Les barbaritats dialèctiques -i ara ja de fets- del president nord-americà Donald Trump contra els principals mitjans de comunicació nord-americans (sobretot NYT, LA Times i CNN) han posat el concepte de postveritat (post-truth) i el del paper dels grans grups de comunicació al centre del debat polític, mediàtic i social.

Quin ha de ser el rol dels mèdias en aquest món turbulent de la multicomunicació digital de la segona desena del segle XXI? Quin ha de ser el seu paper ara que els polítics ja poden comunicar-se directament amb els ciutadans saltant-se els mèdia, com fa Trump però com també fan quan volen Puigdemont i Ada Colau, per posar dos exemples del nostre país?

En realitat, la post-veritat, per anomenar d’alguna manera la mentida, o la realitat maquillada al gust de cadascú, sempre ha existit. Si ens restringim a l’època del mitjans de massa i no anem més enrera, ha estat especialment descarada en temps de conflicte (propaganda de guerra), en societats dictatorials i també en els mitjans de comunicació occidentals dels darrers 30 anys.

Durant massa temps els principals grups de comunicació han viscut còmodes adaptant el seu discurs al que convenia al polític de torn o a l’anunciant de torn, a canvi de mantenir un espai de confort. El mal anomenat oasi català n’oferia molts exemples. I el no-anomenat oasi espanyol encara molts més.

Diaris, ràdios i televisions han adaptat el seu relat durant massa temps -i en gran part ho segueixen fent- no a la “veritat” -sempre relativa però que en tot cas tenen obligació de contrastar- sinó als interessos del propi mitjà o a la realitat social i nacional que volien construir o mantenir. Formaven part de l’estatu quo o defensaven unes realitats que de vegades ells mateixos inventaven. Recordem sense anar més lluny la ridícula defensa que durant anys va fer el diari El Mundo sobre l’atemptat de l’11M a Madrid, per posar només un exemple. O com els principals diaris de l’oasi eren còmplices de l’oasi.

Aquí encara no, però als Estats Units els mèdia tenen vulguin o no vulguin una oportunitat única per recuperar el prestigi perdut i desfer-se de tots aquests condicionants que fins ara els estaven ofegant. I bé que ho saben: “Democracy needs great journalism” diu el Washington Post de Jeff Bezos. “Support the mission of the Times”, diu el NYT. Un missatge oportú, a més, ara que els mitjans ja no poden confiar la seva independència a la publicitat, que fuig cap a Facebook i Google.

Sabran els mitjans nord-americans apofitar l’oportunitat que els brinda el perillós i dèspota president? I fer-ho amb sinceritat, volent respondre ara sí als nous paradigmes? Sabran els mitjans europeus veure venir el llop abans que arribi aquí també? O al contrari, perdran la batalla per sempre i deixaran el periodisme independent exclusivament en mans de periodistes camicazes i sense empresa al darrera?

La democràcia necessita grans grups de comunicació veritablement crítics i autònoms, esperem que ho aconsegueixin. Però per fer-ho, abans han de fer una autocrítica profunda.