Últimament m’estic aficionant a la llibreria low cost Re-Read. A Barcelona n’hi ha vàries, i tenen la gràcia que combinen un punt d’elegància (i per tant, que vingui de gust ser-hi a dins) i ser llibreria de segona mà.  Els preus són populars, venen llibres molt barats: un a 3€, dos a 5€ i cinc a 10€. Jo compro a la de Gran Via -entre Casanova i Villarroel-, a la de Muntaner -entre Rector Ubach i Calaf- i a la del Passeig de Sant Joan. També n’hi ha una als carrers Rosselló i Londres.

Total, que hi vaig entrar divendres amb la intenció de no comprar res, només tafanejar la secció de biografies, que és la meva, però vaig trobar el que per a mi és una joia (ja sabeu que això de les joies en el cas dels llibres varia segons el gust): “Sempronio. Del Mirador estant”.

Sempronio (Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Barcelona 1908-Sitges 2006) és el cosí denostat de Tísner. A diferència de Tísner, Sempronio es va quedar a l’Espanya franquista i va tenir el seu lloc en el periodisme de la postguerra. Si no recordo malament, Tísner explica a les seves memòries que no volia rebre ajuda seva tot i que al final, quan li va oferir col·laborar en català al Tele/Estel, la va acceptar.

El cas és que aquest petit volum, Del Mirador estant, és una delícia. En ell Semprònio fa un recull comentat de les seves col·laboracions al setmanari El Mirador, propietat de l’advocat don Amadeu Hurtado. A la introducció explica que mai ha volgut escriure memòries però que en canvi li ve de gust (l’any 1987) recuperar els seus textos de joventut i en què narra en primera persona des de la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya al carrer Cros de Sants, fins al primer míting de la Falange i de Primo de Rivera a Barcelona.

Tot just vaig pel començament però ja m’hi he enganxat.

No hi ha cap article relacionat.