Els partits polítics haurien de fer més actes com el que la CUP va muntar dissabte a la Rambla del Raval.  Una xerrada on es van explicar les coses pensant en un públic mentalment adult. Sota el títol genèric d’ “Habitatge i urbanisme” i l’eslogan “Reinventem Barcelona” l’antropòleg Manuel Delgado i l’activista pel dret a l’habitatge Ada Colau van analitzar els motius que ens han portat fins l’actual crisi immobiliària i van explicar on som. A Manuel Delgado fa temps que li segueixo la trajectòria però qui em va sorprendre va ser l’Ada Colau i els seus claríssims arguments:


“És cert que en la bombolla immobiliària hi ha hagut una bogeria generalitzada en què també ha participat gran part de la ciutadania però també és cert que hi ha hagut uns grans beneficiaris: immobiliàries, constructores, grans fortunes… I especilament entitats financeres però també institucions que s’han finançat a través de l’especulació immobiliària (especialment els Ajuntaments) han fet grans negocis, grans plusvàlues que no han revertit en la col·lectivitat”

“Hi ha hagut una espècie d’expropiació col·lectiva per part d’una minoria molt concreta. Aquest model que es veia que era insostenible, perquè això algun dia s’havia d’acabar. La capacitat de sobreendeutar la població algun dia s’acabaria. A més arriba un punt que el territori s’acaba, ja no pots devastar més! Això, en un context de capitalisme financer que entra en crisi molt vinculat a la bombolla immobiliària, provoca que quan aquesta esclata els beneficis no se sap on estan (a paradisos fiscals i reinvertits en altres negocis) i qui paga els plats trencats és la gent més vulnerable, els que s’han sobreendeutat perquè no han trobat alternativa. Ara aquesta gent s’enfronta a dos drames: l’atur i en conseqüència no poder pagar l’habitatge”.


“El procediment preveu que els pisos vagin a subasta i si ningú s’hi presenta, l’entitat finançara se’ls queda al 50% del valor de taxació. Les persones no només perden el pis sinó que a més queden hipotecats de per vida. El deute recau sobre la persona, no sobre la casa. Hi ha gent que perd la casa i es queda amb un deute pràcticament igual que l’incial de la hipoteca: cent-mil o cent-cinquanta mil Euros”.


“La desregularització del mercat del lloguer ha fet que aquest no fos una opció estable. A altres països llogar un habitatge és una manera estable de viure, pots pensar de tenir una llar estable estant de lloguer. En canvi aquí l’única garantia que tens és que el contracte dura 5 anys. A partir d’aquest temps et poden multiplicar el preu tant com vulguin i et poden no renovar el contracte, cosa que no passa a d’altres països. I és clar, la gent que vol fer un projecte de vida i fer una família intentarà tenir una opció més estable a llarg termini i no només a 5 anys. Aquí hi ha hagut unes polítiques que van començar a finals del franquisme de fer propietaris els obrers. Era un intent de fer més conservadora la societat a través de canvis socials com aquest, com més endavant van fer Thacher i Reagan. Que la gent entri en una roda a la que estan vinculatss econòmicament (aquella persona humil, que no té estalvis s’ha d’hipotecar) i això fa que estigui lligada de per vida i que sigui molt més dòcil a la feina, és una forma de domesticació social”.