Una campanya de les administracions de #CatalunyaNord reivindica que és “Canigó” i no “Canigou”

Una campanya de les administracions de #CatalunyaNord reivindica que és “Canigó” i no “Canigou”

canigó - canigou.jpg

Foto: Bernat Gasull

Mireu quina campanya estan fent les administracions regionals franceses que gestionen la Catalunya Nord (el Conseil General Pyrenées Orientales i la regió Llenguadoc Rosselló). El cartell publicitari reivindica el nom (s’entén que el nom oficial i d’ús legal) de “Canigó”, en català, en comptes de la seva versió francesa “Canigou”. La foto la va fer el cap de setmana passat l’amic Bernat Gasull, que m’explica:

” ‘Canigou’ és el nom oficial, en francès. Però el Consell general del departament darrerament cada cop està més a favor del català. Fa un parell d’anys -o una cosa així- el va declarar idioma oficial del Consell. El problema és que la regió i el govern francès no estan per la qüestió i el que fa el departament té poques conseqüències. El que és sorprenent és que signa també la regió. Potser estan canviant les coses. Jo crec que aquesta campanya és cosa del Consell. Fa poc també va posar uns rètols que diuen “Benvinguts a Catalunya Nord” i també indiquen les comarques. Tot només en català. Ells volien canviar la senyalització de les carreteres per fer-la bilingüe però el govern francès és qui té la competència i no ho vol. El que fa el consell regional és afegir nous rètols sempre que anomenin coses que no assenyala el govern francès. Però aquesta campanya del Canigó està molt bé. També hi ha altres opis on hi posa “Canigó Bravo!”

Biografies / Records directes de l’ocupació nazi de l’Alta Cerdanya

(Publicat a l’Eco de Sitges) / Cròniques de la Ribera – G.C.

Fa uns dies va morir Eulàlia Font Pouget (Barcelona 1918-2012). Era tota una senyora de Barcelona, estiuejava a Sitges i jo la coneixia perquè era molt bona amiga de la meva àvia. Tothom li deia Lilette.

Sovint les veia jugar a cartes i sobretot escoltava les històries que s’explicaven l’una a l’altra, anècdotes de la seva joventut, la vida a Barcelona abans de la guerra civil.

Un dia vaig quedar amb ella perquè m’expliqués millor aquelles aventures, vam estar més tres hores xerrant. La seva mare era de la Cerdanya, amb orígens a Osseja, a la Cerdanya francesa. D’aquí el nom de Pouget i de Lilette.

-“La Cerdanya de quan jo era petita? Per arribar-hi no era tan fàcil com ara, el tren només anava fins a Ripoll. Ens portaven en diligència fins a Ribes de Freser. I des de Ribes una altra diligència ens duia per la Collada de Toses fins a Puigcerdà. Sortíem de Barcelona a les 7 del matí i arribàvem a Puigcerdà a l’hora de sopar. I això a l’estiu!”

Evidentment la guerra civil la va marcar molt. Però posats a recuperar una història diferent i peculiar no parlaré de la guerra espanyola sinó dels seus records de la segona guerra mundial. Ella recordava perfectament com l’Alemanya nazi havia ocupat l’Alta Cerdanya perquè hi entrava a visitar els seus familiars d’Osseja, i m’ho va explicar així:

-“Us pot estranyar però la veritat és que tots els soldats alemanys que vaig veure a Cerdanya amb mi eren molt correctes. A Puigcerdà et donaven el permís per passar la frontera i et deien:

-“Bueno, y usted al llegar, arréglese con los alemanes.”

Arribaves allà i et trobaves amb uns nois guapíssims, joves… Molts eren ferits de guerra, els enviaven allà a vigilar la frontera i perquè es refessin una mica. Eren soldats nazis i hi havia banderes nazis per tot arreu. Entraves a un país que estava sota el poder dels alemanys.

No podíem agafar el tren ni anar més lluny de 10 km a la rodona. Si volies anar més enllà et donaven un altre permís. Una de les vegades jo anava a Osseja a veure els parents.

Com que nosaltres començàvem a tenir de tot el que necessitàvem, anava una mica carregada, portava menjar per als familiars francesos. Quan vaig haver passat la frontera vaig trobar dos soldats que em van dir:

-“Oh, madame, vous êtes très chargé, nous vous pourtons les sachets”.

Em van agafar cadascú un sac i vaig anar ben tranquil·la fins a Osseja. Però el meu tiet Salvador Calvet era l’Alcalde d’Osseja, se les havia de veure amb els alemanys i jo no volia que em veiés arribar amb un soldat alemany a cada banda i somrient.

Vam anar per aquella recta que no s’acaba mai fins arribar a Osseja. Els soldats em van explicar d’on eren, que els havien ferit i estaven en convalescència. I quan em va veure arribar al poble, la carretera girava per una banda cap a la seva caserna i per l’altra et portava a la plaça del poble. Com que no volia que la família em veiés arribar amb els soldats, en arribar a la cruïlla els vaig dir:

-“Oh, merci, merci”

Però ells insistien:

-“Nous pourtons les sachets jusqu’a la place”

Finalment, em fa l’efecte que em debien entendre: em van donar els paquets, que pesaven molt, i vaig fer l’última part del trajecte sola. Quan vaig arribar a casa de la tieta, em va dir:

-“Déu meu, has vingut així de carregada des de Bougmadame?”

-“Sí, he agafat un taxi a Puigcerdà però no ha pogut passar a Bourgmadame” (encara no hi havia pont per als cotxes, només una passarel·la per travessar el riu a peu). I recordo que la tieta em va dir en francès:

-“Avec toute cette route et ce soleil, comme tu dois être fatigué!”

I no em vaig atrevir a explicar-li la història dels soldats alemanys…”

(continuarà)

Catalunya Nord / @LaBressola tanca l’escola de Càldegues (Alta Cerdanya) i brinda per una escola transfronterera

Catalunya Nord / @LaBressola tanca l’escola de Càldegues (Alta Cerdanya) i brinda per una escola transfronterera

bressolacàldegues.jpg

Als que seguim amb admiració i des d’una certa distància la feina que cada dia fan les escoles de La Bressola a la Catalunya Nord ens ha arribat avui la trista notícia que tanquen l’escola de Càldegues, a l’Alta Cerdanya. Jo hi he estat vàries vegades i és una escola petita, feta a base de molta il·lusió, pocs recursos i un entorn envejable, el d’un poble petitet de la Cerdanya.

Bressola.jpg

L’Aleix Andreu, que és el president de l’Associació d’Amics de la Bressola, ha enviat als socis de l’entitat el comunicat que veieu a sobre i on explica que el consell d’administració de la Bressola va decidir el 28 de febrer el tancament de l’escola de Càldegues, que serà efectiu a finals d’aquest curs. La causa és la manca de recursos a conseqüència de la crisi, que en aquest cas apareix en forma de baixada de subvencions, quotes de socis i quotes dels Ajuntaments.

En una mena de brindis al futur Aleix Andreu diu estar convençut que “el fet que la Bressola de Càldegues hagi estat una realitat durant els darrers 11 anys permetrà que en un futur no molt llunyà neixi una escola catalana transfronterera adaptada a la realitat de l’Alta Cerdanya”. I fa una crida als socis a assistir a una assemblea que tindrà lloc el 20 de març a Barcelona. Des d’aquí una forta abraçada als amics de la Bressola i endavant!

I a veure si és veritat que hi fan una escola transfronterera, de la mateixa manera que s’està fent un bon hospital per tota la Cerdanya, la d’un i altre costat.

Nens amb ametralladores: Ed Ou guanya el premi al periodista jove del #Visapourlimage de Perpinyà

Nens amb ametralladores: Ed Ou guanya el premi al periodista jove del #Visapourlimage de Perpinyà

El noi que veieu a la foto es diu Ed Ou i és el guanyador del premi al millor periodista jove del festival  Visa pour l’image que diumenge es clourà a Perpinyà. The New York Times va publicar fa uns mesos en portada un reportatge seu amb imatges de nens armats a Somàlia, que qüestionava l’ètica dels països occidentals en qüestió de comerç d’armaments.

És gràcies a aquest reportatge que Ed Ou ha rebut el guardó al “Jove reporter de la Vila de Perpinyà”, del festival.

Aquest  jove fotoperiodista canadenc d’orígen taiwanès, que treballa per l’agència Getty Images, va declarar fa uns dies que ara li agradaria “viatjar a les antigues repúbliques soviètiques” per parlar amb la gent i veure com hi viuen. “O potser torni una temporada a la Universitat a recapacitar”.

El Festival de Fotoperiodisme de Perpinyà, que ha celebrat la seva 23a edició, ha tornat a omplir antics convents de la ciutat amb imatges d’actualitat, relacionades enguany sobretot amb el relat de les revoltes àrabs.

Nens amb ametralladores: Ed Ou guanya el premi al periodista jove del #Visapourlimage de Perpinyà

#Esports / L’esperit de la USAP ha deixat empremta a #Barcelona

Jo trobo cada any una bona excusa per anar a Perpinyà en el VISA pour l’image, el festival de fotoperiodisme que fan al setembre. I m’encanta que els nord-catalans trobin ara la seva excusa per venir a Barcelona al menys un cop l’any. M’ha agradat molt passejar per la Rambla envoltat d’ells. I per cert, com veieu he descobert que al Rosselló hi ha un poble que es diu Bulaternera, alguns dels seus habitants atabalaben una mica les estàtues de la Rambla. En definitiva, la USAP ha guanyat i tant al matí com el vespre Barcelona ha viscut i ha estat una festa nord-catalana, tan diferents i tan semblants!

Nens amb ametralladores: Ed Ou guanya el premi al periodista jove del #Visapourlimage de Perpinyà

#Mèdia / El diari “L’Indépendent Catalan” publica el telèfon de tots els seus corresponsals

Sempre que vaig a la Catalunya Nord compro L’Indépendent, que és el diari de referència tant a la ciutat com als pobles de les comarques nord-catalanes. És un diari molt folclòric en el sentit que va al detall de petites notícies i sobretot esdeveniments de tots els pobles de la zona. Per això no em va estranyar però sí sorprendre que dissabte publiquessin una pàgina sencera amb el títol “La voeux de nos corresponsals” amb el telèfon dels redactors que tenen a cada un dels municipis, un a cada poble! De mail res de res, però els telèfons tots. L’objectiu és que la gent del poble pugui trucar directament l’informador del seu municipi. És una mena de 2.0 a l’antiga, no?