Gaziel.jpg

Fa uns cinc anys vaig comprar les memòries de Gaziel, Tots els camins duen a Roma, per pura intuïció, en una llibreria de vell. Vull dir que ningú me les havia recomanat, van ser com un descobriment, un llibre preciós. Els llibres de memòries són els meus preferits perquè et permeten compartir uns moments com d’intimitat amb grans personatges, referents de vegades morts fa anys, com és el cas. I passejar amb ells per la seva època. Jo ho vaig fer amb Gaziel, per la seva escola -els Jesuïtes crec que de Sarrià primer i de Casp després-, la seva llar de Rambla Catalunya, els seus descobriments d’adolescència i joventut i les seves pors davant dels esdeveniments de la Barcelona de l’època.

Haver llegit les seves memòries va bé, a més, per tenir un criteri propi quan veus que uns i altres ara s’apropien del llegat ideològic de Gaziel. A mi em va semblar un senyor de la seva època, que va saber agafar els trens que li passaven pel davant, fins i tot la direcció de La Vanguardia tot i acabar diria que enemistat amb els propietaris del diari, i els va saber aprofitar fins que la guerra el va expulsar per sempre més de la primera línia periodística. Al final la seva qualitat periodística l’ha fet perdurar tant pels uns (els Godó, que tenen instituït un premi de memòries al seu nom) com pels altres (el catalanisme polític).

Tot això per introduir el primer vídeo que vaig enregistrar divendres passat a l’Ateneu. Un acte càlid i de luxe per a un divendres al vespre, el periodisme i la mirada de Gaziel a la sala Oriol Bohigas: Enric Juliana (LV) , Manuel Cuyàs (El Punt Avui), Ignasi Aragay (ARA), Agustí Pons (ha passat per molts diaris, jo el recordo a l’AVUI) i l’escriptor i biògraf Jordi Amat. Cap al final se’ls va demanar als periodistes què creien que diria Gaziel que procés sobiranista català.


Ignasi Aragay va dir que ens renyaria, “sempre renyava, igual que ho feia l’historiador Josep Benet. Veuria els seus companys fent política i equivocant-se, seria crític. Si fos el Gaziel dels últims anys, que està apartat i fa les seves reflexions, repensant el país, que vol reconectar amb la llengua també seria crític però segurament des d’una certa complicitat perquè hauria viscut més sotracs”.

Manuel Cuyàs va afegir que “en Gaziel va reflexionar molt sobre Ibèria, el típic cronista filòsof pur Gaziel, sobre Portugal, Catalunya i Espanya a partir de la no existència de frontera física entre Espanya i Portugal. Però ara estem en una altra onda, ni hi ha l’onda iberista ni l’onda Catalunya ciutat dels noucentistes. Gaziel efectivament ens renyaria, la qüestió immediata la veuria difícil, la solució 9N no tindrà lloc i seria crític amb els partits tot i que de moment no s’hagin barallat. Però com que observava molt la realitat i l’analitzava, hauria vist que aquest país ha canviat moltíssim i que les seves aspiracions són unes altres. I aquestes aspiracions em sembla que a llarg termini ell sí que les veuria clares perquè l’evidència és l’evidència i això Gaziel ho tenia molt en compte”.

Respecte l’iberisme, Enric Juliana va comentar que “és una idea bonica, però amb trets anacrònics i poca gent que la defensi. Però quan diem que l’iberisme és un anacronisme és que donem solidíssimament per fet que la zona euro sobreviurà i que és una realitat consolidada i projectada cap a l’infinit! I que la UE és una realitat també consolidada i projectada cap a l’infinit històric. Encara hi ha consens a Europa perquè això sigui així però potser no està tan consolidat com ens creiem. En un escenari de reorganització de l’espai europeu i de desgràcia de la zona monetària, el que ara ens sembla un anacronisme es podria contemplar amb una altra perspectiva. Però prous problemes tenim com perquè ara ens agafi una suor freda pensant que la zona Euro està a punt de desaparèixer, no vull dir això. Però de vegades donem per molt assegurades algunes coses i avui en dia segur segur només tenim la rotació de la Terra i potser algun dia tenim una sorpresa!”

I va explicar una anècdota recent amb l’ex-ambaixador de Portugal Joao G, Oliveira: “Miri, nosaltres des de Portugal seguim amb molta atenció el que passa a Catalunya, però per motius diferents als que potser es podrien imaginar. En el darrer segle Espanya s’ha plantejat tres cops la invasió de Portugal: en caure la monarquia portuguesa a començament de segle i instaurar-se la república la primera reacció del rei Alfons XII va ser planejar la invasió de Portugal. Quan acaba la guerra civil i el general Franco es va entrevistar amb Hitler a Endaia allà també va estar present la possibilitat que Portugal passés a Espanya. I finalment, l’any 1974, immediatament després de la revolució d’abril el secretari d’estat dels EUA E. Kissingir va consultar el president Arias Navarro sobre la disposició del govern espanyol a participar en una operació militar contra el nou règim polític revolucionari portuguès. Opció a la qual Arias Navarro va dir que estava disposat a fer. Per això, com vostè comprendrà, qualsevol modificació substantiva en el camp espanyol ens provoca una certa inquietud, no fos cas que les mirades es giressin cap a Portugal”.

“Això no és l’iberisme, eh?”, va afegir Cuyàs.

I aquí se’m va acabar la bateria.