Santi Vila a la presentació de les memòries de Nazario: “Si assimilem l’underground, qui farà la crítica? Qui és que no està subjecte a la subvenció del Conseller de Cultura?”

El conseller de cultura, Santi Vila, reflexiona en aquest vídeo sobre l’assimilació de la cultura underground per part de la cultura institucional. Són imatges i àudio gravats durant la presentació del llibre La vida cotidiana del dibujante Underground del dibuixant Nazario, que va tenir lloc a la llibreria ANTINOVS, del carrer Muntaner de Barcelona, especialitzada en temàtica gai.

Santi Vila feia de presentador-entrevistador de Nazario i, durant una de les preguntes que va efectuar a aquest personatge de la cultura underground de la Barcelona dels 70’s, 80’s, 90’s i fins l’actualitat, va fer llençar a l’aire la reflexió que sentireu. La pregunta queda sense resposta en aquest vídeo, però com a pensament del conseller de cultura actual és interessant per ella mateixa.

Santi Vila diu: “Un dels temes que surt al llibre La vida cotidiana del dibujante Underground, les memòries de Nazario,  és la defensa de la cultura Underground, el compromís de l’autor amb anar a la seva, lliure, tant en l’etapa com a il·lustrador, com a dibuixant i després com a pintor. Libertat que xoca amb un aspecte que avui en dia passa moltíssim: que tendim a domesticar la llibertat, a ensinistrar-la, a institucionalitzar-la. I això passa en tots els àmbits de l’expressió cultural i de la vida social.

Avui he assistit a unes jornades en què dos professors de la Universitat de València ens advertien: ‘Compte perquè la creativitat i la llibertat, allò que admireu la gent que han estat excel·lents, queda absolutament tocada per aquesta apropiació indeguda del mercat, que té una gran capacitat d’agafar-ho, processar-ho i traslladar-ho absolutament edulcorat. Fins i tot aquesta vivència tan absolutament intensa de Nazario des del punt de vista del sexe, avui en dia s’ha vist clarament en la comunitat gai com pot ser transformada en un producte cultural i en un producte d’oci.

Fins i tot les festes teòricament més underground ja tenen el seu sistema de màrqueting i de divulgació. Això, només pot ser així? Estem actuant correctament quan, per definició, l’alcalde de Berlín decideix que els seus museus han de tenir un museu dedicat a l’Street Art o han de tenir un museu dedicat a la música tecno? Que no havíem quedat que això era contracultural i contrasistèmic? El dia que fem el tomb i ho assimilem qui fa la crítica? Qui és que no està subjecte a la subvenció del Conseller de Cultura?

La llibreria Quera del carrer Petritxol complirà 100 anys el 2 de febrer

La llibreria Quera del carrer Petritxol complirà 100 anys el 2 de febrer

Llibreria Quera Petritxol BarcelonaTots els que passegem de tant en tant pel carrer Petritxol girem la vista quan arribem a l’aparador de la llibreria “excursionista” Quera, a veure quin mapa o quina novetat hi tenen penjat.  Llibreria Quera 2

Aquesta històrica i per a molts quotidiana llibreria complirà 100 anys el 2 de febrer (2016) i els celebrarà “durant tot l’any”, com m’ha dit el noi que m’ha atès quan he entrat un moment  a preguntar i que forma part de la quarta generació de la mateixa família al capdavant de l’establiment.

Llibreria Quera 1

La llibreria va ser fundada el 1916 per Josep Quera, al principi es deia L’Escon i es va especialitzar en excursionisme a mitjan dels 60’s. Precedint el centenari, la botiga ha fet reformes “que recuperen la fusta antiga dels prestatges i en milloren la il·luminació”, com explica Jordi Quera aquest mes en un article de la revista Serra d’Or.

Llibreria Quera 100 anys

Per cert, que el que ara tenen penjat a l’aparador és un esplèndid mapa transpirenaic en relleu. Per molts anys, Llibreria Quera!

El pare Josep Costa, franciscà (i la SIDA)

Avui entrevisten el franciscà Josep Costa a la Contra de La Vanguàrdia, en el seu dia va escriure les seves memòries Aventures i desventures d’unes sandàlies, diu que no estan a la venda. Als 80’s el coneixia, ens saludàvem pel carrer, era del barri i amic de casa. En aquella època va crear la Fundació Acollida i Esperança, per acollir malalts terminals de SIDA que aleshores no tenien on anar. Ha estat el seu gran projecte personal des d’aleshores, “junt amb sor Genoveva”. Explica que, ara que els malalts de SIDA sobreviuen la malaltia o allarguen la vida gràcies als medicaments, se centren sobretot en la seva reinserció laboral. Més enllà d’aquesta tasca impressionant, em quedo amb algunes de les seves sàvies paraules sobre l’Església: “Seria bonic que el Papa no fos cap d’Estat, que se suprimissin els cardenals, que els creients escollissin democràticament els bisbes i que les dones tinguessin les mateixes responsabilitats que els homes a l’Església, és a dir ser ordenades sacerdots, bisbes i diaques”. Sobre els gais: “Tothom té el dret a estimar i ser estimat. L’Església ha fet patir molta gent amb la seva moral sexual. Algun dia el Papa haurà de demanar perdó en nom de l’Església per haver fet patit tanta gent”.