La llibreria Blanquerna de Madrid va acollir el 22 de febrer la presentació de l’Atrapados en la red, el segon número de la tercera època de la revista Ajoblanco. Hi van participar l’impulsor del projecte Pepe Ribas, la periodista i antropòloga Carolina Espinoza, i el periodista Bernardo Gutíérrez.

Per circumstàncies diverses tots hem sentit a parlar del Centre Cultural-Llibreria Blanquerna, però no hi havia estat mai, així que sentia curiositat per veure com era. I també em feia gràcia coincidir amb un acte d’aquestes característiques a Madrid.

Vaig anar en metro fins a la parada d’Alcalá i sortint del metro em vaig desorientar una mica. Això em va permetre veurem immers durant un parell de minuts en una interessant manifestació d’skaters madrilenys, que demanaven ser equiparats amb els ciclistes en la nova ordenança de mobilitat de Madrid.

Finalment vaig trobar la llibreria Blanquerna i la veritat és que entrar-hi produeix bones sensacions, La llibreria és al nivell de carrer i la tristament famosa sala d’actes, al soterrani.

De totes reflexions que es van fer sobre l’evolució del periodisme en època Internet em quedo amb les paraules de Pepe Ribas que podeu sentir al vídeo:

“El que estan ensenyant les facultats de Periodisme avui en dia és a repetir la veu de l’amo, per ser la veu d’una institució en un gabinet d’informació institucional.  Fan com si el periodisme crític no existís. Els que volen ser periodistes per vocació intenten buscar el periodisme crític però no saben com fer-ho, però no els ho han ensenyat. I aquest és un gran problema”.

“D’altra banda, a les xarxes estan penjats els arxius dels mitjans de comunicació que en realitat ens han destruït, perquè ens han adotzenat, ens han explicat una realitat que és virtual. Aquests tenen tots penjada la seva història a Internet. Per exemple, a Catalunya està penjada La Vanguardia. Però no està penjat el Tele/Exprés ni els diaris que explicaven el carrer. Amb la qual cosa, estan penjats els diaris institucionals, els que -com El País- filtraven la informació. El País en realitat ha estat un gran disbarat, perquè ha creat totes unes jerarquies i un canon en tot que no funciona. I per això ara estem desarmats. No sabem anar a les hemeroteques, la gent no investiga, no estudia fonts”.

“La història de Catalunya, per exemple, és una història de llibres. De llibres pagats a començaments del segle XX. Però ningú no ha explicat el segle XIX. Per què? Perquè no hi ha fonts directes. Perquè moltes es van perdre a la guerra civil i les altres estan ocultes en famílies. Jo mateix estic descobrint un gran arxiu familiar del segle XIX i és al·lucinant! Perquè no té res a veure amb tot el que jo sabia de la història del meu petit país. Tenim -també nosaltres- unes grans mancances i no sabem buscar les arrels de les coses”.

“Us aconsello anar a les hemeroteques i començar a llegir diaris de la República. No tenen res a veure amb la història que ens expliquen: llegiu El Sol, El Liberal, etc. Aneu a les hemeroteques, perquè això no està a les xarxes!”

“O per exemple, parlant de la meva generació: de tot el moviment universitari, a La Vanguardia no en va sortir mai res! No existia. En canvi, al Tele/Exprés, que era la crònica ciutadana, urbana, sí, però no està. I si vas a les hemeroteques, de vegades també costa que te’ls deixin, és clar. En fi, que queda molt per fer…”.