Poques vegades com avui he vist passar tantes personalitats i tan diverses davant meu, durant l’enterrament de Juan Antonio Samaranch. Jo estava assegut en una espècie de banc de fusta que hi ha davant del cor, que fa com de banc onzè davant l’altar i tots anaven passant a un pam de mi: Jordi Pujol, el comte de Godó, Carod-Rovira, Jordi Portabella, Fernández Díaz, Hereu.

Sense gairebé ni adonar-me jo anava comentant la jugada amb un senyor molt simpàtic que s’havia assegut al meu costat. Quan m’he adonat que ell saludava a tothom li he demanat qui era, es tractava de Rafael Luna del PP, molt molt agradable. I han seguit passant personalitats polítiques i de la jet set. Per sort un cosí que està a la ona m’anava informant dels de la jet set, perquè d’aquests jo ni idea.

El senzill protocol anava fent seure els polítics barrejats: Fernández Díaz amb Xavier Trias; Ferrussola amb Mas i Pujol amb el Carod. Ha passat Hereu davant meu, el president Montilla hi era però ja l’he vist assegut.

Però sens dubte el que més impressiona veure és la família reial, és curiós però és així, què voleu que hi faci!

 Abans, a la capella ardent situada al Palau de la Generalitat, era impressionant veure la de corones de flors arribades de tot el món que hi havia al pati anterior al Saló Sant Jordi: n’hi havia de Fidel Castro, de moltíssims comitès olímpics, ja dic que si deixeu a banda el que pogueu pensar sobre Samaranch la imatge era brutal.

Bé, podria seguir però no vull que aquest sigui un post molt llarg. A la foto de dalt veieu els esportistes carregant el fèretre. 

Només vull fer dos apunts finals:

Un, us heu fixat en l’esquela de la família Samaranch? Han mencionat als seus secretaris i secretàries a la pròpia esquela: la basco-francesa Annie, un crack, la mà esquerra de Samaranch al CIO, la catalana Marta, secretària a La Caixa, José María Sumpsi, etcètera. Jo mai havia vist una esquela que mencionés les secretàries de ningú com una persona més de la família. Per cert, hi havia quatre pàgines d’esqueles!

Segon apunt: jo crec que hi ha un detall que no s’està comentant, a mi ell sempre m’explicava que el gran trauma familiar, el que va causar un abans i un després mental a tota la família com tantes famílies burgeses catalanes va ser el període revolucionari de la primera part de la guerra, fins els fets de maig del 37.

L’únic que he vist que de passada deia alguna cosa d’això avui era Jaime Arias a La Vanguardia quan explica que a Francisco Samaranch, pare de Juan Antonio, el van salvar els sindicalistes de la seva pròpia empresa tèxtil: “Deixeu-lo lliure, és un bon patró” diu que van dir.

Però per mi aquest punt és fonamental per entendre el personatge i el posicionament del seu entorn durant el franquisme. La por que van passar durant la revolució anarquista a Barcelona. A començament de la guerra i per motius que serien llargs d’explicar aquí, els Samaranch van decidir quedar-se, van passar tota la guerra a Barcelona. Juan Antonio diferenciava molt entre el període anarquista (“invivible”) i el comunista (“t’hi podies entendre, no et mataven per com pensessis i com a mínim hi havia ordre”), en paraules seves:

“Bueno, la primera part, a Barcelona manava la FAI, va ser una etapa molt sanguinària, en 7 o 8 mesos van assessinar a 8000 persones, però no solament assassinaven, també robaven i robaven tot el que podien.  I això un dia al més de maig del 37 es va acabar, perquè el govern  de València, que ja no estava a Madrid, va decidir que no podia ser. I va enviar les tropes aquí, Va enviar “guardias de asalto”, i va passar una cosa que poques vegades a la vida passa:que vam tenir una guerra civil, dintre la guerra civil,  una guerra civil que estava enfocada, concretament a Barcelona i va durar, cinc o sis dies, i amb aquesta guerra civil, aquesta nova guerra civil, les tropes de València del govern de la República, van dominar i van eliminar, pràcticament tota la FAI. Des d’aleshores es va acabar el domini de la FAI, i va començar el domini del partit comunista. Va ser molt millor, perquè la gent que manava tenia una altra cultura i hi podies parlar i t’hi podies entendre”.