Reprodueixo aquí l’obituari que em va publicar La Vanguardia en morir el meu tiet (i padrí!), Benito Oliver-Rodés. Quan era petit em portava a passejar per la ciutat, especialment durant els dies de la Mercè, quan li encantava visitar la fira del vi. Diria que en aquella època (primers 80’s) es feia a Passeig de Gràcia, a l’altura de Gran Via. És el meu adéu a un home savi amb qui he tingut el luxe de compartir família i època.
“Anàlisi química: Laboratori Dr. Oliver Rodés”. ¿Qui no ha llegit aquesta frase alguna vegada a l’etiqueta d’una ampolla d’aigua mineral? Benito Oliver-Rodés Clapés, tercera generació al capdavant del laboratori i qui va decidir especialitzar-lo en anàlisi d’aigües, va morir dijous a Barcelona, a l’edat de 87 anys.
Havia nascut el 9 d’agost de 1929 a la mateixa ciutat. Els seus pares vivien al carrer Molins de Rei, actual carrer Madrazo, entre Muntaner i Santaló, en una casa que encara existeix.
“Ens vam mudar a la Gran Via i més endavant a un passatge de la Bonanova”, m’explicava l’any 2010 quan, ja gran però encara bé de salut, el vaig entrevistar al pis on ha viscut amb la seva esposa Maria Victòria Sen des que es van casar l’any 1963 i on van tenir tres fills.
L’any 1936 els seus pares el van inscriure a pàrvuls als Escolapis de Diputació, però va esclatar la guerra civil i va sortir de Barcelona en un vaixell que portava refugiats a Marsella. Va passar la guerra amb les seves germanes i amb la mare a París.
Acabada la guerra es van retrobar amb el pare a Barcelona i va tornar als Escolapis del carrer Diputació, on va ser company de classe de qui seria polític del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz.
Va estudiar Farmàcia per vocació a la UB, on va establir amistat amb tota una generació de companys de carrera com Josep Esteve, Joan Uriach, Marisol Rocha o Lluís Miravitlles.
El seu avi, Benito Oliver Rodés, havia obert l’any 1902 una farmàcia amb un laboratori d’anàlisis químiques al carrer Roger de Llúria 15. Anys més tard va traslladar el laboratori al carrer Consell de Cent 306. També el seu pare, Benito Oliver Suñé, gran excursionista i melòman, va entrar al laboratori i hi va introduir la microbiologia alimentària.
L’ara desaparegut Benito Oliver-Rodés va començar la seva carrera professional a la Societat General d’Aigües de Barcelona, on va treballar uns 20 anys:”Degut al creixement de l’àrea de Barcelona, l’aigua del riu Llobregat empitjorava constantment i vam haver de treballar molt per a assegurar-ne la potabilitat agafant mostres d’aigua riu amunt, fins a les fonts del Llobregat”.
L’any 1974 es va incorporar al laboratori familiar i va apostar per centrar l’activitat en l’anàlisi d’aigües: “A Barcelona hi havia laboratoris importants d’anàlisis clíniques i industrials. Però no hi havia cap laboratori independent d’anàlisi d’aigües, que fes les coses a fons. A més, cada empresa d’aigües minerals embotellades tenia el seu petit laboratori, però la legislació era cada vegada més exigent, obligava a fer més anàlisis i en laboratoris externs”. Es va abocar professionalment al laboratori, la seva passió, i el temps li va donar la raó.
El novembre del 2003 va llegir el discurs Reflexions sobre 100 anys d’anàlisis microbiològiques i fisicoquímiques, amb què va ingressar com a acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.
De caràcter més centre-europeu que mediterrani, potser per l’ascendència alsaciana de la seva mare, era savi també en moltes branques del coneixement com la música clàssica i molt especialment la història i la geografia catalanes, país que coneixia pam a pam i cim a cim.
Una de les lectures que m’ha acompanyat aquest estiu és el tercer volum de memòries de Rosa Regàs, ‘Amics per sempre’ (ARA Llibres). Com els altres dos és un llibre ràpid de llegir i una delícia per als que ens agrada llegir la història en primera persona, sigui de l’època que sigui. I si és d’un moment de canvi, com ho van ser en tots els sentits els anys 60, encara més.
I és que com ella mateixa explica a la pàgina 191: “Durant la dècada de 1960, diguin el que diguin els moralistes, havíem tingut la impressió que alguna cosa profunda havia canviat en les nostres vides i en el món sencer, alguna cosa que no venia només de la nostra imaginació i del nostre esforç, ni tan sols del fet d’estar tips de la dictadura, sinó que semblava florir en tota la Terra, flors, cultura, balls, diversió, germanor, compromís, protesta, prou de baralles, prou de guerres. No és cert que hàgim vingut al món a patir, fes l’amor, no la guerra…”.
Són un relat sincer de com l’autora es va afrontar al món d’abans, en el qual estava immersa, i va seguir el seu instint que el va dur, ja casada i amb el primer fill, a estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona, on va fer amics de per vida com Manuel Vázquez Montalban, Salvador Clotas o Miquel Barceló, entre molts d’altres.nDesprés van venir les “sobrassada parties”, a la pensió on Miquel Barceló vivia, a les Rambles, i on coincidia amb Gil de Biedna, José Agustín Goytisolo i Gabriel Ferrater, entre d’altres.
Una dona casada i amb fills -al final en van ser 5- estudiant a la Universitat era una rara avis en aquell moment. Pel que explica molt rara avis, una absoluta excepció. Sí que hi havia algunes dones, però no casades.
A continuació van arribar l’experiència editorial intensa amb Carlos Barral, amb final accidentat en perdre Barral el control de la seva editorial, i les nits al Boccaccio del seu germà Oriol.
Membre de ple de la Gauche Divine barcelonina,Regàsi el seu marit Eduard Omedes van acordar mantenir el matrimoni fins que els dos petits, bessons, fessin 18 anys. I van aconseguir mantenir el pacte: vides paral·leles sota el mateix sostre -ella s’atura a explicar especialment la relació amb Salvador Pàniker- per a la crianç-a dels fills i per evitar que les lleis franquistes la deixessin sense la custòdia dels seus fills, com ja li havia passat a la seva mare durant la postguerra.
M’encanta com explica l’anècdota del fill gran que un dia li demanà per què sortia cada nit:
– Jo vull que et quedis a casa
– Doncs no m’hi quedaré, Eduard
-¿Per què no si t’ho demano jo?
– Perquè tu has de dormir, i perquè jo he decidit que, com que ja hem sopat i heu anat al llit, puc fer-ho
– Però, per què
– Perquè ja saps que en aquesta casa tots intentem ser lliures, fer el que hem decidit fer
– Sí, tu tens llibertat, però jo no en tinc
– És clar que en tens, però encara no en la mesura que en tindràs quan siguis gran, per això hi ha els pares, per ensenyar a fer servir la llibertat i a tenir-ne cada vegada més. (···) Quan sàpigues fer servir la teva llibertat, la tindràs tota, la utilitzaràs i a mi ja no em necessitaràs.
– Però, per què has triat d’anar-te’n precisament avui?
– No ho sé, l’únic que sé és que si renunciés a allò que he decidit fer, no havent-hi cap impediment real, jo hauria renunciat una mica, només una mica, a ser lliure i si jo renuncio a ser lliure, tu mai aprendràs a ser-ho.
Unes memòries fantàstiques que us recomano. Començant per qualsevol dels tres volums, fins i tot per aquest, el tercer.
El cafè Ocaña de la plaça Reial es va omplir fa uns dies dels amics de Nazario (Castilleja del Campo, 1944), en la presentació de les seves memòries de la Barecelona underground dels 70’s, Una generació que a mi em queda a prop però que en realitat desconec bastant, només vaig reconèixer en Pau Riba. Representants de cada generació escriuen les seves memòries quan es van veient grans. Als 80’s i 90’s ho feien els republicans que havien tornat als 70’s ja vells a acabar la seva vida al país del que havien estat expulsats. Ara els toca als que als 70’s van trencar motlles, i Nazario n’és un gran exemple.
Al vídeo podeu sentir el que va explicar, que transcric a continuació:
“Fa uns anys vaig escriure La Barcelona de los 70 vista por Nazario y sus amigos, una espècie de retrat de la ciutat: del teatre, de la música, dels hobbies que teníem, del que ensa agradava fer.
En canvi Nazario. La vida cotidiana del dibujante underground és un retrat dels amics, dels meus amics i de la vida que fèiem a la Barcelona dels 70’s. Des que arribo a Barcelona fins els 90’s en què comença la ‘Barcelona posa’t guapa’ i l’especulació, ens obliguen a comprar les cases. Retrato el mòbing immobiliari perquè jo el vaig viure, em van posar entre l’espasa i la paret: “O compres el pis o fots el camp” i vaig haver de comprar-lo. Aquest llibre de memòries acaba en aquest punt.
Li vaig passar a Jorge Herralde més de mil pàgines, tota la meva biografia des de la infantesa fins a l’època actual, poc abans que morís el meu amic. Però Herralde em va trucar i em va dir que era massa: “Això va per capítols, per volums: n’hi ha un de la infantesa; un de la Sevilla de quan surts de l’armari, totes les vivències abans de venir a Barcelona…”. I em va recomanar començar pel de Barcelona, la història underground i dels còmics dels 70’s, que és pel que se’t coneix més. Per això s’ha editat aquesta part de la meva vida, queden pendents les altres parts.
No em censuro gens, explico totes les anècdotes que són de domini públic de tots els amics, Sí que he evitat anècdotes que he considerat que no estava bé explicar-les. Però la majoria d’anècdotes són coses que sap tothom, és una espècie de xafardeig dels amics dels 70’s. Explico una mica de la vida d’Ocaña -hi ha unes 40 pàgines de la vida d’Ocaña- perquè era el meu amic, vivíem molt junts i hi havia molta connexió de la seva vida amb la meva. El mateix passa amb la vida de Camino; i sobretot la vida quotidiana amb l’Alejandro, el meu company: els menjars que fèiem junts, els treballs que ell feia de jardineria a la terrassa -que jo he heretat, com a obligació de mantenir els arbres i les plantes que ell cuidava-.
El més important de la meva vida és que sempre ho he passat bé, o he procurat passar-ho bé, en totes les fases de la vida, les he viscut al màxim: tocant la guitarra des que vaig anar a Morón de la Frontera; a Barcelona vaig dedicar-me a fer còmics fins que vaig considerar que havia arribat a un refinament tal que em semblava inútil seguir. I m’havia semblat malament exposar a les galeries, jo volia publicar i que ho veiés tothom…”
Fa uns anys, tafanejant als prestatges de la llibreria Documenta, vaig comprar Seixanta anys d’anar pel món, les memòries que el periodista Eugeni Xammar (Barcelona 1888 – l’Ametlla del Vallès 1973) va dictar pels pèls al seu amic Josep Badia. I de fet l’únic llibre que va deixar publicat.
D’en Xammar no n’havia sentit a parlar mai, no me n’havien parlat, no era un personatge de referència, al menys no ho era per mi ni pels de la meva generació. Em va agradar tant que el vaig rellegir i des d’aleshores és un dels meus llibres de memòries de capçalera.
Per això no me n’he pogut estar d’assistir a la inauguració de l’exposició Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món, que clou l’any Xammar i que estarà oberta fins al 31 de gener (2014) al Palau Robert de Barcelona. El comissari de l’exposició ha estat en Joan Safont, a qui veieu a la foto al costat d’un dels textos que s’ha triat i de què ell està ben orgullós.
L’any Xammar commemora el 125è aniversari del seu naixement i el 40è de la seva mort, dues xifres que no es pot dir que siguin del tot rodones però que han estat una gran excusa per posar el nom de Xammar sobre la taula i recuperar-lo.
I en certa mesura s’ha aconseguit. A la inauguració hi havia periodistes de totes les edats, la qual cosa suposa crear un vincle entre les generacions actuals i el periodisme de Xammar. M’he creuat amb els amics periodistes Cristian Segura, Jordi Nopca de l’ARA, Josep Playà de La Vanguardia. Amb els ateneistes Pep Montes, Anna Punsoda i Joan Safont, aquest últim comissari de l’exposició. Amb l’editor de grans obres d’Enciclopèdia Catalana Francesc Boada, que és de l’Ametlla i va conèixer en Xammar: “Mai passava desapercebut, era altíssim. El meu pare va ajudar en Josep Badia a fer els enregistraments”. I amb Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla i president del Conca, acabat d’arribar d’un agermanament amb l’Alguer.
M’agrada dir que podríem tenir l’Eugeni Xammar assegut a dinar amb nosaltres: de seguida es posaria al dia, opinaria de tot i compartiríem amb ell una mental·litat i ètica moderna, contemporània. I una claríssima nacionalitat catalana. No cal fer gaire ciència ficció per assegurar que viuria amb passió els temps, diguem-ne prerepublicans que estem vivint. Tot i que potser els viuria des de Berlin, és clar. Per comprovar-ho, aprofiteu: compreu Seixanta anys d’anar pel món i aneu a l’exposició.
Aniré penjant i transcrivint alguns dels vídeos de la conversa d’ahir entre Pep Montes i l’arquitecte Beth Galí, dins del cicle “Ateneistes singulars”. Per exemple aquest fragment que trobo interessant, en què conversen sobre els límits entre la regulació i la prohibició a Barcelona. En resum, deia Beth Galí que prohibir tant ens està portant a situacions absurdes:
“Sovint els que governen no acaben de tenir les idees clares i una manera fàcil de regular és prohibir. Però si ho prohibeixes tot… com els centres autogestionats com l’Escocesa -on hi havia l’escola de circ- gent que havia trobat aquests espais al Poble Nou i hi havien anat sortint grups molt interessants. De cop i volta se n’adonen i com que no eren legals: “prohibim!” Jo estava acostumada a veure el que passava a Holanda, el país més permissiu, i que tenia regulades les activitats esporàdiques a espais afectats per plans urbanístics que encara estaven disponibles… D’això a prohibir ens porta a situacions absurdes. D’una banda ens estem inventant “Indústries creatives” embotellades i d’altra banda deixen de funcionar aquells petits grups de gent que feien activitats de forma esporàdica, com passa a Berlín i a altres ciutats europees…”
José Pérez Ocaña (Cantillana 1947- Barcelona 1983), el mític personatge andalús de les rambles dels 70’s va ser recordat dilluns en un acte molt especial (que podeu veure sencer en el vídeo) en una sala d’actes plena de l’Ateneu Barcelonès. “Les seves desfilades transvestit per la Rambla de Barcelona encara perduren en l’imaginari de la ciutat, la qual en aquell moment despertava del franquisme”, deia la convocatòria.
Durant l’acte -presentat per Lluís Reales, vicepresident de l’Ateneu- van intervenir el seu amic Nazario, Carlàs Flavià, el seu germà bessó Jesús Pérez Ocaña i Joaquin Recio, coordinador editorial de la cooperativa cultural andalusa Atrapasueños. Presidits per un barret, un mantó i un autoretrat d’Ocaña els convidats van anar recordant un a un Ocaña:
Un dels testimonis més impressionants va ser el de Nazario (minut 44 del vídeo), que va recordar la seva detenció i la d’Ocaña un dia a les Rambles: “Ell va sortir corrent però el van arrossegar fins al Cafè de l’Òpera i el van ficar al cotxe de policia on ja estava jo també detingut. Els artistes i maricons amics nostres van començar a llençar taules i cadires. Ens van ficar a la comissaria de la guàrdia Urbana de Bonsuccés. A Ocaña l’havien enmanillat i ens van apallissar, molt similar al que li van fer al pobre Juan Andrés Benítez. Ocaña emmanillat no es podia defendre, van sortir fotos a Intervíu amb Ocaña tot ple de blaus. Després ens van fitxar a Via Laietana, a mi amb el meu vestit de Salomé. Ens van dur al jutjat per portar-nos a la Model, on ja em vaig poder vestir normal, sort que no em van fer entrar a la Model vestit de Salomé… A Bonsuccés vam sentir crits demanant la llibertat d’Ocaña, Nazario i Osito, eren els transvestits i maricons del barri. També hi va haver pintades demanant la “llibertat de Nazario i Ocaña. El pitjor d’estar a la presó és que no saps segur quan sortiràs. Vam coincidir a la Model amb Els Joglars (empresonats per ‘la Torna’). Hi vam estar 3 dies, ens van acusar d’haver agredit la policia, vam pagar una multa i vam poder sortir en llibertat”.
Nazario també va voler fe memòria del vessant artístic del seu amic: “Ocaña hauria donat molt de sí com a artista i pintor si no s’hagués mort! Tot just tenia 36 anys!” “Ell venia a casa meva, a la plaça Sant Josep Oriol, i ens incitava a mi i a Camilo a sortir amb ell vestits d’aquella manera i exhibir-nos. Jo sóc molt tímid i sempre havia de recórrer a l’alcohol. A ell no li calia, es podia equiparar a algú molt drogat tot i que ni fumava ni bevia…”
Jesús Pérez Ocaña va reivindicar una antològica per al seu germà: “Deia les veritats en un temps en què era difícil dir-les. No vull fer política però avui l’única gent que estimo són els de la CUP, que van registrar una proposta de resolució pel reconeixement de la figura del meu germà José Pérez Ocaña. El meu germà Pepe tenia una gran sensibilitat i tenia un referent, la meva ‘chacha’ a qui els franquistes van assassinar el nuvi”. També va recordar la sensibilitat de Maria Aurèlia Capmany que, al capdavant de Cultura a l’Ajuntament, va organitzar una exposició d’Ocaña a la plaça Reial a la mort de l’artista.
Carles Flavià va destacar que Ocaña “era el rei de la Rambla, muntant el seu número amb les faldilles al metro Liceu, era una explosió de vida”.
Joaquin Recio, coordinador d’Atrapasueños, va recordar que Ocaña “va lluitar per les llibertats i perquè cadascú pugui ser com vulgui ser”. També va assenyalar com a curiositat que la biblioteca de l’Ateneu conté un exemplar de la Constitució d’Antequera de 1883.
L’acte va ser el primer d’un nou conveni de cooperació entre l’Ateneu i la cooperativa cultural andalusa Atrapasueños, que es materialitzarà en una sèrie d’actes anuals al palau Savassona, seu de l’Ateneu.
Comentaris recents