He arribat just a temps d’escoltar l’editor Josep Maria Castellet en l’homenatge que aquest vespre es feia al Palau de la Virreina a Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, ara que fa 20 anys que totes dues van morir, l’any preolímpic de 1991. En aquest cas la Virreina no és un lloc qualsevol, en els seus anys a Cultura a l’Ajuntament Capmany hi va passar moltes hores i li encantava, no he pogut evitar pensar-hi quan he agafat l’ascensor per pujar al quart pis per entrar a la sala d’actes, que era plena però no a vessar, com hauria d’haver estat.

Castellet ha rememorat els dies en què va conèixer totes dues, en els inicis d’Edicions 62. Va conèixer “la Capmany” quan ella encara no havia començat en el camp literari. De Montserrat Roig ha recordat com en els inicis de 62 l’historiador Josep Benet li va presentar l’autora però també com després l’hi va arrabassar, dit sense cap to rancuniós: “Benet no tenia més diners per invertir en ‘Els catalans als camps nazis’ que al final vam editar nosaltres. Però després Benet tenia coses més interessants que oferir-li a Montserrat Roig que jo”, més o menys ha dit. Al final hi ha hagut un recital de textos de totes dues. 

 

M’han agradat especialment els llibrets que repartien a l’entrada i que reprodueixen fragments d’una entrevista ara mítica que Maria Aurèlia Capmany li va fer a Montserrat Roig a la revista Cultura l’abril de 1991, poc abans de morir totes dues. N’he agafat dos. En un moment determinat de l’entrevista Roig li diu a Maria Aurèlia:

-“Recordo que un dia, en què érem al teu àtic de Rambla Catalunya, vam estar xerrant fins a les sis de la matinada. Bé, xerràveu vosaltres, els grans. Recordo que tenies tot de collarets penjats, i això ja em semblava extraordinari, fascinant, que una senyora tingués tot de collarets penjats! A les vuit del matí havíem d’anar a no sé on i ens van passar a buscar i estaves amb unes lleganyes als ulls! Vas dir: ‘Un moment, un moment, que em desperto”, i et vas prendre tot un termo de cafè. Era divertit…”

Ah i potser el més important del que s’hi ha dit és la reivindicació de reeditar (i promocionar, s’entén) les obres de totes dues que ja no són fàcils de trobar a les llibreries. També fa uns dies, en l’acte de l’Ateneu, es va demanar que les obres de teatre de Capmany tornin a ser representades. Quedem-nos amb aquestes dues idees, no?