Tísner2.jpg

Estic convençut que ho és, sobretot perquè les noves generacions el coneguin, que entenguin què va representar: un enllaç directe amb el dia a dia de la Catalunya de la República, de la guerra, de l’exili, del retorn i del redreçament, d’una primera recuperació nacional.

Una persona de conviccions profundes, que sabia defensar les seves idees amb ironia, que sempre va ser (molt) fidel al seu país, Catalunya, amb un esperit nacional del tot ‘natural’.

I que sabia jugar amb el català com pocs:

-“A Mèxic sempre llegia els ‘STOP’ al revés: ‘POTS’, no ho podia evitar!” li vaig sentir dir rient vàries vegades.

Quan va tornar de Mèxic es va trobar amb un país molt diferent al del record que havia conservat a l’exili, amb les maletes sempre a punt per tornar:

-“Una sotregada molt forta va ser comprovar com havia canviat l’accent de la meva ciutat”, fet que va comprovar de seguida, pujant la Rambla a peu tot just desembarcat del vaixell Satrústegui.

Després van venir els anys d’esperança, els 70’s, quan va conèixer la generació de Montserrat Roig i a través d’ells va constatar que era possible somiar amb un relleu generacional, malgrat tot.

Els de la meva generació ens vam introduir al món Tísner els anys 80 i 90, perquè per sort en la seva  penúltima etapa sortia molt per Catalunya Ràdio, a l’Orquestra, i també a altres tertúlies i programes. També feia els mots encreuats de La Vanguardia i hi participava en la pàgina d’humor, però jo hi vaig arribar sobretot per les seves intervencions constants a les tertúlies de matí i de migdia de la ràdio.

I vam llegir les seves extenses memòries, Viure i Veure.

Per això m’he alegrat molt que aquest cap de setmana se l’hagi recordat als diaris i amb la partida d’Scrabble organitzada dissabte al Palau Moja de Rambla amb Portaferrissa per alguns dels seus ‘deixebles’, com Màrius Serra. La data hagués pogut passar desapercebuda i, per sort, no ha estat així.

scrable.jpg