Crònica d’un dia en AVE a Madrid amb artistes, periodistes i els reis d’Espanya, a la inauguració d’ARCo 2017

Crònica d’un dia en AVE a Madrid amb artistes, periodistes i els reis d’Espanya, a la inauguració d’ARCo 2017

Una fugaç visita a la fira d’Art Contemporani ARCO ha estat la primera excusa que he tingut per agafar l’AVE de Barcelona a Madrid. En dues hores i mitja em vaig plantar a l’estació Puerta de Atocha, a tocar del Retiro. Em va agradar estar a Madrid, feia molt que no hi anava, i ARCO és molt recomenable.

Em va encantar la conversa amb un taxista, d’edat pre-jubilatòria, diria que republicà i d’esquerres, amb ganes de fer-nos agradar Madrid i de visitar ell Barcelona: “Mi mujer me pide visitar Barcelona, nunca he ido. ¿Cómo es Barcelona? ¿Se parece a Madrid?”. Li vaig explicar que si una cosa especial té Barcelona és que és una suma de pobles que han conservat molt la personalitat i la trama urbana: Gràcia, Sants, Sarrià, la ciutat vella, Sant Andreu…

reis i periodistes
Però el motiu d’escriure aquestes línies és un altre. Vaig arribar a la fira deu minuts abans que entressin els reis d’Espanya a inaugurar-la. Hi havia molts membres -policia- de la Casa Reial, que havien arraconat la premsa en un punt des d’on podrien filmar l’entrada de Felipe i Leticia. Després, els periodistes anirien fent una ruta, guiats pels policies, per punts estratègics des d’on fer fotos a les visites dels monarques espanyols als estands.

reis5Em va encantar viure 30 minuts barrejat entre els periodistes de Madrid. N’hi havia molts, un centenar, potser perquè els reis venien acompanyats del president argentí Mauricio Macri i de la seva senyora, Juliana. Era una barreja espectacular de periodistes de raça i de tota la vida, fotògrafs, càmeres i periodistes joves.

reis4

Em va sobtar com es deixaven maltractar pels policies reials, que els tractaven comm si fossin un ramat: “Venga, ahora nos movemos todos hasta el fondo del pasillo”.Feia la sensació que tots es coneixien. I si no era així, sí que molts es coneixien, entre ells i als responsables de la Casa Reial.

reis3

I vaig notar molta distància entre la monarquia i la realitat d’aquells periodistes. No perquè fos precisament el dia en què se sabia que Iñaki Urdangarín podria complir condemna sense moure’s de casa seva a Ginebra, sinó per alguna cosa diria que més profunda.

reis1

La parafernàlia monàrquica els era massa evident, massa absurda per a l’època que vivim. M’atreviria a dir que no pot durar gaire. I ho escric sense recança, com qui s’ho mira una mica des de la distància, gairebé un observador exterior, sense cap necessitat de fer aquest comentari perquè prou repte tenim a Catalunya com per a ficar el nas en altres complexitats. Però era l’aire que es respirava entre aquell nombrós grup de periodistes: molta ironia i com he dit, molta distància amb els reis i la seva cort.

Pengen una gran estelada a la façana de l’Ajuntament de Barcelona, en solidaritat amb l’alcaldessa de Berga

Pengen una gran estelada a la façana de l’Ajuntament de Barcelona, en solidaritat amb l’alcaldessa de Berga

Uns centenars de persones s’han concentrat a la plaça Sant Jaume per protestar per la detenció, aquest matí, de l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, acusada d’haver mantingut l’estelada a la façana de l’ajuntament berguedà tot i els requeriments judicials que la treiés durant la passada campanya electoral. El més espectacular de l’acte de Barcelona no ha estat l’assistència, escassa, sinó el desplegament d’una gran estelada al terrat de l’Ajuntament de Barcelona. Unes hores més tard l’estelada ja havia estat despenjada de la façana, després que els grups polítics no independentistes presents a l’Ajuntament se n’haguessin queixat. D’altra banda, a Berga la plaça de Sant Pere -la de la Patum- s’ha omplert per recolzar l’alcadessa. Tot plegat sembla com un preludi del tan anunciat xoc de trens entre l’Estat espanyol i bona part de les institucions catalanes que un dia o altre sembla que haurà d’arribar.

Podemos munta taula a Rambla Catalunya

Podemos munta taula a Rambla Catalunya

Podem Barcelona

– “Us puc fer una foto?, els he demanat a aquestes dues simpatitzants o militants de Podemos – secció Eixample, que amb alegria donaven la cara pel partit-revelació.

-“Sí, endavant, endavant”, m’han dit.

I com veieu, l’he fet a contrallum.

A poc a poc Podemos – Podem comença a fer-se notar a peu de carrer. Era 28 de desembre i ocupaven exactament el mateix espai on s’acostuma a instal·lar el PP quan hi ha campanyes, a Rambla Catalunya cantonada Gran Via. Però l’oportunitat que sorprenentment té Podemos no és cap innocentada, en tot cas és insòlita i passa un cop a la vida. Com vaig llegir fa uns dies a La Vanguardia, sembla mentida que a Catalunya ningú encara no hagués ocupat l’espai que Podemos pot ocupar: el sí a la consulta per votar no. Ai las! Ni que potser ho facin per pur càlcul matemàtico-electoral i amb poques ganes, que és el que sembla.

Què diria Gaziel del moment polític català?

Què diria Gaziel del moment polític català?

Gaziel.jpg

Fa uns cinc anys vaig comprar les memòries de Gaziel, Tots els camins duen a Roma, per pura intuïció, en una llibreria de vell. Vull dir que ningú me les havia recomanat, van ser com un descobriment, un llibre preciós. Els llibres de memòries són els meus preferits perquè et permeten compartir uns moments com d’intimitat amb grans personatges, referents de vegades morts fa anys, com és el cas. I passejar amb ells per la seva època. Jo ho vaig fer amb Gaziel, per la seva escola -els Jesuïtes crec que de Sarrià primer i de Casp després-, la seva llar de Rambla Catalunya, els seus descobriments d’adolescència i joventut i les seves pors davant dels esdeveniments de la Barcelona de l’època.

Haver llegit les seves memòries va bé, a més, per tenir un criteri propi quan veus que uns i altres ara s’apropien del llegat ideològic de Gaziel. A mi em va semblar un senyor de la seva època, que va saber agafar els trens que li passaven pel davant, fins i tot la direcció de La Vanguardia tot i acabar diria que enemistat amb els propietaris del diari, i els va saber aprofitar fins que la guerra el va expulsar per sempre més de la primera línia periodística. Al final la seva qualitat periodística l’ha fet perdurar tant pels uns (els Godó, que tenen instituït un premi de memòries al seu nom) com pels altres (el catalanisme polític).

Tot això per introduir el primer vídeo que vaig enregistrar divendres passat a l’Ateneu. Un acte càlid i de luxe per a un divendres al vespre, el periodisme i la mirada de Gaziel a la sala Oriol Bohigas: Enric Juliana (LV) , Manuel Cuyàs (El Punt Avui), Ignasi Aragay (ARA), Agustí Pons (ha passat per molts diaris, jo el recordo a l’AVUI) i l’escriptor i biògraf Jordi Amat. Cap al final se’ls va demanar als periodistes què creien que diria Gaziel que procés sobiranista català.


Ignasi Aragay va dir que ens renyaria, “sempre renyava, igual que ho feia l’historiador Josep Benet. Veuria els seus companys fent política i equivocant-se, seria crític. Si fos el Gaziel dels últims anys, que està apartat i fa les seves reflexions, repensant el país, que vol reconectar amb la llengua també seria crític però segurament des d’una certa complicitat perquè hauria viscut més sotracs”.

Manuel Cuyàs va afegir que “en Gaziel va reflexionar molt sobre Ibèria, el típic cronista filòsof pur Gaziel, sobre Portugal, Catalunya i Espanya a partir de la no existència de frontera física entre Espanya i Portugal. Però ara estem en una altra onda, ni hi ha l’onda iberista ni l’onda Catalunya ciutat dels noucentistes. Gaziel efectivament ens renyaria, la qüestió immediata la veuria difícil, la solució 9N no tindrà lloc i seria crític amb els partits tot i que de moment no s’hagin barallat. Però com que observava molt la realitat i l’analitzava, hauria vist que aquest país ha canviat moltíssim i que les seves aspiracions són unes altres. I aquestes aspiracions em sembla que a llarg termini ell sí que les veuria clares perquè l’evidència és l’evidència i això Gaziel ho tenia molt en compte”.

Respecte l’iberisme, Enric Juliana va comentar que “és una idea bonica, però amb trets anacrònics i poca gent que la defensi. Però quan diem que l’iberisme és un anacronisme és que donem solidíssimament per fet que la zona euro sobreviurà i que és una realitat consolidada i projectada cap a l’infinit! I que la UE és una realitat també consolidada i projectada cap a l’infinit històric. Encara hi ha consens a Europa perquè això sigui així però potser no està tan consolidat com ens creiem. En un escenari de reorganització de l’espai europeu i de desgràcia de la zona monetària, el que ara ens sembla un anacronisme es podria contemplar amb una altra perspectiva. Però prous problemes tenim com perquè ara ens agafi una suor freda pensant que la zona Euro està a punt de desaparèixer, no vull dir això. Però de vegades donem per molt assegurades algunes coses i avui en dia segur segur només tenim la rotació de la Terra i potser algun dia tenim una sorpresa!”

I va explicar una anècdota recent amb l’ex-ambaixador de Portugal Joao G, Oliveira: “Miri, nosaltres des de Portugal seguim amb molta atenció el que passa a Catalunya, però per motius diferents als que potser es podrien imaginar. En el darrer segle Espanya s’ha plantejat tres cops la invasió de Portugal: en caure la monarquia portuguesa a començament de segle i instaurar-se la república la primera reacció del rei Alfons XII va ser planejar la invasió de Portugal. Quan acaba la guerra civil i el general Franco es va entrevistar amb Hitler a Endaia allà també va estar present la possibilitat que Portugal passés a Espanya. I finalment, l’any 1974, immediatament després de la revolució d’abril el secretari d’estat dels EUA E. Kissingir va consultar el president Arias Navarro sobre la disposició del govern espanyol a participar en una operació militar contra el nou règim polític revolucionari portuguès. Opció a la qual Arias Navarro va dir que estava disposat a fer. Per això, com vostè comprendrà, qualsevol modificació substantiva en el camp espanyol ens provoca una certa inquietud, no fos cas que les mirades es giressin cap a Portugal”.

“Això no és l’iberisme, eh?”, va afegir Cuyàs.

I aquí se’m va acabar la bateria.

Monjos de Montserrat es manifesten davant del monestir: “Volem votar”

Monjos de Montserrat es manifesten davant del monestir: “Volem votar”

10721437_10202676902548747_1770352961_n.jpg

Els temps tan especials que vivim donen lloc a imatges curioses com la que mostren aquestes dues fotos: dimarts a 2/4 de 8 del vespre alguns monjos de Montserrat es van concentrar davant del monestir amb cartells de “Volem Votar”, en el mateix moment que milers de catalans ho feien davant dels seus ajuntaments convocats per l’ANC i Òmnium. M’expliquen que és la primera vegada, que se sàpiga, que monjos de Montserrat fan una manifestació. De fet, l’última manifestació de capellans que es recorda és la del 1966, oi? Feu atenció a les imatges, que són bones!

10717820_10202676902708751_1997729961_n.jpg