Fa uns anys l’Ajuntament ens va incitar a posar ‘guapa’ la façana de davant de casa. Visc en un edifici del primer Eixample, popular, al barri de Sant Antoni. Vaig venir a viure aquí com qui canvia de poble, mai hagués pensat que m’establiria en aquesta zona de Barcelona, entre altres motius perquè les rondes mai m’han agradat, sóc dels que hagués deixat les muralles, pel seu aire medieval que entenc que no li veiessin els barcelonins d’aleshores. El cas és que a Sant Antoni s’hi està molt bé, però ja us explicaré per què un altre dia.

El cas és que l’edifici on visc va ser construït cap al 1890. Fa uns anys vaig sentir que aquests edificis passarien a ser considerats com un casc antic i bé ho mereixen. Quan vam fer la façana del davant vam fer cas de tots els consells de l’Ajuntament, fins i tot en el color, que no ens acabava d’entusiasmar: vam recuperar el color original, per un motiu romàntic (el patrimoni de l’Eixample) i un altre de pràctic (la subvenció, teníem molts més punts d’aconseguir-la si fèiem cas a l’Ajuntament). Al final, tot i els esforços no vam cobrar ni un Euro, perquè feien canviar un rètol de la botiga de sota casa, un rètol que ocupava dos edificis diferents i que era molt car de canviar. El maleït rètol ara ja no hi és, ja l’haguessin pogut treure aleshores, però va ser el motiu pel que no cobréssim l’ajut.

Explico tot això perquè ara ens trobem en un cas al·lucinant amb la façana del darrere. Per motius tènics, l’hem de fer. Però hem presentat un projecte a l’Ajuntament i ens l’han tombat. Diuen que, de nou, com a edufici patrimonial de l’Eixample (ai, si el veiéssiu, no és cap Gaudí això) hem de recuperar els elements de construcció. Ens ho han explicat els arquitectes. No només perillen els aires condicionats, les persianes, els finestrals que tanquen la galeria (no hi eren el 1890 i a més ara n’hi ha de diversos: de fusta, d’alumini, etc…

Total, que en plena crisi, amb alguns veïns que no poden pagar la hipoteca i encara menys les quotes extres per obres, per una façana interior que no val res, que no té res d’especial, ens obliguen a fer filigranes que no podem pagar! El resultat és que l’Ajuntament ens obligarà a esperar anys a fer-ho, perquè de moment fa la pinta que no podrem obtenir la llicència pel que podem pagar, pel que la comunitat pot pagar i que cap veí es quedi penjat. I si pel camí passen coses (per exemple, un troç de rajola que cau) hi haurem de buscar solucions puntuals excepcionals).

La comunitat aquest cop no vol jugar-ho tot a la subvenció perquè donada l’experiència hi confia molt poc, i a més forçaria a optar per un pressupost de màxims, que ho cobrís tot, avançar els diners i després creuar els dits perquè t’aprovin la subvenció.

Molt malament, no té cap sentit, és una exageració. Diu que com nosaltres hi ha moltes comunitats. I en canvi, no se’n parla. Això no és contribuir al manteniment del patrimoni sinó ajudar a que es podreixi.

No hi ha cap article relacionat.