Homenatge a Oriol Bohigas

El 14 de desembre l’arquitecte Oriol Bohigas va rebre un homenatge al CCCB, amb motiu dels seus 90 anys i de la publicació del llibre  Elogi de la modernitat , una tria que Ignasi Aragay, director adjunt del diari ARA, ha fet de 41 articles escrits per l’arquitecte entre el 1951 i el 2013.

En principi no hi podia anar però a casa em van enviar a fer un encàrrec a La Bolsera del carrer Xuclà i ho vaig aprofitar per desviar-me un moment, entrar a l’acte i fer unes gravacions amb el mòbil.

En l’acte hi participaven a més d’Ignasi Aragay, l’escriptora Rosa Regàs, el filòleg Jordi Amat, l’arquitecte Jordi Garcés i el Conseller de Cultura Ferran Mascarell.

Vaig enregistrar part de les intervencions de Rosa Regàs i de Jordi Amat, de moment he transcrit les de l’escriptora.

Després de sortir de l’acte abans que acabés per arribar a La Bolsera a temps, vaig passar un moment per l’Ateneu Barcelonès. Es va donar una curiosa coincidència, quan jo entrava també ho feia un senyor anglès, elegant, que li va preguntar al porter: “Vaig a un acte a la sala Oriol no-sé-què…” Em va cridar l’atenció aquella frase just quan encara durava l’homenatge al CCCB. I amb tota la gràcia que vaig saber li vaig fer saber al senyor anglès que aquell senyor Oriol no-sé-què és una de les persones més respectades de la ciutat i que just en aquell moment li estaven fent un gran homenatge. “Ah sí? Sala Oriol Bohigas” va dir, i va pujar a l’ascensor direcció a la sala d’actes de l’Ateneu, que efectivament porta el nom de qui en va ser president i gran renovador.

Transcric a continuació la intervenció de Rosa Regàs, admiradora, gran amiga d’Oriol Bohigas, membres tots dos del que va ser la Gauche Divine de la ciutat.

Va dir Rosa Regàs:

“Mentre pujava l’escala se m’ha acudit una poesia cursi que deia la meva tia que li dedico a l’Oriol Bohigas i a la seva família:

Són 90 anys passats d’una volada,
gravats al fons del cor,
de vida acompanyada,
i amb moltes branques per a deixar record.

L’any (19)25 tot era una promesa,
i enguany tot són realitats,
fa 90 anys només Oriol que has començat!”

És una mica el que tots pensem de la vida d’Oriol Bohigas. Ha visvut tota la vida amb un urbanisme amable i carinyós amb tothom.

La primera qualitat és la infinita capacitat de treball que té. No he vist mai algú que després d’una “juerga” vagi a casa seva i es passi dues hores escrivint! Tampoc algú que sigui capaç d’anar d’una reunió a una altra sempre empès per les idees que defensava i pels infinits projectes que tenia!

Una segona característica de la personalitat d’Oriol Bohigas és la barreja de tot amb tot: era arquitecte però al mateix temps era polític; i protestava però tenia idees… No hi havia manera de definir-lo  amb una cosa determinada. El vam definir tots com a arquitecte, que és el que era, però ens parlava d’arquitectura d’una manera que tots l’enteníem i ens ajudava a disfrutar de l’arquitectura.

La tercera característica, el coneixement brutal de la ciutat de Barcelona. Se sabia la ciutat, però no només des del punt de vista arquitectònic, també des de l’històric…

Quan la gent va començar a parlar de democràcia, ningú no sabíem el que era ni com funcionava un sistema democràtic. En canvi l’Oriol Bohigas ho sabia perfectament: el que eren els diputats, com s’elegien, com eren les lleis electorals i quines estaven bé o malament!

Les persones que estàvem al seu voltant n’anàvem aprenent i ens anàvem convertint en persones cada vegada més sàvies!”

“Un dia Oriol Bohigas ens va explicar la diferència que hi havia entre les idees i les creences. Això ara tothom ho sap, però en aquell moment no ho sabíem. Ho va explicar arran d’una discussió sobre religió. Tots teníem encara, d’alguna manera, un peu posat damunt de la religió. I per poder veure exactament quin era el problema que ens feia patir ell es va treure de la màniga el que eren les idees i el que eren les creences, i ens va explicar que les idees són aplicables a tothom, a tota la humanitat; i que en canvi les creences només ho són a una comunitat: la moral, les tradicions, les banderes… Segurament s’han fet definicions millors, però no més clares ni més evidens per a poder fer front al que era la religió en aquell moment, quan encara estàvem dominats no només per la dictadura sinó també i d’una manera tremenda, per la religió”.

“L’Oriol Bohigas tenia un compromís basat en la lucidesa, en la manera real de poder veure els problemes. Per això el seu compromís no era només polític o cultural, era general com ho era en totes les coses. Ens podia ensenyar el que havíem de mirar d’un quadre, o fer-nos una crítica d’un llibre sempre des del punt de vista del compromís. Però també podia parlar d’una idea política…”

“Quan Franco s’estava morint nosaltres sabíem que vindria la democràcia però no sabíem què hauríem de fer: ‘què farem?’. L’Oriol Bohigas ens va explicar el que hauríem de fer i com serien les eleccions. Fins i tot vam fer unes eleccions de model i tots vam votar. L’Oriol va sortir escollit “alcalde de Barcelona” tot i que després mai no ho va ser! Totes aquestes coses em van fer entendre que el compromís és una base per anar per la vida perquè és una base per a saber i que ningú no et pugui dir el que no és, que no et puguis convertir en un esclau. Que les manipulacions no et facin efecte. Perquè estàs tan acostumat a intentar veure les coses tal com (i no tal com te les expliquen) que acabes tenint el teu propi criteri.

I criteri és el que tenia l’Oriol. I el defensava de la manera més divertida que he vist mai. Podia estar per exemple en un sopar i si hi havia algú que no estava d’acord amb alguna idea que l’Oriol havia defensat s’aixecava i amb una sèrie d’arguments el feia callar.

També tenia aquelles frases ¡, maneres de fer crítiques, com l’article que va publicar a Destino sobre els arbres i les carreteres de Catalunya. Deia que havien desaparegut els arbres i es preguntava on estava tota aquella fusta! Li va costar molts mals de cap!

Com també li va costar molts mals de cap parlar d’un prohom d’aquesta ciutat, que va ser un prohom universal i que tots coneixem, i a qui Bohigas li va retreure en un article el seu falangisme i el seu franquisme.

O també el dia en què en una televisió li van preguntar què opinava sobre la Sagrada Família i va contestar: “Que és un disbarat! Jo no la destruïria, sinó que la conertiria en l’estació de l’AVE!” Era una manera de fer una crítica absolutament punyent.

Totes aquestes coses, el com ens vas ajudar, la tendresa infinita que vas tenir amb tots nosaltres… han fet de tu un personatge que independentment de la teva biografia i idees polítiques t’has convertit en un home respectat per tothom i amb una obra ingent des de tots els punts de vista: el que has escrit, com has treballat per l’art, l’arquitectura i la política.

Jo em snto molt orgullosa i satisfeta d’haver-te conegut, i només em queda dir-te que això que he explicat és una part molt petita de totes les qualitats que conec d’Oriol Bohigas.

Aquest és l’Oriol Bohigas que jo vaig conèixer i del que em vaig enamorar!”