Atrapats en els algoritmes

Atrapats en els algoritmes

Internet i les xarxes socials no han liquidat el vell món dels mèdia i de les seves corporacions, que malgrat tot continua existint, potent i ple d’influència. Però sí que ha empoderat comunicativament persones que haurien tingut poques opcions per fer-se escoltar i que ara poden, amb un tuit, un post a Instagram o Facebook, o des del seu blog, fer-se sentir. Ahir mateix,  en Miquel se sorprenia dels mil-tres-cents retuits sobre les tristes declaracions de Goytisolo a la SER.

La gran paradoxa és que els algoritmes de les grans empreses d’Internet ens han portat a una realitat en què la xarxa, en comptes d’obrir finestres mentals, ens porta a un món reduccionista en què només ens arriben missatges dels que pensen com nosaltres i que reforcen els nostres apriorismes.

Políticament i des d’un punt de vista de convivència, això és un desastre, com es constata amb tants exemples arreu del món: Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil, el Brexit al Regne Unit, a la Xina. I també a Espanya, amb els relats inventats sobre l’independentisme, o a Catalunya, on ens estem habituant a un món híperpolititzat. Mires el mòbil o engegues la ràdio i tot és política.

No és fàcil fugir d’aquesta trampa. Jo ho intento fer triant referents d’aquí i d’arreu, de tots els temes que m’interessen, que em serveixin per seguir construïnt una visió crítica i amb criteri propi de l’època que ens ha tocat viure. Si alguna cosa vaig aprendre a la Universitat, però a tants llocs i amb tants amics i causes amb què em vaig formar d’adolescent, va ser aquesta: la importància de mantenir l’esperit crític.

No deixa de sorprendre’m que el país que m’imagino el trobi més al parc quan parlo amb mares i pares amb qui tenim perspectives diferents sobre el que està passant, que als missatges que compulsivament m’envien els algoritmes.

I sabeu l’única certesa que tinc? Que si ens deixessin resoldre el tema (el conflicte, vaja) al grup de pares i mares, el resoldríem i arribaríem a un país on tothom se sentiria còmode.

“Qui trenca què?”

Pujo al tren per anar a Sitges, amb ganes de seguir llegint “Tot pelant la ceba”, les memòries de joventut nazi de Günter Grass. I amb poques ganes de pensar en política. Ja he tancat RAC1 fa una estona perquè hi tornaven i no paren. Però en plena campanya pel 21D és difícil desconnectar, perquè la gent en parla al carrer.

Al neu costat, al tren, hi seuen dues senyores i un senyor de setanta-i-tants, que em recorden els meus tiets.  Primer la conversa és plàcida. Una de les dones porta un llaç groc, els altres dos -que semblen un matrimoni- no.

La del llaç groc va raonant, el seu argument principal és que és injust acusar el Procés d’haver trencat res: “En tot cas, qui trenca és qui no accepta que la majoria pugui decidir”.

L’home es va sulfurant, tot i que no arribo a identificar si la seva posició és 100% unionista, tipus Ciutadans, o més matitzada, tipus Comuns. Diria que més aviat va per aquesta segona, però la veritat és que acaba com esbufegant de nerviós que es posa.

La segona senyora intenta posar-hi pau. Tot plegat molt discret, intentant no cridar l’atenció. Intenta relativitzar els punts tot i que semblen irreconciliables.

Només seguim la conversa una senyora d’uns 80 anys -que llegeix La Vanguardia una mica més enllà i que fa cara d’horroritzada, amb pensaments tipus: “Ostres, que sí, que les famílies ja s’estan discutint!”- i jo.  En canvi, el marit de la senyora horroritzada segueix llegint el diari com si res.

Quan surto del tren, ja a Sitges, sento una segona conversa, aquesta vegada una noia d’uns 18 que havent vist cartells electorals a l’estació que van de la CUP a Ciutadans li diu a un amic de la mateixa edat: “Això no se solucionarà ni que guanyi Puigdemont o Esquerra, perquè els altres no ho acceptaran mai”.

Finalment, ja esmorzant al Montroig de Sitgesescolto una tercera conversa, un noi de la meva edat que li diu a l’acompanyant: “Es que los independentistas que lo son de siempre lo llevan dentro”. No acabo d’entendre què vol dir però constato que el 100% de les tres converses que he sentit avui, dia de la Puríssima, pel carrer van del tema pel que he tancat la ràdio aquest matí: de política.

I sabeu per què la tanco? Perquè tot i tenir les idees tan clares com sempre, no hi veig sortida.  Sé quina hauria de ser: la d’una societat madura i respectuosa com és la societat catalana i que sabria respectar la majoria fos la que fos. Però veig que no ens la deixaran fer.

Crònica d’un dia en AVE a Madrid amb artistes, periodistes i els reis d’Espanya, a la inauguració d’ARCo 2017

Crònica d’un dia en AVE a Madrid amb artistes, periodistes i els reis d’Espanya, a la inauguració d’ARCo 2017

Una fugaç visita a la fira d’Art Contemporani ARCO ha estat la primera excusa que he tingut per agafar l’AVE de Barcelona a Madrid. En dues hores i mitja em vaig plantar a l’estació Puerta de Atocha, a tocar del Retiro. Em va agradar estar a Madrid, feia molt que no hi anava, i ARCO és molt recomenable.

Em va encantar la conversa amb un taxista, d’edat pre-jubilatòria, diria que republicà i d’esquerres, amb ganes de fer-nos agradar Madrid i de visitar ell Barcelona: “Mi mujer me pide visitar Barcelona, nunca he ido. ¿Cómo es Barcelona? ¿Se parece a Madrid?”. Li vaig explicar que si una cosa especial té Barcelona és que és una suma de pobles que han conservat molt la personalitat i la trama urbana: Gràcia, Sants, Sarrià, la ciutat vella, Sant Andreu…

reis i periodistes
Però el motiu d’escriure aquestes línies és un altre. Vaig arribar a la fira deu minuts abans que entressin els reis d’Espanya a inaugurar-la. Hi havia molts membres -policia- de la Casa Reial, que havien arraconat la premsa en un punt des d’on podrien filmar l’entrada de Felipe i Leticia. Després, els periodistes anirien fent una ruta, guiats pels policies, per punts estratègics des d’on fer fotos a les visites dels monarques espanyols als estands.

reis5Em va encantar viure 30 minuts barrejat entre els periodistes de Madrid. N’hi havia molts, un centenar, potser perquè els reis venien acompanyats del president argentí Mauricio Macri i de la seva senyora, Juliana. Era una barreja espectacular de periodistes de raça i de tota la vida, fotògrafs, càmeres i periodistes joves.

reis4

Em va sobtar com es deixaven maltractar pels policies reials, que els tractaven comm si fossin un ramat: “Venga, ahora nos movemos todos hasta el fondo del pasillo”.Feia la sensació que tots es coneixien. I si no era així, sí que molts es coneixien, entre ells i als responsables de la Casa Reial.

reis3

I vaig notar molta distància entre la monarquia i la realitat d’aquells periodistes. No perquè fos precisament el dia en què se sabia que Iñaki Urdangarín podria complir condemna sense moure’s de casa seva a Ginebra, sinó per alguna cosa diria que més profunda.

reis1

La parafernàlia monàrquica els era massa evident, massa absurda per a l’època que vivim. M’atreviria a dir que no pot durar gaire. I ho escric sense recança, com qui s’ho mira una mica des de la distància, gairebé un observador exterior, sense cap necessitat de fer aquest comentari perquè prou repte tenim a Catalunya com per a ficar el nas en altres complexitats. Però era l’aire que es respirava entre aquell nombrós grup de periodistes: molta ironia i com he dit, molta distància amb els reis i la seva cort.

Santi Vila a la presentació de les memòries de Nazario: “Si assimilem l’underground, qui farà la crítica? Qui és que no està subjecte a la subvenció del Conseller de Cultura?”

El conseller de cultura, Santi Vila, reflexiona en aquest vídeo sobre l’assimilació de la cultura underground per part de la cultura institucional. Són imatges i àudio gravats durant la presentació del llibre La vida cotidiana del dibujante Underground del dibuixant Nazario, que va tenir lloc a la llibreria ANTINOVS, del carrer Muntaner de Barcelona, especialitzada en temàtica gai.

Santi Vila feia de presentador-entrevistador de Nazario i, durant una de les preguntes que va efectuar a aquest personatge de la cultura underground de la Barcelona dels 70’s, 80’s, 90’s i fins l’actualitat, va fer llençar a l’aire la reflexió que sentireu. La pregunta queda sense resposta en aquest vídeo, però com a pensament del conseller de cultura actual és interessant per ella mateixa.

Santi Vila diu: “Un dels temes que surt al llibre La vida cotidiana del dibujante Underground, les memòries de Nazario,  és la defensa de la cultura Underground, el compromís de l’autor amb anar a la seva, lliure, tant en l’etapa com a il·lustrador, com a dibuixant i després com a pintor. Libertat que xoca amb un aspecte que avui en dia passa moltíssim: que tendim a domesticar la llibertat, a ensinistrar-la, a institucionalitzar-la. I això passa en tots els àmbits de l’expressió cultural i de la vida social.

Avui he assistit a unes jornades en què dos professors de la Universitat de València ens advertien: ‘Compte perquè la creativitat i la llibertat, allò que admireu la gent que han estat excel·lents, queda absolutament tocada per aquesta apropiació indeguda del mercat, que té una gran capacitat d’agafar-ho, processar-ho i traslladar-ho absolutament edulcorat. Fins i tot aquesta vivència tan absolutament intensa de Nazario des del punt de vista del sexe, avui en dia s’ha vist clarament en la comunitat gai com pot ser transformada en un producte cultural i en un producte d’oci.

Fins i tot les festes teòricament més underground ja tenen el seu sistema de màrqueting i de divulgació. Això, només pot ser així? Estem actuant correctament quan, per definició, l’alcalde de Berlín decideix que els seus museus han de tenir un museu dedicat a l’Street Art o han de tenir un museu dedicat a la música tecno? Que no havíem quedat que això era contracultural i contrasistèmic? El dia que fem el tomb i ho assimilem qui fa la crítica? Qui és que no està subjecte a la subvenció del Conseller de Cultura?

Pengen una gran estelada a la façana de l’Ajuntament de Barcelona, en solidaritat amb l’alcaldessa de Berga

Pengen una gran estelada a la façana de l’Ajuntament de Barcelona, en solidaritat amb l’alcaldessa de Berga

Uns centenars de persones s’han concentrat a la plaça Sant Jaume per protestar per la detenció, aquest matí, de l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, acusada d’haver mantingut l’estelada a la façana de l’ajuntament berguedà tot i els requeriments judicials que la treiés durant la passada campanya electoral. El més espectacular de l’acte de Barcelona no ha estat l’assistència, escassa, sinó el desplegament d’una gran estelada al terrat de l’Ajuntament de Barcelona. Unes hores més tard l’estelada ja havia estat despenjada de la façana, després que els grups polítics no independentistes presents a l’Ajuntament se n’haguessin queixat. D’altra banda, a Berga la plaça de Sant Pere -la de la Patum- s’ha omplert per recolzar l’alcadessa. Tot plegat sembla com un preludi del tan anunciat xoc de trens entre l’Estat espanyol i bona part de les institucions catalanes que un dia o altre sembla que haurà d’arribar.

El New York Times es fa ressò del hàppening de l’estàtua de Franco al Born

El New York Times es fa ressò del hàppening de l’estàtua de Franco al Born

Quan ja fa uns dies que l’estàtua de Franco ha estat retirada del Born, després de ser tombada per uns ciutadans, la crònica del hàppening ha arribat a The New York Times. En l’edició paper que arriba a Barcelona el titular era: “In city where Franco era stirs strong feelings, statue doesn’t stand long”. El títol de l’edició digital és una mica diferent: Franco took decades to Leave the Stage. His statue? Only Days.

L’article del periodista Raphael Minder fa un repàs del que ha passat a Barcelona arran de l’exposició Franco, victòria i República. Impunitat i espai urbà. És interessant perquè posa en context els fets de l’estàtua amb el present de la ciutat i del país. Més enllà d’explicar els impactes físics que ha rebut l’estàtua, l’article menciona el que significa el franquisme a Catalunya, la retirada de la placa de Joan Antoni Samaranch a l’estàtua cedida pel CIO a l’Ajuntament de Barcelona i el procés independentista que viu Catalunya.

També recull l’opinió de Rosa Maria Muga, una responsable de Cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet que mostra perplexitat per la polèmica i ho contrasta amb el fet que un museu de l’Hospitalet exposi sense polèmica un bust de Franco: “Ens agradi o no, Franco forma part del nostre passat”, explica Muga.