Atrapats en els algoritmes

Atrapats en els algoritmes

Internet i les xarxes socials no han liquidat el vell món dels mèdia i de les seves corporacions, que malgrat tot continua existint, potent i ple d’influència. Però sí que ha empoderat comunicativament persones que haurien tingut poques opcions per fer-se escoltar i que ara poden, amb un tuit, un post a Instagram o Facebook, o des del seu blog, fer-se sentir. Ahir mateix,  en Miquel se sorprenia dels mil-tres-cents retuits sobre les tristes declaracions de Goytisolo a la SER.

La gran paradoxa és que els algoritmes de les grans empreses d’Internet ens han portat a una realitat en què la xarxa, en comptes d’obrir finestres mentals, ens porta a un món reduccionista en què només ens arriben missatges dels que pensen com nosaltres i que reforcen els nostres apriorismes.

Políticament i des d’un punt de vista de convivència, això és un desastre, com es constata amb tants exemples arreu del món: Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil, el Brexit al Regne Unit, a la Xina. I també a Espanya, amb els relats inventats sobre l’independentisme, o a Catalunya, on ens estem habituant a un món híperpolititzat. Mires el mòbil o engegues la ràdio i tot és política.

No és fàcil fugir d’aquesta trampa. Jo ho intento fer triant referents d’aquí i d’arreu, de tots els temes que m’interessen, que em serveixin per seguir construïnt una visió crítica i amb criteri propi de l’època que ens ha tocat viure. Si alguna cosa vaig aprendre a la Universitat, però a tants llocs i amb tants amics i causes amb què em vaig formar d’adolescent, va ser aquesta: la importància de mantenir l’esperit crític.

No deixa de sorprendre’m que el país que m’imagino el trobi més al parc quan parlo amb mares i pares amb qui tenim perspectives diferents sobre el que està passant, que als missatges que compulsivament m’envien els algoritmes.

I sabeu l’única certesa que tinc? Que si ens deixessin resoldre el tema (el conflicte, vaja) al grup de pares i mares, el resoldríem i arribaríem a un país on tothom se sentiria còmode.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/maig-del-68-131012_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 La meva, una generació entre el maig del 68 i l’epidèmia de la SIDA

La meva, una generació entre el maig del 68 i l’epidèmia de la SIDA

Aquests dies en què es commemora el 50è aniversari del maig del 68 no puc evitar enganxar-me a tots els articles que s’estan publicant sobre aquell moviment.

A nivell català em construeixo el relat d’aquell maig francès a través de les persones que en van ser cohetanis i que em són relativament properes i que publiquen articles sobre el tema en premsa o escrits a xarxes socials: Luis Racionero, Pepe Ribas, Ramon Alcoberro, Jaume Sisa. O el que va explicar Teresa Pàmies.

Ramon Alcoberro ha explicat a Vilaweb que els fets que hi ha tres coses bàsiques que donen origen al maig del 68: “El baby boom; el moment d’expansió econòmica en què els obrers comencen a deixar de sentir-se classe explotada per entrar en el món de les classes mitjanes i s’aburgesen una mica. I el fet que el cristianisme prova d’acostar-se a la modernitat, després del concili Vaticà II: la societat comença a perdre un seguit de tabús religiosos, polítics i culturals.

Jaume Sisa ha escrit a La Vanguardia: “La festa havia començat anys enrere, primer, amb la generació beat, i després, amb el moviment hippy, que va anar escampant per tot el món els valors contraculturals i una actitud diferent davant l’existència.” (···) “Vam demanar la felicitat, la joia de viure, el paradís: no va poder ser, però m’agrada pensar que aquesta ambició seguirà encesa”. (···) “Allò no va ser el somni d’una nit d’estiu sinó la realitat d’un mes de maig. Els que mai en tenim prou seguirem somiant sempre”.

Luis Racionero, al mateix diari, ha comparat i marcat distàncies entre la revolució contracultural nord-americana (expressada en gran part a través del moviment hippy) i el maig francès: Ell va conèixer de primera mà la primera al campus de Berkeley i amb les seves experiències amb l’LSD. “La contracultura i els hippies van ser una revolució cultural causada per l’excedent de repressió de la societat puritana ianqui”. En canvi “el maig francès va ser causat per les carències de la universitat i la societat francesa mentre perdia les seves colònies.”

I Pepe Ribas ha recuperat l’especial que la revista Ajoblanco va publicar l’any 1998 sobre el maig del 68:  “El maig francès sintetitza d’alguna manera tots aquells impulsos i totes aquelles pràctiques que desbordant dretes i esquerres van mostrar de forma patent que la utopia pot sortir al carrer en qualsevol moment, arrossegant amb la seva dinàmica obrers, estudiants i fins i tot botiguers”.

A El País Diego A. Manrique parla de la banda sonoral, musical, del 68: “Ni el pop ni la canción de autor anticiparon los levantamientos de 1968. Solo la contracultura californiana fue capaz de articular “lo imposible. No hay un tema que funcione como himno inconfundible de los sucesos de Paris. Sí hubo cantantes en la batalla, en la Sorbona. Pero en realidad, el principal centro de producción cultural de la época será California. Especialmente, el rock de San Francisco-Berkeley, que difundirá mensajes pacifistas, insurgentes, ecologistas, de liberación sexual, de incitación a los estados alterados de conciencia. Asuntos que, hoy sabemos, serán la principal herencia de las insurrecciones del 68”. Potser com a banda musical ens podem quedar amb A bas l’état policier de Dominique Grange? O directament amb l’anterior Blowing in the Wind de Dilan (1962)…

O Teresa Pàmies, que va deixar escrit: “Maig del 68 viu en allò que a França i a altres països impedeix l’statu quo, o sigui, l’encallament històric. Després del maig res no va quedar igual. Que fou exagerat? “Exagérer, c’est commencer d’inventer” (inscripció del maig). Rebutjà a cops de roc la falsedat de l’abundància de la societat de consum, els sistemes corrumputs a tots els nivells d’estructura i de superestructura”.

Nascut el 1971, jo sóc de la generació post-1968. Vam tenir la sort de créixer en un món en què la generació justament anterior havia enderrocat les barreres ètiques anteriors i havia posat la base als nous moviments dels que he estat partícip: pacifisme i anti-militarisme, alliberament sexual, fins i tot en el meu cas cristianisme post-concili Vaticà II. La meva generació va poder gaudir del canvi de xip que es va produir aquells anys gràcies al trasbals provocat pels joves que a finals dels 60’s i començaments dels 70’s tenien entre 17 i 30 anys. I que a nivell familiar m’agrada identificar en unes cares molt concretes, de tiets i cosins que ho van viure i que ens ho han transmès explícitament (explicant-nos-ho) o implícitament (amb estils de fer i de vida).

Sense aquella revolta jo no hauria pogut ser qui sóc, com no ho va poder ser tanta gent abans del 1968.

Tot i que també és veritat que també soc de la generació post-epidèmia de la SIDA, que d’alguna manera va frenar la part més sexual de l’esperit del 68. És a dir, de la generació que no va viure el terrible moment inicial sinó les seves conseqüències posteriors, en forma de posa-te’l, posa-li i amor lliure però menys, amb compte. Això ja donaria per a un segon escrit.

Francesc Marc Álvaro sobre Gaziel: “Com deia Ibáñez Escofet, era un pensador de l’actualitat”

El vídeo recull la intervenció que el periodista Francesc Marc Álvaro va fer sobre Gaziel durant la presentació del llibre Gaziel: ¿seré yo español?, que va tenir lloc el dos de març del 2018 a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Francesc Marc Álvaro és autor del pròleg del llibre, un volum que recull el centenar d’articles que Agustí Calvet, Gaziel, va publicar al diari El Sol de Madrid entre els anys 1925 i 1930. Transcric a continuació la seva intervenció:

“Gaziel és un gran periodista que les noves generacions han de descobrir perquè ens interpel·la. Esperem que aquest llibre tingui un llarg recorregut també fora de Catalunya, que sigui un motiu per al debat a Madrid, a Sevilla, a València, a Bilbao… Que tal com ell volia hi hagi un debat peninsular, fins i tot tal com ell volia també a Lisboa, tot i que no sé si això no és demanar molt. Que ens permetés oxigenar aquests debats polítics, que tendeixen a enrarir-se, amb una mirada que des d’ahir parla d’avui. Gaziel ha estat definit de moltes maneres, però un altra gran periodista, Manuel Ibáñez Escofet, el va definir molt bé dient que era “un pensador dels fets que ha marcat la història”. Un pensador de l’actualitat.

Gaziel sabia transformar el que passava al seu voltant en un tipus de relat que ens feia pensar. Transcendia l’anècdota i anava més enllà. A Gaziel el movia un imperatiu cívic, que en un temps de Fake News com l’actual cal recordar: el periodisme té un imperatiu cívic que cal practicar: intentar que les coses surtin millor, que la gent visqui millor, que hi hagi més concòrdia i acord que discòrdia. I més justícia, l’equilibri entre el consens i la justícia, que no sempre va junt. Però el seu drama literari, periodístic i cívic és que és una veu solitària, no troba a l’altra banda ningú que li doni la rèplica de nivell, és una veu solitària, un home en terra de ningú, perquè quan s’adreça als il·lustrats, als liberals, a la gent progressista espanyola no té grans respostes. Tot i que cal destacar que l’acullin en un diari de Madrid en aquells anys, els de la dictadura de Primo de Rivera. Però no té al davant ningú que li doni una rèplica.

A la vegada hem de dir que la seva història és molt trista: més endavant advertirà de l’arribada de la guerra civil, de que el sectarisme i la manca de punts de contacte portaran al desastre, però tampoc ningú li fa cas. I després trobem un Gaziel desenganyat de la postguerra, quan escriu les seves memòries, les Meditacions en el desert.

“Seré yo español” ens dóna la foto del Gaziel que encara és positiu i vol canviar les coses, i canvi les memòries de postguerra mostren un home que ha predicat una altra Espanya i no se n’ha sortit. Gaziel creu sempre en la reforma però acaba els seus anys pensant que no se n’ha sortit.

Al pròleg el comparo amb Walter Lippmann, el gran periodista nord-americà de la mateixa generació que Gaziel, i els comparo perquè ens posa dos visions, ens permet estudiar Gaziel comparant-lo amb altres grans de la seva època. Quina és la gran diferència? Són el mateix: grans orientadors de la societat que estan al marge dels partits però que són gans ‘insiders’, guies d’opinió i homes que marquen tendència. Però, on és la gran diferència? Mentre que Walter Lippmann té vida periodística fins al final de la seva vida, perquè la societat nord-americana no és perfecte però és democràtica, la vida periodística de Gaziel s’acaba l’any 1939. Podríem dir que Gaziel és el nostre Lippmann truncat i això dol perquè subratlla el desastre col·lectiu de la nostra història, que amb la guerra va malbaratar moltes coses.

Per acabar, dues coses: des del punt de vista polític la majoria de les preguntes que es fa Gaziel en aquests articles no s’ha contestat. La gran pregunta de si és possible fer una Espanya diferent no s’ha contestat satisfactòriament. En el pitjor dels casos algú contesta que no, però és una pregunta pendent. L’altra és si es pot ser espanyol d’una manera catalana, que també és una gran pregunta que fa ell directament quan s’interroga “¿Seré yo español, amb les meves maneres de fer?”.

En Gaziel, per diluir una mica el debat i fugir de la frontalitat posava a dins els portuguesos, tot i que els portuguesos ja tenien resolta la seva situació i no segurament no volien tornar a dependre de Madrid. Però Gaziel ho deia perquè tenia al retrovisor el poeta Joan Maragall, que va ser un gran campió de la idea de l’iberisme. Però sobretot perquè pensava que en un context europeu la península era una unitat cultural de fet, que tenia tres nacions al seu interior: els castellans, els galaico-portuguesos i els catalans. I que això podia fer una unitat des de la diversitat. En el context en què ens trobem ara ja veiem que la prèdica de Gaziel ha arrelat poc i no hi ha ningú que avui això ho pugui defensar. Tant de bo algú s’hi enganxi!

Gaziel va rebre l’oferta de la propietat d’El Sol, diari dirigit intel·lectualment per Ortega y Gasset, per fer pedagogia de Catalunya a Madrid. Quantes firmes de Catalunya poden fer això, avui, en mitjans de Madrid? Quants mitjans de Madrid acullen firmes de periodistes catalans que els hi diuen allò que no els agrada? Perquè el que deia Gaziel no era còmode: parla d’imperialisme i d’una visió castellana tancada. En diaris impresos de Madrid cap, en algun digital sí que hi ha alguna firma catalana. És un drama que avui en un context de polarització i d’irritabilitat una veu com Gaziel no té plataforma per parlar i fer pedagogia. No hi ha un diari com El Sol ni la possibilitat que una veu com la de Gaziel hi pugui escriure”.

Quina barra

Llegeixo a La Vanguardia una notícia signada per Rosa Salvador: “La venda de pisos de luxe s’enfonsa per la situació política”.

La troupe mediàtica espanyola porta mesos queixant-se que una de les conseqüències del procés ha estat una aturada de la venda de pisos a Barcelona i per extensió a Catalunya, a finals del 2017. I, és clar, una suposada baixada dels preus. O una aturada de l’escalada, que no seria ben bé el mateix.

Segueixo llegint: “La venda de pisos de luxe es va enfonsar l’últim trimestre de l’any a Catalunya, arran de la incertesa política que va seguir al referèndum de l’1 d’octubre”.

Aporten com a referència les declaracions d’Imma Amat, d’Amat Immobiliària, que explica que en el seu cas “les vendes s’han reduït un 56%”. Amat destaca, en canvi, que els habitatges de preus mitjans i baixos, per sota dels 800.000 euros, que adquireixen els compradors locals, es continuen venent a bon ritme.

I dic jo: des de quina posició privilegiada es pot fer un plantejament informatiu així?

En primer lloc, la segona part de la notícia nega la major, la hipòtesi de com han baixat el preu dels pisos a conseqüència de l’intent fallit d’independència. Perquè, si els pisos amb preu per sota els 800.000 euros s’han seguit venent a bon ritme, vol dir que el procés no ha afectat el gruix del mercat immobiliari.

En segon lloc, caldria aclarir que 800.000 euros no és un preu “mitjà”. O en tot cas, mitjà respecte a què? I quin preu deu considerar la redactora o el diari “baix”: potser 400.000 euros? Qui pot comprar avui en dia un pis de 400.000 euros sense haver rebut abans, per exemple, una herència?

En tercer lloc, si el procés ha fet que baixin els preus desorbitats, als que més endavant en l’article un altre entrevistat es refereix com a “bombolla”, benvinguda sigui la baixada. Perquè algú hauria d’anar dient que un no increment no és sempre negatiu. Sobretot quan ja parlem de preus de base desorbitats. I per desorbitat entenem inassolible per a un ciutadà comú.

Com poden estar dient aquestes coses quan la ciutat, Barcelona, està literalment expulsant els seus ciutadans de classe mitjana i els està enviant a l’extraradi, o a la precarietat immobiliària, i els està substituint per inversors estrangers que després lloguen els seus pisos a turistes?

Quina barra.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Stella-Maris-114740_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Ricard Rodríguez Martos, diaca d’Stella Maris

Ricard Rodríguez Martos, diaca d’Stella Maris

Necessitava un espai de silenci després d’un cap de setmana intens i m’he presentat a missa de 8 del vespre de la parròquia de Sant Josep Oriol, al carrer Diputació, just per sobre del barri de Sant Antoni de Barcelona. Ja hi havia anat algun dia i m’agrada el tarannà que s’hi respira.

Al costat del rector Enric Termes, hi havia un diaca que l’ajudava.

-“Us preguntareu qui és” ha dit el rector.

Doncs per sorpresa meva, era Ricard Rodríguez Martos, diaca de Stella Maris Barcelona, l’entitat cristiana que fa apostolat de mar (dóna suport als mariners d’arreu del món que arriben amb problemes al port de Barcelona). Aquest barceloní ha estat notícia fa pocs dies per haver contribuït al retorn de mariners de Sri Lanka al seu país, després d’una desgraciada història que els havia fet tripulants del C-Star, el vaixell anti-immigrants en aigües del Mediterrani.

Una part dels tripulants del vaixell van acabar abandonats a la seva sort i sense haver cobrat, al port de Barcelona. I una acció conjunta del  Comitè de Benestar de Port de Barcelona, Capitania, l’Autoritat Porturària i Stella Maris va aconseguir que els tripulants cobressin i hagin pogut tornar al seu país. Stella Maris va  assumir el paper d’interlocutor permanent amb els tripulants.

M’ha agradat veure’l i coincidir-hi.

Mossèn Enric Termes ha recordat que dimecres comença la Quaresma i s’han repartit fulls de Vella Quaresma perquè els nens la pintin i en vagin retallant les cames a mida que s’acosti la Pasqua. N’he agafat una i me l’he endut a casa.

A la foto Ricard Rodríguez apareix amb amb els mariners d’Sri Lanka. És el quart començant per l’esquerra.

 

 

 

 

“¡Desgraciado!”

La megafonia del metro de Barcelona repeteix fins a la sacietat, des de fa unes setmanes, un missatge nou, en català, castellà i anglès, que pretén prevenir els passatgers contra els robatoris. Més o menys ve a dir: “Els lladres aprofiten les teves distraccions, vigila les teves pertinències”. Al principi la versió anglesa  feia una mica de vergonya aliena, la llegia una noia amb accent i dicció catalana, però fa cosa d’una setmana van rectificar i ara ja es pot escoltar en un anglès perfecte.

Dilluns al matí, a dos quarts de vuit, vaig tornar a escoltar el missatge mentre esperava que arribés el metro a l’estació d’Universitat. Les esperes al metro de Barcelona acostumen a ser breus, perquè en hores punta els combois passen cada dos minuts, així que el missatge el vaig sentir la poca estona que vaig aprofitar per seure en un dels bancs de l’estació.

Va arribar el metro, em vaig aixecar i, malgrat la meva impaciència per entrar, vaig deixar passar els passatgers que sortien del vagó. De sobte, una senyora que sortia s’ho va repensar i va fer mitja volta. Va anar directe a un home que seia com si res dins del vagó. Ella li va allargar la mà i li va espetar:

-“¡Devuélveme el móvil!”

L’home no va dubtar ni un instant i, com si res, li va tornar el mòbil que li havia robat uns minuts abans.

Ella el va agafar i va marxar aprofitant que el metro encara no havia tancat les portes, no sense abans cridar:

-“¡Desgraciado!”

Amb la passtgera ja fora el senyor es va quedar assegut com tranquil·lament. Cap dels passatgers que havien observat l’escena no va trencar el silenci contundent de qualsevol dilluns al matí. Només uns pocs vam creuar mirades còmplices, i tot va semblar continuar com si no hagués passat res.

A banda i banda del lladre seien dues noies. Una va abraçar la seva bossa, no fos cas, però va continuar asseguda al seu costat. L’altra es va aixecar i va anar cap a la porta, des d’on jo havia estat observant l’escena. Amb ella sí que vam intercanviar algunes paraules. Ella em va dir:

-“¿Lo has visto? ¿Yo no me quedo a su lado!”

I jo:

-“Sí, sí, al·lucinant”.

Quan vam arribar a plaça Catalunya el lladre de mòbils es va aixecar i se’n va anar. La noia amb qui jo havia parlat, també. Vaig treure un boli i un paperet de la butxaca del pantaló i hi vaig anotar el crit que havia fet la noia abans de marxar ja amb el seu mòbil, no volia oblidar aquella expressió que li havia sortit de tan endins: “¡Desgraciado!”.