El meu record de Joan Subirà, periodista i capellà

El meu record de Joan Subirà, periodista i capellà

Joan Subirà, diari AVUI

Divendres 22 de desembre em va cridar l’atenció veure una pila de llibres que algú havia deixat sobre una fusta al carrer de Sepúlveda cantonada amb Casanova, a Barcelona.

La majoria eren sobre teologia i catolicisme progressista, propis d’algú que havia freqüentat una parròquia postconciliar.  Però el que em va cridar l’atenció va ser que entre el munt de llibres hi havia el de les memòries del periodista i capellà Joan Subirà: Sóc un zero a l’esquerra. El vaig agafar i me’l vaig endur a casar.

Feia molt de temps que no pensava en Joan Subirà! El vaig conèixer com a periodista jove, a la redacció del diari AVUI, els anys 1988, 1989 i 1990. L’aleshores director del diari, Santiago Ramentol, me’n va obrir generosament les portes i un dels primers periodistes adults que vaig tenir la sort de conèixer va ser en Subi, com tothom li deia.

Tenia un sentit de l’humor molt característic, que l’AVUI aprofitava en l’època Ramentol -caracteritzada per donar joc a les portades- per a fer titulars enginyosos. Recordo un que deia: “Ni borsa, ni Barça”, un dia que la borsa s’ensorrava i que el Barça va perdre un partit important!

Aquells tres anys vam coincidir sovint els caps de setmana a la redacció: jo, com a periodista en pràctiques, i ell de cap de guàrdia de la secció de Societat. En aquesta condició, va ser ell qui, per exemple, va repassar el meu primer article signat publicat a l’AVUI, el dia que es va cremar el Pokin’s de Francesc Macià, un ja llunyà 14 d’agost del 1988.

En les seves memòries recorda que va demanar permís als seus superiors eclesiàstics per a entrar a l’AVUI a fer de periodista i el van animar a fer-ho:

“La preparació de l’engegada del diari AVUI va ser el mes de març de 1976, al darrer pis del diari vespertí El Noticiero Universal. Tenia la seu i els tallers a la cantonada dels carrers de Llúria i Diputació. Els redactors hi vam començar a treballar el primer d’abril. I el primer número es va publicar el 23 d’abril de 1976″. Li va tocar signar el primer article de la portada del diari. Com explica Marià Favà a les memòries de l’AVUI, en Subi el volia titular “La policia ja reparteix llenya als vaguistes” però finalment va quedar en un més mesurat “Vint mil obrers del metall en vaga”.

Sorneguer, quan em veia em recordava sovint que el seu pseudònim com a autor de llibres era Guillem del món. Coincidències de la vida, ha mort quatre dies després que jo trobés el seu llibre pels carrers de Barcelona.

Benito Oliver-Rodés (1929-2017). Farmacèutic: el senyor de les aigües

Benito Oliver-Rodés (1929-2017). Farmacèutic: el senyor de les aigües

Benito Oliver-Rodes
Reprodueixo aquí l’obituari que em va publicar La Vanguardia en morir el meu tiet (i padrí!), Benito Oliver-Rodés. Quan era petit em portava a passejar per la ciutat, especialment durant els dies de la Mercè, quan li encantava visitar la fira del vi. Diria que en aquella època (primers 80’s) es feia a Passeig de Gràcia, a l’altura de Gran Via. És el meu adéu a un home savi amb qui he tingut el luxe de compartir família i època.
“Anàlisi química: Laboratori Dr. Oliver Rodés”. ¿Qui no ha llegit aquesta frase alguna vegada a l’etiqueta d’una ampolla d’aigua mineral? Benito Oliver-Rodés Clapés, tercera generació al capdavant del laboratori i qui va decidir especialitzar-lo en anàlisi d’aigües, va morir dijous a Barcelona, a l’edat de 87 anys.
Havia nascut el 9 d’agost de 1929 a la mateixa ciutat. Els seus pares vivien al carrer Molins de Rei, actual carrer Madrazo, entre Muntaner i Santaló, en una casa que encara existeix.
“Ens vam mudar a la Gran Via i més endavant a un passatge de la Bonanova”, m’explicava l’any 2010 quan, ja gran però encara bé de salut, el vaig entrevistar al pis on ha viscut amb la seva esposa Maria Victòria Sen des que es van casar l’any 1963 i on van tenir tres fills.
L’any 1936 els seus pares el van inscriure a pàrvuls als Escolapis de Diputació, però va esclatar la guerra civil i va sortir de Barcelona en un vaixell que portava refugiats a Marsella. Va passar la guerra amb les seves germanes i amb la mare a París.
Acabada la guerra es van retrobar amb el pare a Barcelona i va tornar als Escolapis del carrer Diputació, on va ser company de classe de qui seria polític del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz.
Va estudiar Farmàcia per vocació a la UB, on va establir amistat amb tota una generació de companys de carrera com Josep Esteve, Joan Uriach, Marisol Rocha o Lluís Miravitlles.
El seu avi, Benito Oliver Rodés, havia obert l’any 1902 una farmàcia amb un laboratori d’anàlisis químiques al carrer Roger de Llúria 15. Anys més tard va traslladar el laboratori al carrer Consell de Cent 306. També el seu pare, Benito Oliver Suñé, gran excursionista i melòman, va entrar al laboratori i hi va introduir la microbiologia alimentària.
L’ara desaparegut Benito Oliver-Rodés va començar la seva carrera professional a la Societat General d’Aigües de Barcelona, on va treballar uns 20 anys:”Degut al creixement de l’àrea de Barcelona, l’aigua del riu Llobregat empitjorava constantment i vam haver de treballar molt per a assegurar-ne la potabilitat agafant mostres d’aigua riu amunt, fins a les fonts del Llobregat”.
L’any 1974 es va incorporar al laboratori familiar i va apostar per centrar l’activitat en l’anàlisi d’aigües: “A Barcelona hi havia laboratoris importants d’anàlisis clíniques i industrials. Però no hi havia cap laboratori independent d’anàlisi d’aigües, que fes les coses a fons. A més, cada empresa d’aigües minerals embotellades tenia el seu petit laboratori, però la legislació era cada vegada més exigent, obligava a fer més anàlisis i en laboratoris externs”. Es va abocar professionalment al laboratori, la seva passió, i el temps li va donar la raó.
El novembre del 2003 va llegir el discurs Reflexions sobre 100 anys d’anàlisis microbiològiques i fisicoquímiques, amb què va ingressar com a acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.
De caràcter més centre-europeu que mediterrani, potser per l’ascendència alsaciana de la seva mare, era savi també en moltes branques del coneixement com la música clàssica i molt especialment la història i la geografia catalanes, país que coneixia pam a pam i cim a cim.
Proposta: un monument a Constantino Romero al Museu Olímpic o a l’Estadi de Montjuïc

Proposta: un monument a Constantino Romero al Museu Olímpic o a l’Estadi de Montjuïc

Constantino Romero

Per a les generacions que vam viure Barcelona 92, la veu de Constantino Romero va íntimament lligada a la veu dels Jocs Olímpics. Aquella veu potent per a un moment que ho va ser molt de potent. Des que va morir fa uns dies als 65 anys li he donat voltes a quin homenatge li podríem fer els ciutadans de Barcelona. La meva conclusió és que pel que ha representat mereix un monument amb veu al costat de l’Estadi Olímpic o dins del Museu Olímpic Joan Antoni Samaranch, de Montjuïc. Vaja, que amb tota la modèstia del món llenço la proposta d’un monument o un espai dedicat a Constantino Romero i a la seva veu, allà on tant ens va fer vibrar: a la muntanya de Montjuïc.