nous canvis de nomenclàtors per fi Pepe Rubianes tindrà carrer a la Barceloneta, substituint l’Almirall Cervera, que va ser un mariner que va participar a la guerra de Cuba.

L’estimat comunista Antoni Gutiérrez Díaz també és notícia pel nomenclàtor, perquè li ha correspost l’espigó de la Mar Bella, que com a homenatge d’una ciutat com Barcelona no està gens malament.

(El Guti va ser company d’escola del meu tiet Benito, i m’agradava preguntar-li per ell, de qui sempre recordava que qui fou líder del PSUC ja era un comuista irreductible de ben petit, als Escolapis de Diputació)

Al 10 del pont no aneu a demanar-hi un vermut: dos clients en van demanar i no en tenien. I és que no és un bar orientat al turisme de masses i no sembla que vulguin servir Martini perquè ho demanin els turistes. És més aviat un agradable local slow, on tiar entre el que t’ofereixen, gaudir del moment i del lloc i deixar passar el temps.

La trobada de Taizé a València acaba i s’anuncia la pròxima: a Riga

La trobada de Taizé a València acaba i s’anuncia la pròxima: a Riga

Taizé València

La trobada de Taizé a València  ha acabat el primer dia de l’any del 2016 i ara els 15.000 participants (“los últimos hippies de Cristo“, com els va anomenar fa uns dies Juan Nieto a El Mundo) ja tornen en autocar als seus domicilis, a qualsevol recó d’Europa. Llegeixo que el missatge d’aquest any del germà Aloïs, prior de la comunitat i successor del seu fundador Frère Roger, es pot resumir en la frase: “La pau mundial comença dins dels cors”. Durant l’últim dia de la trobada s’ha anunciat que la pròxima es farà a l’altra punta d’Europa, a Riga (Letònia), del Mediterrani al Bàltic. Com he comentat altres vegades, Taizé és de les poques referències espirtiuals cristianes que em queden i que em serveixen. Vaig tenir la sort de conèixer-la de jove i crec que em servirà tota la vida. En valoro el silenci, els cants i sobretot la llibertat d’ètica i d’esperit.

Taizé València

Taizé, València i una societat post-cristiana

La ciutat de València és l’encarregada d’acollir, enguany, la trobada de Taizé, que comença el 28 de desembre i acabarà l’1 de gener del 2016. Milers de joves d’aquesta Europa postcristiana acudiran a València a pregar seguint la sempre seductora invitació dels germans de la comunitat francesa de Taizé, un dels principals i més vius focus d’espiritualitat del vell continent.

Barcelona sempre ha tingut una relació molt estreta amb Taizé. Aquesta vegada Taizé ha esquivat la ciutat comtal, potser precisament perquè és un clar exemple d’urbs postcristiana, ja sense prou gruix a les parròquies a on agafar-se per organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud.

Igual que una llengua mor quan els seus parlants la deixen  de transmetre, el cristianisme està morint a Catalunya perquè per molts motius -en els que en aquest espai no podem entrar perquè el superen- el gruix de les famílies han decidit deixar de transmetre la fe cristiana que molts dels avis sí tenien. I a les nostres generacions ens està tocant ser testimonis de primera mà d’aquest procés.

Amb el gruix dels ciutadans ja sense religió, i els que la tenen en gran part ja no catòlics, al “mercat” de l’espiritualitat se li obren tot tipus de futurs més enllà del que puguin oferir religions i sectes aprofitant el buit catòlic: la recerca d’espais de silenci individuals i col·lectius, de pràctiques com el ioga, de grups de treball i reflexió en equip espirituals i ja no religiosos és molt present i va i anirà en augment.

En aquest context queden pocs focus d’espiritualitat cristiana atractius, que respecten la llibertat de consciència individual i oberts als nous reptes, i Taizé és un d’aquests pocs espais. Així doncs només ens queda desitjar que la trobada de Taizé a València sigui un gran èxit i que els que hi vagin en gaudeixin molt.

Sitges celebra Corpus amb temperatures de Festa Major

Sitges celebra Corpus amb temperatures de Festa Major

Corpus catifes de flors a Sitges

Poques vegades cau Corpus tan tard en el calendari, aquest 2014 ens l’ha col·locat a dos dies de Sant Joan. I s’ha notat en les temperatures. A Sitges, per exemple, feia la calor que acostumem a notar a finals d’agost, per la festa major. Xafogor i ganes de platja que es barrejaven amb l’atracció del so de les gralles i el ball dels gegants. Les catifes de Corpus, un art efímer però molt agradable.

Corpus 4.jpg

SOS Empordanet ha convocat 250 persones contra el projecte de planta de residus de Vulpellac

SOS Empordanet ha convocat 250 persones contra el projecte de planta de residus de Vulpellac

Foto: SOS Empordanet

(He rebut aquest text i foto de SOS Empordanet, copio gairebé literalment)

Amb el lema “No a la macroplanta de residus perillosos a Vulpellac“, més de 200 persones s’han concentrat, en un dia fred i plujós, davant l’Ajuntament de Forallac (Baix Empordà), convocats per “Sos Empordanet”, “Fills i veïns de Forallac” i “Amigues i amics dels Clots de Sant Julià”. Durant l’acte  han parlat -entre altres- Joan Bigues (periodista de Greenpeace), Paco Lifante (afectat crònic per la incineradora de Montcada i Reixach) i Joan Badia (historiador): han reivindicat la lluita contra la contaminació i per la preservació de la qualitat de la terra, el benestar i la salut de les persones. Els concentrats han penjat pancartes, que han estat immediatament poc després.

Iñaki Gabilondo: “España no se está dando cuenta de lo que pasa en Catalunya”

Iñaki Gabilondo: “España no se está dando cuenta de lo que pasa en Catalunya”

El lunes (15 de octubre 2012) Iñaki Gabilondo pronunció la conferencia de inauguración del curso de Cristianisme i Justícia (una asociación católica progresista), en los Jesuitas de Caspe de Barcelona. Al final del acto, durante los ruegos y preguntas, contestó así a una pregunta sobre el proceso soberanista que está viviendo Catalunya, a mi me pareció magistral. Podéis escuchar el vídeo o leer la transcripción aproximada que he hecho:

“Yo creo que, en general, en España no se está dando cuenta de lo que está pasando. Posiblemente porque hace demasiado tiempo se perdió la costumbre de preguntar i escuchar, para saber. Hace muchísimo tiempo que nadie ha venido a Catalunya a preguntar ni a escuchar nada. Hasta el punto que no se ha ni escuchado lo que era ensordecedor. El día de la diada se puso de manifiesto una corriente social profunda que venía viendose crecer aunque sorprendió a todos e incluso algunas fuerzas políticas se lanzaron en seguida a surfear por encima de la ola.

Lo que creo que hay que decirle a la gente es que empieza un proceso que no va a ser corto. Porque ni mañana va a poder Catalunya ser independiente, ni me imagino a Catalunya dando un salto en el vacío a lo loco de manera suicida. Creo que se inicia un proceso relativamente largo que lo va a poner a prueba todo, para empezar la propia convicción del pueblo catalán, que ahora vive esa encendida fuerza, que va a ser sometida a test cuando, a medida que pase el tiempo, se tendrá que ver si la mantiene, la profundiza y la asciende o se enfría. Es una prueba también para las fuerzas políticas, que van a ver como gestionan eso con el riesgo de que vaya mal y ser acusados de traición.

En Madrid, mientras tanto -donde parece que no se ha enterado nadie de lo que está ocurriendo- la respuesta oficial de las fuerzas políticas se mueve en una “pequeña” horquilla que va desde el: “Mandémosles a la guardia civil” hasta: “Cambiemos la Constitución y hagamos un estado federal”…

Lo único que se con toda seguridad es que el estado de las autonomías ha concluído. El día 26 de noviembre, cuando terminen las elecciones catalanas, empieza un proceso que no sé si nos va a conducir a asimetrías, independencias, cambios constitucionales, estados federales, que venga la guardia civil… no lo sé, pero desde luego lo que no se vuelve es al estado de las autonomías tal como lo hemos entendido. La posibilidad de que Artur Mas vuelva para atrás es cero.

Por lo tanto empieza un tiempo nuevo y todos seran sometidos a un test extraordinario. Necesitarán luces largas, medios de comunicación que sepan acompañar el proceso y una sociedad que empuje y deje respirar.

Ahora mismo ni se ve la altura de los políticos, ni muchísimo menos la de los medios de comunicación. Y podría verse el apoyo de la sociedad pero tiene que pasar sus tests de ilusión-desilusión.

Catalunya creo que ha expresado un anhelo, no es cómo se consensuará. Es imposible que no haya un referéndum -a lo mejor no se le llama referéndum pero es imposible que no se haga-. Es imposible que a alguien se le ocurra neutralizar este proceso por el artículo 155 (suspender la autonomía).

Por lo tanto no sé cómo puede acabar pero en todo caso va  a necesitar mucha categoría política.

Durante la transición, los que la vivimos nos llevamos una sorpresa con los políticos a los que les pilló ‘de guardia’ aquel proceso tan complicado, como a Adolfo Suárez. Por su pedegrí no tenía la más mínima pinta de tener el valor y la capacidad de escuchar que tuvo.

A ver si tenemos suerte, porque nos va a hacer falta. En todo caso, la gente que viviendo con entusiasmo este tiempo tan especial crea que está todo al alcance de la mano corre el riesgo de sufrir una desilusión que se vuelva contra el proceso. Nadie tiene que renunciar a su sueño pero este proceso necesita mucha categoría política”.