Ràdio Barcelona

No sé si us passa, però jo he tingut una emissora de ràdio per a cada edat. A Ràdio Barcelona li va tocar sobretot quan jo tenia uns 10 anys i els dissabtes a casa ens despertàvem amb La ràdio weekend, el magazine dels caps de setmana. Després l’he seguit escoltant de tant en tant, però tinc la sensació que massa sovint la SER ha tapat Ràdio Barcelona, que podrien ben bé ser dues coses diferents.

En una altra època, ja de més gran, vaig escoltar molt Iñaki Gabilondo, a partir de la segona guerra d’Irak, i amb ell vaig descobrir que era (i és) l’únic referent periodístic i ideològic que em queda a Espanya.

El vincle amb Ràdio Barcelona l’he mantingut en tot cas les nits de reis, anant a l’estudi Toreski, al Cap nen sense joguines, que més enllà de l’excel·lent finalitat utilitza un to que sempre m’ha donat bon rotllo, molt barceloní per la barreja de gent que hi participa.

En alguna època també he escoltat El balcó, o més recentment les cròniques de l’amic David Guerrero, amb aquella manera de dir les notícies tan pròpia d’ell, com a bon alumne de l’escola SER.

Gerard Quintana

Ara Ràdio Barcelona sé que hi és i de tant en tant hi acudeixo, en el meu zàpping radiofònic, tot i que penso que no està jugant el rol que li tocaria i que em permeto reivindicar. Fins i tot avui als cartells de la festa, la mida de la SER triplicava el nom de l’emissora que en teoria ens convidava, de Ràdio Barcelona. Ho dic només per animar a que en presumeixin més, s’ho val, fins i tot comercialment!

Dit això, quan fa uns dies vaig sentir que regalaven entrades pel concert del seu 90è aniversari a la Sala Barts (Gerard Quintana, Gossos i Lax’n Busto) vaig decidir intentar-hi anar, no pels músics (que m’agraden, vaig créixer amb ells) sinó pel fet en sí de l’aniversari de l’emissora del carrer Casp.


La sala era plena, públic bastant jove barrejat amb gent com jo, dels 70’s, i una mica més grans. A les zones de dalt (les llotges) s’intuïa la presència de l’equip de Ràdio Barcelona, que en els descansos anaven picant.

Gerard Quintana ha recordat els que ja no hi són (com Marc Grau i Carles Sabater) i ha repassat el seu repertori, jo n’he sentit les últimes cançons, fantàstic com sempre. S’hi han sentit alguns tímids crits d’independència entre cançó i cançó, a les primeres files. I és que en aquests dies que vivim, el tema sura en l’ambient, vagis on vagis.


De Gossos em quedo amb aquesta interpretació de Corren i amb el detall del noi que tenia al costat i que se les sabia i les mig-ballava totes! També amb les paraules que han dit homenatjant Ràdio Barcelona i a la ràdio en general…


“Què seríem nosaltres si les nostres cançons no poguessin sonar. Quan  nosaltres vam començar -ja fa més de 20 anys!- poder escoltar el dia a dia, allò que passava amb la música que arribava per nosaltres prenia un munt de sentit, ens donava moltes piles per intentar fer aquella música que a nosaltres ens agradava. El dia que vam poder sonar en una emissora que anava més enllà de casa nostra -com són els 40 i ràdio Barcelona i tantes altres- per nosaltres va ser… una gran oportunitat de veure món i de conèixer gent tan fantàstica com tots vosaltres”.

Després li ha tocat el torn a Lax’n Busto, no m’hi he pogut quedar, que és dilluns i matino, però he llegit el seu tuit: “Molt contents d’estar al 90 aniversari de Ràdio Barcelona!”. Jo també i que per molts anys, EAJ-1!

Ràdio Barcelona.JPG